“El fet que ni et mirin pel carrer és pitjor que passar gana o fred”
La pel·lícula 'Sense sostre', interpretada per gent que ha viscut al carrer, ens submergeix en el món de la indigència
"Al món hi ha molta lletjor, però si apartéssim la mirada, n’hi hauria molta més”. Aquesta frase se'ls va quedar gravada el novembre passat, al Festival de Xixon, a Xesc Cabot i Pep Garrido, directors de Sense sostre, una pel·lícula que explica la duríssima experiència de la gent que viu al carrer. La frase citada feia referència a la pel·lícula La casa es negra, que va dirigir Forugh Farrokhzad el 1963 sobre la lepra, però encaixa a la perfecció amb l'esperit de Sense sostre: “Volem posar la mirada sobre allò que preferim no veure, sobre aquestes realitats monstruoses però profundament humanes que, a força de ser ignorades, han deixat d'existir per a nosaltres”, explica Cabot, davant de l'aprovació del seu company.
La pel·lícula, que explica la vivència del Joan, un home que viu al carrer a Barcelona, està protagonitzada per Enric Molina, de 53 anys, el sisè de set germans, que ha estat més de 20 anys vivint sota un pont. “Vaig començar a flirtejar amb la nit, l'alcohol, les drogues i, com em deien els meus pares, vaig acabar en el mal camí”, diu. Fins que, “fa cinc o sis anys”, gràcies a la Fundació Arrels, va aconseguir deixar el carrer.
El que narra la pel·lícula no és la vida de l’Enric, és una ficció, però es basa en una realitat cruel i fidelment documentada. “Vam fer un guió basant-nos en les experiències de gent que ha viscut al carrer amb qui vam contactar a través de la Fundació Arrels i de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar”, explica Garrido. “Allà tenien un taller de teatre que dirigia Ivana Miño que ens va servir per començar a assajar amb ells: volíem que protagonitzessin la pel·lícula”. No només això, perquè li van donar un toc de realitat al guió: “Era molt real, la veritat”, diu Molina. “Però hi havia detalls que no se sostenien: per exemple, això que cadascun anés amb el seu litre de vi no era del tot cert, es compartia molt... Així, entre tots, vam anar donant pinzellades al text fins a deixar el quadre acabat”.
Aquests assajos van oferir una altra sorpresa: “Hi havia un home que actuava d'una manera sorprenent, tenia una força intuïtiva bestial, una capacitat de mostrar la seva intimitat enmig de tant soroll...”, recorda Cabot. Era Molina, que desenvolupava els seus dots artístics adquirits als 17 anys en una escola d'actors. “Jo vaig posar tota la carn a la graella, com es diu, i els vaig agradar”. D'aquí va passar a interpretar, l'any passat, Sis personatges-Homenatge a Tomàs Giner, al Lliure (espectacle que es tornarà a veure al juny, dirigit per Juan Carlos Martel amb text de Joan Yago). “Ara estic en un núvol”, reconeix l'actor. I ha deixat una mica de banda els seus antics companys de carrer, amb els quals manté contacte a través d’Arrels. “Els tinc abandonats!”, exclama, “però quan passi tot aquest enrenou els tornaré a veure”.
Aquests amics són els que tots continuem sense mirar al carrer: “Quan et miren amb cara de fàstic, o com si fessis nosa, o fins i tot quan no et miren, és el pitjor. Molt pitjor que el fred, la gana o la por”, diu Molina. Els directors es donen per satisfets quan descobreixen que la gent que ja ha vist la pel·lícula, a la preestrena d’aquest dilluns, als cinemes Girona o a Xixon, comenta que “mai tornarà a tractar els sensesostre amb la mateixa fredor amb què ho ha fet fins ara”. Molina en dona fe i lamenta (i entén) que als seus antics companys, els que segueixen al carrer, no els interessa gaire veure la pel·lícula: “Són tímids, anar al cinema no s’ho plantegen de cap manera”, diu.
Música de la respiració
Sense sostre, “àrdua, dura, exigent també per a l'espectador”, en paraules dels directors, trenca un estereotip cinematogràfic molt comú: “El de pel·lícules en què els sense llar són romàntics, són esperits lliures, són poetes”, diu Cabot. “Res de tot això. Una pel·lícula de les seves vides hauria de ser una pel·lícula de terror”. Això és el que, en certa manera, han fet: explicar el terror de viure al carrer: “Volíem retratar aquest malson centrant-lo en una experiència humana real: la por de rebre una pallissa qualsevol nit, la por del teu passat, la por del que pugui passar demà, la por de les addicions... Crec que hem bastit un pont entre la nostra realitat i la d'aquesta gent, que ens han demostrat que tots, absolutament tots els que hem conegut, malgrat la seva tragèdia, són generosos, són bones persones”.
La pel·lícula, en la qual els actors professionals Laia Manzanares i José María Blanco comparteixen cartell amb antics indigents, transcorre a cop de tos, de respiració, de forces de flaquesa: “La música de la pel·lícula és la respiració d’en Joan”, reflecteix Garrido. “La respiració d'algú que s'ofega és la lluita d'algú que fa un esforç constant per viure”. Encara que sigui en un món que permet que passi això. “La pel·lícula mostra una esquerda del sistema i que la causa del problema no són els sensesostre, sinó una cosa que ens implica a tots com a societat”, sosté Cabot.
Sobre la firma
