Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Telepredicadors i classe mitjana

Hi ha sectors de l'independentisme que en els seus monòlegs des de la televisió pública catalana posen el crit al cel quan la política aterra en la realitat i es materialitza en pressió fiscal

impuestos cataluña
Reunió entre el Govern i els comuns, dilluns passat.

El pacte assolit entre el Govern de la Generalitat i Catalunya en Comú-Podem ha servit per posar sobre la taula un parell de dubtes existencials: què és la classe mitjana? I és just que els que cobren entre 90.000 i 120.000 euros anuals vegin augmentat en dos punts percentuals, del 21,5% al 23,5%, el seu IRPF? Un sector de l'independentisme accepta a contracor o directament rebutja aquest acord. Veu reminiscències de la persecució dels bolxevics als kulaks en el fet que s'incrementi la pressió fiscal als que cobren 14 mensualitats brutes anuals d'entre 6.400 i 8.500 euros. Aquestes no són les grans fortunes, afirmen els detractors d'aquest augment, que suposarà 173 milions d'euros el 2020, si els pressupostos s'aproven al març, i 543 milions a partir del 2021. Els crítics apunten a les SICAV i, encara que no ho esmenten per respecte a l'autoritat, pensen que es queda curt aquest 6,14% de tipus efectiu de l'impost de societats que, segons l'Agència Tributària, paguen les empreses de l'Ibex 35.

No els falta raó en aquestes últimes consideracions que requeririen mesures de tanta importància que no adoptaria, per temor reverencial al poder financer, ni una Catalunya independent presidida pel mateix Carles Puigdemont. S'enganya qui pensi que la política governa l'economia. Passa el contrari. A l'espera d'aquestes harmonitzacions fiscals europees que no arriben, cal intentar sargir els fragments de la cohesió social amb el fil de què es disposa per dolent que sigui. I 543 milions d'euros més de recaptació tenen múltiples usos: construir habitatge social, fer efectiva la Renda Garantida de Ciutadania o invertir en qualsevol cura d'urgència de les ferides de la precarietat. El cas és que hi ha sectors de l'independentisme que en els seus monòlegs des de la televisió pública catalana posen el crit al cel quan la política aterra en la realitat i es materialitza en pressió fiscal. Els telepredicadors del procés fan apologisme de paradisos futurs però, això sí, lliures d'impostos.

A Barcelona i la seva àrea, un 25% de la població està en risc d'exclusió social i el 16,4% dels treballadors són directament pobres, segons un informe recent de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.

El paradigma són els joves catalans, els que han de destinar el 119% del seu salari si volen emancipar-se i pagar un lloguer en solitari, d'acord amb l'Institut Nacional d'Estadística.

Antoni Cortiñas en sap molt, de precarietat. Ha viscut al carrer durant sis mesos (entre el 2009 i el 2010), quan per un error administratiu es va quedar sense cobrar la prestació d'atur. Ara treballa per la Fundació de Sant Joan de Déu. També és coordinador voluntari dels sensesostre al Consell Municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona i col·labora amb la Fundació Adsis. El 2011 va estar mig any cobrant 426 euros de la llavors renda mínima d'inserció. Tota aquesta experiència, esmorteïda per la falta de família o de persones al seu càrrec, li permet concloure que ara mateix el treballador ha deixat de ser una unitat de producció per convertir-se en el benefici de l'empresa. En el pou sense fons de l'ocupació miserable, Cortiñas ha vist fins i tot com el treball d'un cuidador quedava retribuït amb un sofà on dormir.

Des de la seva experiència personal aquest informàtic de professió afirma que els qui passen la nit als caixers són l'expressió d'aquesta precarietat i representen només un 12% dels que s'han quedat sense sostre: primera conseqüència de tenir una ocupació precària o d'haver perdut la feina i trobar-se en la desocupació, tenint en compte els preus de venda o lloguer de l'habitatge. Cortiña calcula que tenen ocupació entre un 35% i un 38% dels que estan allotjats a l'alberg Creu de Molers, al Paral·lel barceloní. Aquesta és la realitat que s'amaga després de la fragilitat del mercat de treball: qualsevol pot acabar vivint al carrer.

En aquest panorama social alarmant ha esclatat el debat sobre si els que cobren entre 90.000 i 120.000 euros són classe mitjana. No queda clara la denominació que correspon a aquells que aconsegueixen contractes precaris o que en el millor dels casos són beneficiaris d'aquest salari mitjà català que suposa uns 28.000 euros bruts anuals. Si s'ha de jutjar pels continus monòlegs dels telepredicadors, la classe mitjana té poc a veure amb el sou mitjà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >