Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ens podríem felicitar

Entenem bé que les protestes han de ser vistoses, però no ens cansem de repetir que cremar o trencar mobiliari urbà o bloquejar la Meridiana cada nit fastigueja treballadors fatigats que intenten tornar a casa

L'agressivitat hauria de veure's només al terreny de joc.
L'agressivitat hauria de veure's només al terreny de joc. efe

Demà a la nit. Seria magnífic. És el meu primer desig per a tots vostès abans de les festes. A veure si ho aconseguim, entre tots, o la majoria de nosaltres, just després del partit de futbol d’avui, el partit de l’any en aquesta ciutat de Barcelona.

Una de les poques coses clares en el futbol és que els dos grans clubs que s’enfronten dimecres a la tarda al camp del Barça es fan millors l’un a l’altre. I ni els explico si hi hagués a Espanya dos o tres altres equips amb la mateixa potència instal·lada, amb un pressupost anual semblant, dit vulgarment.

Ignoro si el meu prec serà escoltat aquest dimecres a la tarda, però vaig per parts, a veure si aquest dimecres a la nit hem aconseguit sortir-nos-en, almenys amb alguna de les qüestions.

Primera: “Insults zero a la grada”, ho demana la Federació Catalana de Futbol. Respecte, sisplau. No és tan difícil. S'hi valen, naturalment, els aplaudiments i les esbroncades, avorreixen els improperis, sobren les injúries i resulten intolerables les animalades. Si poguéssim almenys contenir-nos en el primer i segon nivells ja seria un èxit. Gran. Si poguéssim.

Les societats canvien molt a poc a poc. Les paraules ho fan. Les coses, menys. Les persones, gairebé mai

Segona: “Vostès són benvinguts”. Vinguin a Barcelona a gaudir del bon joc, no a rebentar-me la ciutat, no necessitem casseurs, trencadors, al voltant del camp de futbol, que això és massa fàcil, però sobretot cansa molt, moltíssim. Entenem bé que les protestes han de ser vistoses, però no ens cansem de repetir que cremar o trencar mobiliari urbà o bloquejar la Meridiana cada nit fastigueja treballadors fatigats que intenten tornar a casa, que fa vuit dies ens van desviar al centre a força conductors, hi havia màquines asfaltant els voltants de la plaça Urquinaona perquè unes setmanes abans uns quants centenars de joves (i no tan joves) es van pensar que cremar contenidors d’escombraries que desfeien l’asfalt era una bona idea. Doncs no, no ho va ser. Tot i que em va cridar l’atenció, enganxat a Betevé, observar una vegada i una altra una divisió sexual del treball impròpia d'aquesta Nova Albada que preconitzaven els focs: ells bolcaven i cremaven contenidors; elles es descaraven amb la premsa i la televisió. Hi havia de tot, és clar, però la divisió era visible i cridanera. I un que es pensava que aquestes coses d’homes i dones les enterraria precisament aquesta bona gent. Però no. Les societats canvien molt a poc a poc. Les paraules ho fan. Les coses, menys. Les persones, gairebé mai.

I tercera: “Feliciteu el guanyador”. Jo soc parcial i m’agradaria poder felicitar Ansu Fati (tant si forma part de l'alineació com si no), de la meva ciutat, o Leo Messi, del món, i també la resta, però si acabem mig bé, la meva felicitació ja serà per avançat, aquesta nit, quan aquest article sigui paper per embolicar el peix, rastre d’una llum perduda en la nebulosa d'internet. Si poguéssim.

I si no?

Doncs demanarem disculpes perquè, jo per començar, estic segur que podria haver fet més en el passat perquè menys gent estigués tan empipada. Però haurem de fer-hi alguna cosa més: reparar els estrips, materials i morals, fer alguna cosa pels qui poguessin haver resultat contusionats, lesionats o, esperem que no passi, encara pitjor. Home d’ordre, no puc deixar de creure en les llibertats del desordre. 

“Vostès són benvinguts”. Vinguin a Barcelona a gaudir del bon joc, no a rebentar-me la ciutat, no necessitem casseurs, trencadors, al voltant del camp de futbol

I per si encara no els convenço, acabaré recordant la història d’un radical entranyable, d’algú que s’ha ficat en més d’un embolic per haver estat comprensiu amb trencadors de vidres de supermercats.

Contemporani meu, va néixer humil a Marinaleda, Sevilla. No crec que els manifestants d’aquesta tarda estiguin per ell, ni per la seva ciutat, ni que se la sentin seva, ho sento (per ells). Però encara ho senten més els socis espavilats del Barça i la seva immensa afició: fa alguns anys, el 2008, aquest home de què us parlo els va pagar els bitllets del viatge de Bissau a Espanya, i els va obrir les portes del país a Anssumane Fati Vieira i la seva família.

Es diu Juan Manuel Sánchez Gordillo, ja fa no sé quants anys que és alcalde del seu poble. No penso com ell, gens ni mica, però sense polítics així aquest país seria més pobre del que és. Els catalans tenim un deute amb ell. Pensin com pensin aquest dia del partit, si han arribat al final d’aquest article, ara sí que els hauré convençut: no trenquin res, sisplau, que l’alcalde de Marinaleda és un dels nostres. Així és la Catalunya Gran. Ens podríem felicitar tots. Demà a la nit.

Pablo Salvador Coderch és professor de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >