Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Papallones!

S’ha debatut molt del pessebre de Colau, però gens de les papallones del passeig de Gràcia, que em produeixen una tristesa infinita perquè han vingut per matar el Nadal

Il·luminació de Nadal al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Il·luminació de Nadal al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Aquests dies de Nadal se m’acumulen les penes. M’he d’acomiadar de la meva motocicleta Honda Scoopy perquè, tot i que no és una Impala, i encara menys una Ossa Enduro, no passa el tall de Colau, i això que funciona de pel·lícula i tinc la ITV aprovada fins el 2021. Es veu que és de dos temps. De fet, ni tan sols he tingut un temps per canviar-la. Després d’una cerimònia d’adeu la deixaré als Reis, potser li poden donar ús a Orient, que són menys estrictes. A canvi, em podrien portar un camell, que té més recorregut en aquesta Barcelona. Carbó no, que contamina de collons.

En un altre ordre de coses tristes ha mort Patxi Andion, autor de la vigorosa Una, dos y tres i de La Jacinta. Per a molts de nosaltres Patxi era l’últim que ens quedava del record d’Amparo Muñoz (1954-2011), la pobra ex-Miss Univers tan bonica com malaurada i que va ser la seva dona. En una estranya connexió, Amparo se’m vincula en la memòria amb els trets savoranòlics i colpistes del comandant Pardo Zancada. Un dia llunyà de 1981, quan feia el servei al quarter general de la Divisió Cuirassada Brunete, poc abans de portar-nos al 23-F, el comandant va observar en la meva taquilla oberta una foto de la model i actriu retallada d’una revista. L’Amparo sortia de la mar en biquini com una aparició boticcelliana i il·luminava els meus tristos dies de Cetme i imaginària. Zancada la va arrencar d’un cop amb la mà, la va arrugar i la va llançar a la paperera, més o menys com després va provar de fer amb la democràcia. La foto es va quedar allà, tremolosa encara com una papallona.

I és de papallones precisament del que volia parlar. S’ha debatut molt aquests dies del pessebre de Colau, però gens de les papallones del passeig de Gràcia, que em produeixen una tristesa infinita perquè han vingut per matar el Nadal. El pessebre potser no és canònic, però almenys és un pessebre. No pas les papallones. Papallones al desembre! No pesco què dimonis hi tenen a veure les papallones amb el Nadal, tret que no sigui sabotejar. Les omnipresents del passeig de Gràcia resulten tan nadalenques com la revetlla de Sant Joan. Repasso la simbologia de la papallona, a veure si és que m’he perdut alguna cosa, però no: la papallona és símbol de lleugeresa i inconstància. Cirlot la presenta com a emblema de l’ànima i de l’atracció inconscient cap a la llum. Altres fonts relacionen la papallona amb els esperits viatgers, i hi ha tradicions en què és missatgera de la mort. Però insisteixo, del Nadal, res de res. Imagino que s’hi han posat papallones en entendre que són una icona aconfessional universal i de bon rotllo. No ofendre ningú, aconseguir el grau zero de la neutralitat ideològica en l’enllumenat nadalenc. Ves que un ren no molesti. Doncs per mi, ja se les poden endur amb la meva Scoopy. Com deia Patxi Andion: “Una dos y tres, una dos y tres, lo que usted no quiera para el rastro es”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ