Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La possibilitat d’una novel·la

A 'La veritable història d’una mentida', Ramon Erra multiplica les versions de la història com si fossin assajos d’un itinerari sense un destí fix

A la novel·la de Ramon Erra, un grup d'alumnes visiten la casa de Balzac.
A la novel·la de Ramon Erra, un grup d'alumnes visiten la casa de Balzac.

El pastor Pasqual, que protagonitza una de les dues trames que es descabdellen a La veritable història d’una mentida, no es troba gaire lluny del cambrer del bar situat en una carretera secundària que apareixia en una novel·la anterior de Ramon Erra (Vic, 1966), Desfent el nus del mocador: de la mateixa manera que el cambrer, després d’un accident que li ha desfigurat la cara, es tanca en una habitació per escriure i aclarir-se les angoixes que li maltracten la memòria, en les tertúlies que s’esdevenen en el cafè del poble d’Erms —un lloc propici perquè els habituals hi narrin fragments d’històries del passat amb no poques dosis d’inventiva—, el pastor Pasqual va explicant en forma d’espiral l’episodi traumàtic —o “estrany i trist”— que li va succeir anys enrere a la devesa. O potser —i aquesta és la segona trama de La veritable història d’una mentida—, el que va coneixent el lector és una altra cosa, la possibilitat d’una ficció sobre aquest episodi obscur —proposada per la neboda del pastor—, que van creant un grup d’alumnes d’un taller literari mentre s’estan a París i recorren la ruta literària de Balzac durant el viatge de cloenda del curs. “Crec que la història que l’oncle no m’ha volgut explicar mai és la que mereixeria ser narrada”, diu la neboda, i a partir d’aleshores el lector es troba immers en una escriptura vaporosa que evita posar-se a les ordres de cap rigor estructural i transita sense pausa per les vores de la frontera difusa que separa la realitat de la imaginació. El lector, però, ja comença a enyorar l’existència de dades concretes, i poder dir, per exemple, “per aquest mateix carrer va passar el cadàver del vell (Goriot) amb el seu trist seguici”.

És probable que el lector no acabi de desenredar el cabdell de la història que s’intenta estendre al llarg de les pàgines de La veritable història d’una mentida, en part perquè Ramon Erra en multiplica les versions com si fossin assajos d’un itinerari sense un destí fix o mitjanament definit. Com a punts segurs, hi ha la descripció dels nous paràmetres d’una vida rural globalitzada —d’una gran vivacitat—, una prosa excessivament tènue que llisca lleugera i imparable, però tan inabastable com el vent, a punt tot sovint d’escapar-se, i una sèrie d’anècdotes vitals que no adquireixen gaire consistència i no van més enllà de les converses on simplement s’esmenten. 

A l’altra banda, hi ha innumerables especulacions sobre la veritat de les mentides, un grapat llarguíssim de digressions que segurament només tenen la funció d’anar omplint pàgines, i unes rocambolesques derivacions argumentals que constaten que el grup d’alumnes del taller literari han de seguir encara uns quants cursos més o canviar de professor. “Estaven engrescats i això els ajudava a fer evolucionar la història”, es diu al segon capítol, però a aquestes altures el lector només és capaç de calcular quantes pàgines li queden per passar al costat dret del llibre, convençut que deu ser veritat el que diu un dels pastors tertulians del cafè d’Erms, que “ells escriuen històries que potser mai seran novel·les”. Que tothom sàpiga opinar sobre la gràcia d’explicar ficcions no és una de les característiques que més destorben la lectura de La veritable història d’una mentida: el lector es pregunta, sobretot, com pot ser que una conjunció tan pletòrica de teories sobre l’art de la ficció sigui incapaç d’armar-ne una amb cara i ulls, una ruta ben clara a la manera de Balzac.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ