Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La doble bogeria de Gérard de Nerval

Les dues obres de Gérard de Nerval permeten accedir al vessant poètic i narratiu de la seva obra

Gérard de Nerval.
Gérard de Nerval.

Gérard de Nerval compareix per partida doble a les llibreries: Les Quimeres i Aurèlia(Pànic Editors, traducció d’Alfred Sargatal), un díptic que ens permet accedir al vessant poètic i al narratiu de la seva obra.

La peça de prosa ve proveïda d’un pròleg, dos epílegs i un exhaustiu aparell de notes, tot pertinent, justificat i útil. Però el lector impacient que es capbussi sense preàmbuls en Aurèlia de seguida es trobarà envoltat per un relat somiat. Tots els trets de la dimensió onírica compareixen en aquestes pàgines: contraccions i acceleraccions del temps, associacions estranyes, discontinuïtat de l’espai i dissociacions de la personalitat. Existeix una genealogia de visions obtingudes durant el somni i capturades per l’escriptura, des del somni d’Escipió fins al Kubla Khan de Coleridge. Es podria dir que tots els relats somiats comparteixen un aire de família, però de seguida fan paleses característiques pròpies. El somni de Nerval és als antípodes del de Dante: el poeta italià es va dedicar a ordenar el més enllà gràcies a un seguit de visions estables, mentre que el poeta francès travessa paisatges líquids indeterminants; Dante estructura amb una determinació inexorable el poema com un pont de paraules per tal de retrobar Beatriu, i Nerval està sempre perdent la seva Aurèlia.

Una altra diferència decisiva separa la Comèdia d’Aurèlia: per molt que Dante s’enfonsi entre els patiments dels condemnats o s’elevi cap a la freda serenitat dels benaurats, la frontissa que separa el cos adormit de les seves visions, el món del seny de les evanescències oníriques, es manté estable. Nerval desdibuixa aquesta frontera, inclou entre les seves visions records de la vigília, de manera que en els millors moments no sabem si el poema és un informe sobre la terra capbaixa que ha deixat enrere Aurèlia o bé la veu de difunta de la noia que penetra en la realitat per tal de distorsionar-la.

La doble bogeria de Gérard de Nerval

LES QUIMERES / AURÈLIA

Gérard de Nerval

Pànic Editors

114 pàg. / 18 eu

Nerval o la veu narrativa, tant se val, un dels dos s’ha deixat arrossegar per la bogeria. Sigui com sigui, el poema ofereix traces suficients per detectar dos ramals específics de pertorbació mental. D’una banda, s’acumulen fantasies de frustració contínues: Nerval perd Aurèlia en tots els regnes possibles; especula amb el suïcidi per retrobar-se amb la noia, però li falla el valor per matar-se; i es desdobla per veure com el seu doble es casa amb ella en una fosca fantasia d’autohumiliació. D’altra banda, el relat arrela en una crisi religiosa que progressa en direcció contrària a les ordinàries: Nerval va del fred escepticisme il·lustrat que li van inculcar els seus pares a un anhel de transcendència que a la meitat del poema ja l’ha conduït a conèixer el secret del cosmos. La veu de Nerval recorre tot un ventall de credos espirituals, i en tots apunta al més alt possible: si la seva ànima transmigra, descobreix que va ser Napoleó; si s’inclina per la Càbala, el món es basteix segons el seu caprici; si es tracta del Déu catòlic, ell serà l’únic que l’ha vist; si el món va formar-se del fang, són les seves mans les que el pasten. ¿Endevinen qui és el responsable d’ordenar les cosmogonies de l’univers? Self-deprecating macabre i megalomania espiritual: aquests són els ingredients indispensables de la follia visionària que recorre Aurèlia.

Les Quimeres mereixen el seu propi paràgraf: es tracta d’una seqüència de menys de vint poemes (seguida de més de trenta pàgines de notes informatives, servicials i de bon llegir). Malgrat la seva fama de foscos, els sonets són excel·lents, visionaris (“He somiat dins l’antre on neda la sirena”) i d’un surrealisme inconscient (“Creix un esperit pur dins la pell de les pedres!”), i despleguen una escruixidora figuració galàctica (sols refredant-se fins a apagar-se, remolins d’espai que engoleixen planetes, galàxies cegues) al servei d’un període molt particular del viatge de la consciència humana: el moment d’angoixa que s’obre després que faci figa la confiança en l’existència del Déu catòlic, i abans d’assumir el lúdic agnosticisme que domina la poesia contemporània. El breu cicle de cinc poemes dedicats a Crist ofereix un exemple magistral d’aquest angle particular d’angoixa transcendent. Nerval confirma una sospita: l’ofici de poeta és més apropiat per a un boig (entès a la manera dels romàntics) que les extensions sense amagatalls de la prosa.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >