Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Un himne políticament incorrecte

Per compondre la 'Simfonia núm.9', Beethoven va agafar unes quantes estrofes d’una oda de Schiller amb uns versos tirant a políticament incorrectes

Estrofes de l'ode de Friedrich Schiller, 'An die Freude', que Beethoven va fer servir per compondre la seva 'Simfonia núm.9, opus 125'.
Estrofes de l'ode de Friedrich Schiller, 'An die Freude', que Beethoven va fer servir per compondre la seva 'Simfonia núm.9, opus 125'.

La Unió Europea, veient que convenia que una reunió de nacions tingués un himne propi, concebut com a paneuropeu i vàlid per a totes les nacions que la integren, va triar un bon dia el passatge més famós de la Simfonia núm. 9, opus 125, de Beethoven. No ho va fer pensant solament en la música sinó també en la lletra, cantada pels solistes i el cor en la primera intervenció de la veu humana en una simfonia del període classicoromàntic. Buscant, buscant, també s’hauria pogut trobar un passatge de Mozart o de Haydn —d’un quartet per a corda d’aquest prové l’himne nacional alemany— o, del mateix Beethoven, el passatge coral de la dita Fantasia coral, opus 80, amb una lletra d’intencions fraternals força semblants a la lletra del poema que es canta a la Novena simfonia.
En plena efervescència romàntica —la simfonia es va compondre entre 1816 i 1824—, Beethoven va agafar unes quantes estrofes d’una oda de Schiller, escrita el 1808, An die Freude, A la joia, o A l’alegria, que havia estat inspirada pels ideals humanitaris de caràcter universal, divulgats en part per l’estètica literària del romanticisme i en part per les campanyes de Napoleó a molts llocs del continent, posteriors a la revolució i els ideals de 1789. Després d’una estrofa que Beethoven va afegir motu proprio: “Freunde, nicht diese Töne” (“Amics, no aquesta música” —que vindria a subratllar la diferència entre les cançons romàntiques melancòliques per la lletra i la música d’una banda, i el sentit engrescat i amistós de la resta de les estrofes, de l’altra—, venen unes quantes estrofes de l’oda de Schiller, amb uns versos que presenten una sèrie de paradoxes i alguna desviació tirant a políticament molt incorrecta.

La primera estrofa ja resulta una concessió a la religió politeista dels temps de la Il·lustració, quan, de fet, les societats europees estaven molt secularitzades al moment que l’oda es va convertir en himne d’Europa: “Joia, bella guspira dels déus, filla de l’Elisi, entrem ravatats pel foc al teu recinte sagrat, oh celestials!”. Una mica més avall, sempre d’acord amb l’esperit universal de germanor que domina l’oda, es diu: “Dels prínceps es tornen germans els miserables ... abraceu-vos, milions”, on l’última paraula es refereix a les persones (“la humanitat”) i no als diners, encara que la UE sigui més aviat una unió econòmica dels grans poders financers, no pas l’amistat fraternal entre pobres i prínceps. Més avall arriben uns versos absolutament misògins: “Qui tingui una esposa devota (holdes Weib), que s’alegri encara més!”. Tothom sap, almenys avui, quan es canta aquest himne de Beethoven i Schiller en tantes celebracions europees, què significa tenir “una esposa devota”.
I ara arriben uns versos que són una premonició del Brexit: “Que s’ompli de goig aquell que només anomena seva una sola ànima a la terra”. I adverteix. “I qui no hagi aconseguit aquesta cosa, que plori i se’n vagi de la unió”. I altra vegada: “Abraceu-vos, milions!”, encara que hi ha milions que ja se’n van.

Segueixen uns versos en què Schiller diu que la gran alegria es troba més enllà de les estrelles —altra vegada una afirmació de caire religiós, no astronòmic— i que la Naturalesa és la font de totes les alegries, cosa que ja no és el cas, malgrat els esforços lloables de Greta Thunberg: “Dels pits de la naturalesa beuen la joia tots els humans. Tots els éssers bons, també els dolents, segueixen entre la natura un camí de roses” (!) Més avall venen dos versos molt estranys, en què sembla que Schiller vulgui apartar els éssers humans de la vida sexual per invitar-los a imitar la puresa dels querubins, la segona més alta jerarquia dels àngels: “Al cuc li ha estat donada luxúria per a la vida; al querubí, la contemplació de Déu”. I venen després unes al·lusions a l’heroisme, que, després de les dues guerres mundials del segle XX, avui no s’haurien de cantar amb tanta alegria: “Joiosos com volen els sols a través de l’esplèndid espai de l’univers, així heu de córrer vosaltres, germans, com l’heroi a la victòria” —l’última paraula, que és molt comuna en la llengua alemanya, és Siegen; però ningú havia oblidat, quan aquesta oda es va convertir en la lletra de l’himne europeu, que un dels crits més habituals entre els nacionalsocialistes era precisament. “Sieg heil!”: “Visca la victòria!”.

Per acabar amb els passatges del poema de Schiller que Beethoven va musicar i la Unió Europea ha fet seus, torna una referència religiosa (ara cristiana, no politeista) i una crida a la unió de tota la humanitat de caire absolutament idealista, que a Marx —que creia que a les societats capitalistes hi havia classes molt enfrontades entre si— li hauria posat la pell de gallina: “Abraceu-vos, milions! Un petó per al món sencer! ¿Pressents, oh món, el Creador? Busca’l sobre la volta celeste, damunt les estrelles ha d’estar!” —una afirmació que només queda justificada, als nostres temps tan seculars, per les expedicions dels astronautes.

En suma: un himne amb una música potentíssima, certament, però amb una lletra políticament incorrecta de cap a cap. Ja fa bé Espanya de no posar lletra a la Marxa reial que sona tantes vegades pertot: José María Pemán en va escriure una que encara ens posa més la pell de gallina.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ