Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Més llengües, més debats

L'opció que han fet els socialistes catalans s’inscriu, per bé i per mal, en l’esperit dels temps a Catalunya

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, aquest dissabte.
El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, aquest dissabte. Europa Press

En les últimes setmanes, la decisió del PSC de presentar al seu congrés una ponència que apostava per obrir el debat entorn a la flexibilització del model de llengües vehiculars a l’escola catalana ha aixecat molta polseguera. De fet, des de les files del partit, els mateixos militants, a través d’esmenes, han reelaborat el text inicial tornant a remarcar com els socialistes continuen apostant pel català com a llengua vehicular de l’ensenyament, citant explícitament en el text finalment presentat la immersió lingüística.

Però més enllà de com ha quedat el text final, cal fixar-se en les raons que havien portat el partit de Miquel Iceta a presentar inicialment el text. Algunes són de caràcter electoral: amb la crisi manifesta de Ciutadans, i unes possibles eleccions catalanes a les portes els socialistes volen –legítimament– captar l’antic electorat taronja. D’altres semblen ser més consistents des d’un punt de vista del debat real i tenen a veure –com, per altra banda, alguns membres del Govern com Bargalló ja havien manifestat ara fa un any– amb la possibilitat d’una actualització del model, atesos els canvis que s’han produït a la societat en les últimes dècades. D’altres, finalment, tenen la seva explicació en la voluntat de donar expressió política a un cert malestar per a la infravaloració –implícita o explícita– de la llengua castellana i de tot allò que representa que sovint ha fet una part de l’independentisme.

L'opció que han fet els socialistes catalans s’inscriu, per bé i per mal, en l’esperit dels temps a Catalunya. Cal recordar com el model d’ús de les llengües vehiculars a l’escola que s’inaugura amb la Llei de Normalització Lingüística del 1983 (volgut per les esquerres davant d'uns partits nacionalistes que plantejaven una doble xarxa escolar), perfeccionat a principis dels anys noranta amb l’aprovació d’un decret que generalitzava la immersió i ratificat per una sentència del Tribunal Constitucional el 1994, havia estat un dels consensos més sòlids del sistema polític català, que havia estat posat en discussió només pel PP i després, a partir del 2006, per Cs. Però sobretot, en general, la qüestió de les llengües a l’escola havia estat sempre un element que totes les forces polítiques (m’atreviria a dir fins i tot aquelles que havien posat en dubte el model) havien tractat amb tacte, per considerar-lo –amb raó un element essencial a l’hora de garantir la unitat civil de la societat catalana.

La situació política dels últims anys sembla que ha dinamitat molts consensos i sembla que la qüestió de les llengües no ha quedat immune a les dinàmiques divisives. No només per la força electoral i política que havia sabut aglutinar Cs i per la posició central que la qüestió lingüística ha tingut en la seva narrativa, sinó també perquè regions senceres de l'independentisme social, civil i de vegades polític (no s’han d’oblidar iniciatives com ara les del Manifest Koiné) han volgut projectar la idea d'una Catalunya no només independent, sinó monolingüe.

En aquest sentit, esquivar un debat que, agradi o no, està avui sobre la taula no deixa de ser una entelèquia. Però allò que no és i no ha de ser una entelèquia és com encarar-lo a partir d’ara, tenint com a brúixola tres objectius: la preservació i el reconeixement de la llengua catalana; la millora del conjunt de les competències lingüístiques de la ciutadania, i la construcció d’un consens renovat que pugui garantir la cohesió social i el reconeixement de la diversitat.

Perquè això sigui possible certament s’hi han d'involucrar els lingüistes i els pedagogs. No es tracta pas de tractar la qüestió a partir d’una asèptica i inexistent “neutralitat” presumptament garantida per la ciència, sinó de posar a l’abast del debat públic i de la deliberació de les institucions el màxim d’eines disponible.

I, tanmateix, tampoc serà possible encarar el debat d'una manera efectiva sense una perspectiva política que vagi més enllà de la mateixa Catalunya, i afronti d'una vegada per totes una regulació dels drets lingüístics al conjunt d’Espanya. Així mateix ho reconeixia aquests dies un informe del Consell d’Europa, quan remarcava com l’Estat espanyol no protegeix ni impulsa de manera adequada aquella diversitat cultural i lingüística que la seva mateixa Constitució reconeix i empara.

En definitiva, per construir un consens nou i necessari a Catalunya i a Espanya ens calen més llengües i més debats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >