Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Ànimes d’al·luvió

La narració visual de Nguyen Phan a 'Becoming Alluvium' és un trànsit il·luminador en uns temps en què és fàcil perdre l’esperança davant l’emergència climàtica

Fotograma de 'Becoming Alluvium', de la vietnamita Thao Nguyen Phan.
Fotograma de 'Becoming Alluvium', de la vietnamita Thao Nguyen Phan.

Joan Miró, aquest gran artista a qui alguns pares no consideren prou perquè creuen que els seus fills fan “coloraines” com ell, va dir el 1927 que la pintura havia d’arribar al seu grau màxim de destrucció —el seu famós “assassinat de l’art”— i que tot pintor tenia l’obligació d’“estar en permanent revolta contra les tècniques tradicionals que acaben en coses boniques”. La idea mironiana de rebatre cert estat mental burgès, de buscar el vessant teatral, radical i poètic de l’art, va assolir una deriva brutal si tenim en compte l’extensa genealogia d’“homicides” —sense comptar els dadaistes— que a partir de llavors es van proposar cremar les naus per arribar a un estat de gràcia i iniciar un camí pel qual “els materials ja no poden parlar més”.

Entre aquests criminals hi va haver un artista japonès, el més brillant del Grup Gutai, que va radicalitzar els èxits de l’informalisme i de l’action painting de Pollock: Kazuo Shiraga (1924-2008) solia pintar amb els peus sobre el fang, suspès d’una corda que penjava del sostre o rebolcant-se nu sota la pluja sobre un llit de terra, tot compartint amb els espectadors la tensió que es produïa entre el seu cos i el fang, i que el conduïa a una espècie de trànsit. Les seves accions naixien de l’aprenentatge del shinto i de les cerimònies de la plantació (Otaueshiki), en què els homes batallen nus i enfangats en l’arrossar sagrat i fertilitzen així cos i esperit en rebre la força que els brinda la natura. Posar l’ànima als peus, com els cal·lígrafs a la pinzellada, el samurai a l’espasa o Miró al firmament estelat, revela la possibilitat il·limitada de la nostra energia com a humans.

Miró va redefinir la pintura i la va portar a un camí de no-retorn. “L’art està en decadència des d’Altamira”, va assegurar. Que el seu desafiament quedi finalment exposat en el blanc immaculat del museu sona a disbarat, però és un disbarat excusable, i fins ell mateix va ponderar aquesta contradicció en encarregar al seu gran amic, l’arquitecte Josep Lluís Sert, el disseny d’una fundació on havien de reposar les seves obres i ser, a la vegada, un centre d’estudis d’art contemporani (CEAC) i d’exhibició, tant de l’art internacional de primera línia com de les creacions d’artistes emergents, que tindrien la seva plataforma d’enlairament en els soterranis de l’Espai 13. Des del 2013, la Fundació Miró i l’Obra Social La Caixa concedeixen un premi que aquest any ha anat a parar a l’artista índia Nalini Malani (1946). I des de fa poques setmanes, exhibeix a les sales temporals l’obra guanyadora del primer premi Fundació Han Nefkens a un artista asiàtic, obtingut per la vietnamita Thao Nguyen Phan (1987). Becoming Alluvium és el títol de la seva al·legoria del riu Mekong com a font de significats culturals que discorre malalt, amb conseqüències irreparables per al destí del seu hàbitat.

Dividida en dues parts, la primera es compon d’una sèrie de pintures fetes amb la delicada tècnica oriental de laca sobre seda, i estructurades a manera de paravents en panells desmuntables amb escenes de dol i adoració dels esperits de les balenes embarrancades. Paral·lelament, un vídeo en dos canals relata la vida de dos germans adolescents que, després de morir per l’ensorrament d’una presa al Mekong, es reencarnen en un dofí d’Irawadi i en un jacint d’aigua. Són ànimes d’al·luvió i peus nus, detritus restauradors de l’aigua benefactora que es resisteix a morir enverinada per l’acció destructora dels humans.

La narració visual de Nguyen Phan és un trànsit il·luminador en uns temps en què és fàcil perdre l’esperança davant l’emergència climàtica i la paràlisi dels governs.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ