Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sentència equilibrada i problemàtica

La resolució no es llegeix com els resultats d'un partit de futbol. Beneficia i perjudica tots els actors

Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, abans d'un míting el 2017.
Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, abans d'un míting el 2017. AFP

La sentència del TJUE no admet lectures monolítiques ni simples. No es llegeix com els resultats dels partits de futbol. Perquè aquests són taxatius, importa el resultat, només hi ha un únic vencedor. Aquest text és al mateix temps equilibrat, revolucionari, problemàtic i amb efectes paradoxals.

Comporta, per tant, rivets polèmics. Gairebé tots els actors i acompanyants interessats en la qüestió (el Tribunal Suprem, Oriol Junqueras, el moviment indepe, la política espanyola, les institucions europees) es poden sentir en diferent mesurs frustrats i satisfets per la sentència, perquè a gairebé tots els beneficia i perjudica. Però al final de la història, el que explica és que la màxima instància judicial de la Unió Europea (UE) ha dictaminat. I en un Estat o comunitat de dret aquest valor és inatacable: el respecte a la independència dels jutges no depèn de si la seva actuació et beneficia o et perjudica. Obliga, perquè és la garantia de la civilització democràtica. I, doncs, europea. Com va deixar escrit el llegendari Robert Jackson, magistrat del Tribunal Suprem nord-americà: “No tenim l'última paraula perquè som infal·libles; però som infal·libles només perquè tenim l'última paraula”.

I, per tant, en la mesura en què el tribunal europeu és última instància espanyola —el dret comunitari té efecte directe sobre el nacional— implica no un revés nacional espanyol (si de cas de les decisions d'un tribunal domèstic, que a més va ser el que hi va acudir per resoldre els seus dubtes), sinó la certificació que Espanya és un Estat de dret complet.

És un text equilibrat —fugim del tòpic salomònic— perquè dona la raó al demandant originari, Oriol Junqueras: se li hauria d'haver reconegut la qualitat d'eurodiputat des del mateix moment en què el seu nom es va incorporar a la llista dels candidats electes. I, doncs, desautoritza el Tribunal Suprem, que ho va impedir: però no completament, perquè li assenyala una via processal alternativa, deixar-lo anar a la Cambra i sol·licitar després la retirada de la immunitat (apartat 92). I al mateix temps frustra l'aspiració màxima del pres: Luxemburg no imposa la seva excarceració, sinó que reenvia al tribunal jutjador la decisió sobre “els efectes corresponents” de la seva sentència (93).

És un text revolucionari perquè constitueix un contrapunt a la seva pròpia doctrina. En efecte, Luxemburg va denegar l'1 de juliol a Carles Puigdemont en un assumpte concomitant les cautelars que aquest va sol·licitar per atribuir-se l'escó en concloure que, segons la norma europea aplicable, la controvèrsia sobre els requisits formals per accedir a l'acta de parlamentari “ha de ser resolta per les autoritats nacionals”. I perquè ara el mateix tribunal minimitza l'abast de la intervenció dels Estats membres, en reduir el valor dels requisits formals que aquests exigeixen als electes. I maximitza el de la Unió, però només potencialment. O sigui, encara que no segueix explícitament la tesi de l'advocat general, segons la qual el Protocol d'immunitats del 1976 està obsolet tenint en compte l'evolució de la mateixa legislació europea (Carta de Drets fonamentals, entre altres normes), arriba a les mateixes conclusions. És a dir, importa el fet de l'elecció, davant del qual decauen les formalitats dels Estats membres. És, des d'aquesta òptica, una resolució potencialment molt europea.

Però per això mateix, disruptiva. Si els requisits formals nacionals per acreditar la idoneïtat dels candidats no vinculen, ¿no caldria, doncs, establir per a tots els Estats membres unes exigències comunitàries, supranacionals, derivades d'un demos europeu en inicis al qual implícitament apel·la el TJUE? En certa manera, els jutges de Luxemburg estan reclamant que les institucions amb competència legislativa, el Consell i el Parlament (a iniciativa de la Comissió), actuïn ara per actualitzar la normativa. De manera que hi aflora una incitació a la novació legal. Perquè sostenir que amb la simple elecció, desproveïda de formalitats, n'hi ha prou pot facilitar en el límit que justiciables de tota mena utilitzin les eleccions al Parlament Europeu com a escapatòria, elusiva o obstaculitzadora, de la justícia penal.

El text comporta finalment efectes paradoxals. Perquè beneficia indirectament els interessos de Puigdemont. El mateix que afirmava, després de la decisió de Luxemburg del mes de juliol, que “no és la nostra Europa”, aquesta, en la qual “els bons” no tenen “garantits els drets”. Serà ara la nostra Europa? La diferència entre el liberalisme democràtic i el populisme autoritari rau en el fet que el primer respecta les sentències, fins i tot si el contrarien, i el segon estripa les cartes i ataca les institucions quan li passa el mateix. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >