Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“La paraula ‘fatxa’ es fa servir poc. N’hi ha molts més dels que ens pensem”

Cristina Morales, guanyadora del Premi Nacional de Narrativa per 'Lectura fácil', té un discurs clar i directe que conviu amb la seva original forma d'escriure

Esperit punk aplicat a les lletres espanyoles. Recent guanyadora del Premi Nacional de Narrativa per Lectura fácil, ha entrat de manera instantània en l'huracà de la polèmica per les seves declaracions sobre el conflicte a Catalunya. Granadina resident a Barcelona, defensora de l'okupació i de destrossar clixés, el seu discurs clar i directe conviu amb la seva original forma d'escriure. Una veu que aplega tant seguidors com detractors. I que no pensa callar.

Llegir Cristina Morales (Granada, 1985) és com entrar en una casa incendiada de la qual en surts cremat per les flames de la realitat. Es rebota quan algú li insinua que del seu últim llibre, Lectura fácil (Anagrama) –doble premi: Herralde i Nacional de Narrativa–, es desprèn una poderosa veu col·lectiva i generacional. Però és així, malgrat els seus esforços a negar-ho. I què se’n deriva? El crit d'una joventut enrabiada, però en lluita, que necessita tornar a reconstruir un llenguatge excessivament prostituït pel mal ús i la manipulació dels seus patrons precedents. Per aquest motiu quan ella despulla i tot allò que ha quedat inútil pel grapeig i la mentida, ofèn, generalment amb raó. També, en molts casos, inquieta a causa d'una sana intenció de desconcert i ataca les bases del món que, sense desitjar-ho, ha heretat. Ho expressa narrant i ballant en la seva companyia de dansa contemporània Iniciativa Sexual Femenina. Utilitza el llenguatge conscient de la seva arrel granadina, amb la mala follá característica com a navalla catàrquica i amb la seva experiència activista a Barcelona, on viu, com a base d'una opció literària ferament política. Heus aquí la veu més sonora i radical de la jove literatura espanyola actual. Amb vocació d'okupar, amb “k”, el lloc que li correspon.

No sé si vostè és una escriptora que utilitza la seva experiència com a ballarina o una ballarina que reflexiona sobre el seu art a força d'escriure.

Totes dues coses, esclar. Soc més bona escriptora gràcies a la dansa, però no sé si soc més bona ballarina gràcies a l'escriptura. Bona escriptora, segur, pel coneixement del propi cos i del dels altres. Hi ha coses que concerneixen directament la salut. L'escriptura és una tasca sedentària. Tenir el cos sa, amb menys dolor, ajuda. El cos preparat per a la quietud el propicia el moviment. Equilibro el sedentarisme de l'escriptora perquè quan em fico en això altre, em dedico a volar.

A què dedica més temps?

Ara a cap de les dues coses. Ara viatjo, que també és un estat de quietud, però obligada, imposada. Als avions jo no sobrevisc bé.

Cristina Morales a l'Antic Teatre de Barcelona.
Cristina Morales a l'Antic Teatre de Barcelona.

No aconsegueix un estat zen per aguantar-ho?

Al zen no hi he arribat; tampoc l'he buscat. Tinc entès que cal meditar a fons per entrar en un estat que, segons m'expliquen, jo només aconsegueixo mitjançant les drogues o el sexe.

A Lectura fácil, l’estat zen no l’aconsegueix, la veritat. Més aviat el contrari: inquietud.

Bé, jo és que més aviat no em poso a pensar en això. Què els provoco, als lectors? Què és un lector? Per mi, una entitat fantasmagòrica. A més, jo no tinc xarxes. El que em motiva és ser el més clara possible, assabentar-me’n jo. Pedagògica, gairebé. Jo intento fer-me entendre, però la temptació de la il·legibilitat plana sobre mi tota l'estona. Que m’entengui qui vulgui, això també li passava a Santa Teresa.

La seva novel·la té nivells paradoxals molt atractius. Ha sentit a parlar del que irònicament anomenen prosa cipotuda?

Sí, sí.

El terme s'aplica a una tradició que entronca avui amb aquesta genealogia que comença, diguem-ne, amb Quevedo, continua amb Valle-Inclán i després aterra a Cela o Umbral? La seva es podria qualificar ben bé com una mena de contraposició femenina: la prosa vaginuda. Com ho veu?

Apa, que xulo! Doncs sí, m'agrada. Tot i que a mi no em convenç la crítica ginecològica: és a dir, agrupar-nos entre dones i homes. La creació literària passa per mil i un òrgans més enllà dels genitals.

És cert, però en la seva novel·la hi ha una força d'expressió radicalment femenina i feminista.

Bé, jo no sé el que és una dona, per començar. No escric des d'aquesta posició. La dona és un terme que està en qüestió. Una paraula tan tristament, tan opressivament connotada. Més que parlar de la dona, a mi m'agrada fer servir l'expressió “el dona” o “el puta”. En tots dos casos, no per referir-me a un substantiu en concret, sinó a una dimensió. Què hi cap aquí?

Un llibre com aquest, potser? Radical, salvatge.

Sí, diria, totes dues coses.

Neix i es desenvolupa com un impuls?

A l'inrevés, ve d'un càlcul. Jo soc molt metòdica i escric molt a poc a poc. Aconseguir personatges que estan en pur crit des que es lleven fins que es fiquen al llit. Si jo ho plantejo des del meu propi crit, resulta insostenible com a novel·la. Hauria sortit una mica més il·legible. Això està molt mesurat. Perquè coli.

Seguint amb el paràmetre cipotudo/vaginudo, hi ha vegades que se li poden entreveure influències d'escriptors que potser l’espantaran: des de Houellebecq fins a Cela o Umbral. És com llegir-los, en vostè, a l'inrevés.

No sé per què m’hauria d'espantar. A Houellebecq no l’he llegit. A Cela, sí: Viaje a la Alcarria, Pascual Duarte. Són obres magnes, i si em comparen amb l’Umbral autor de Mortal y rosa, encantada, per descomptat, i en citaria d’altres: un gran filonazi com va ser Céline. Jo he begut de la tradició literària espanyola. Pot ser que siguin influències indirectes o inconscients, però això no vol dir que no hi siguin.

És una escriptora eminentment política? Ha volgut expressar el pensament col·lectiu d'una generació?

Els ingredients han de portar de tot: política, amor, filosofia? Però allò altre, gens ni mica. Això m'irrita particularment. Quan un autor es pren com a tasca la voluntat representativa?

Pot ser que no ho hagi buscat, però li ha sortit.

Ah, bé, això és diferent. Em sembla curiós perquè jo no he buscat més que representar-me a mi mateixa. Pot ser que d'aquest mirar-me el melic i criticar-lo, o assenyalar-lo, em col·loqui en un lloc d'exposició mitjançant el qual reconeixes uns altres.

A Lectura fácil hi ha diversos melics. Quin és el seu?

Lògicament, està filtrat per mitjà de diversos artificis.

Com Houellebecq llavors, que s’amaga dins de veus poderoses, però no sabrem mai qui és. De debò que no l'ha llegit?

Que no, carai, que no. No és per resistència. És que jo el que llegeixo són fanzines. Els que aconsegueixo en cases okupes. També assaig polític, i també Santa Teresa.

Ah, llavors és de l'assaig polític d'on ve aquesta inflació d'adjectius de caràcter polític en la novel·la? Amb perdó.

A part d'això, hi ha un exercici de creació del llenguatge, de substantius, neologismes.

Aquest és el costat positiu: existeix un esforç de creació de llenguatge representatiu d'una generació.

Insisteixo que jo no em represento més que a mi mateixa.

Doncs li ha sortit una cosa que pot valer col·lectivament. Potser la seva generació ha arribat al món desprotegida, amb termes manipulats i una prostitució del llenguatge. Necessiten reconceptualizar-ho tot? És el que intenta?

Potser sí, que necessitem reanomenar, rebatejar.

Hi ha un risc en això: el dogmatisme. El percep?

Bé, és que quan una escriu amb vocació de debò, llança alhora una carta de suspensió de la realitat. Igual que en una novel·la volen dracs i tu no ho poses en dubte perquè entres en un joc, en el meu cas passa igual. Existeixen una sèrie de personatges que veuen el món d'una manera en la qual necessiten donar la volta a la truita de gairebé tot. A les seves cuidadores les anomenen policies. Elles, que són éssers vulnerables, s’autoanomenen preses. El lector s'ha d'atrevir amb aquest joc. No crec que sigui dogmatisme.

Però hi ha el risc?

No, gens. Això no m'amoïna. Llegeixo assajos polítics que reinterpreten el món des d'una òptica feminista o anticapitalista i el que m'interessa és aquest cop a la taula que donen, cosa que tu pots considerar dogmatisme. Dogmàtic, per a mi, és sortir al carrer i veure anuncis on de cara a l'operació biquini les teves mides han de ser aquestes. Dogmàtica és la marquesina dels autobusos amb els seus anuncis de bellesa.

Això de capgirar les coses resulta fascinant en vostè, com la redefinició de mediocritat encarada a qui passi abans la meta.

Sí, perquè implica una submissió en el seu agraïment a bancs i patrocinadors. Per a mi, el no mediocre és l'insubmís. O qui fa un cop de porta al seu maltractador.

En l'excés d'adjectius, no existeix també un risc de desgastar paraules? Per exemple, en el cas de fatxa. Pot semblar, segons vostè, que tots ho som.

En el joc de la novel·la i per a un personatge en concret, sí, sens dubte.

I en el seu cas?

Això aquí no importa.

A mi sí.

Però a mi no em dona la gana de respondre.

Cristina Morales a l'Antic Teatre de Barcelona.
Cristina Morales a l'Antic Teatre de Barcelona.

D'acord. Però no la preocupa que perdi el significat?

En la meva novel·la hi ha un exercici de desbordament de certs discursos. La Nati, que és el personatge que se les té amb els fatxes, pateix el que s’anomena la síndrome de les comportes i es manifesta amb una radicalitat brutal. És part de la seva discapacitat: que això funcioni o no ja és una altra història. Però és una característica del personatge. Si m’ho preguntes a mi, crec que la paraula fatxa s'utilitza molt poc, en això haig d'estar d'acord amb la Nati. N’hi ha molts més dels que ens pensem. És una paraula ofensiva, molt ofensiva.

I no és precisament per això que hauríem d'encertar-la més en utilitzar-la?

Que curiós que fatxa impliqui aquest risc i d’altres no.

Quines?

Puta, per exemple. Ens han dit putes per tot. Per com vestim, per com no vestim, per si follem, per si no follem, per amb qui anem, per a quina hora arribem, per on passegem. O sigui, hi ha una veritable inflació amb aquesta paraula que socialment no preocupa. I a ningú l'inquieta que es desgasti. De fet és un lloc d'identificació, d'apropiació de l'insult. Per no parlar d'altres: pau?

Democràcia.

Democràààcia?! Això ens torna acrítics. No totes les paraules que fem servir massivament ens preocupen. No obstant això, fatxa, per les seves connotacions del passat, sembla que no la fem servir amb precisió.

Definim bé, doncs, per després utilitzar com cal: dona.

Que no la puc definir, que no sé ben bé què és això.

Puta.

Igual. Per això fico “el” davant: “el dona” i “el puta”. Això ho explica molt bé Itziar Ziga en un text que es titula Devenir puta. En un capítol molt breu parla de Me gusta ser una zorra, la cançó de Vulpes. De la censura que va patir, el seu pas pels jutjats i tot això. Ziga defensa que el problema aquí era que es tractava de la primera vegada que un grup defensava això. Ser una puta, no la teva puta o fer-me la puta, sinó ser-ho. Elles es tornen a apropiar del concepte. Quina bona reflexió. El fet que el terme hagi de ser un lloc de vergonya i no de reivindicació.

Seguim amb el diccionari secret. Insisteixo: fatxa.

Això té molt poc interès. No sóc filòloga. Encara que l'etimologia és de les meves ciències preferides.

I ha estudiat Ciències Polítiques, que es vegi.

Sí, però no he exercit. Tot i que era molt estudiosa. He estat sempre molt estudiosa. Bé, la paraula fatxa, feixista, si anem per la politològica, hi ha dues maneres d'entendre el terme. Una es dona en un moment històric molt concret, el d'entreguerres, quan emergeixen aquests moviments d'anihilació de l'adversari. Això ja va passar. O podem pensar en el feixisme com una tècnica heretada precisament d'aquest moment que arriba a les nostres democràcies.

Mutat.

Bé, per a mi és el pare de les nostres democràcies modernes, sens dubte. Jo veig el feixisme com una tècnica indeleble de control de la població. Els Aliats se l'apropien en aquest sentit i l’apliquen.

Tan ancorats estem en el passat? No hem evolucionat ni tan sols una miqueta?

Jo no crec en l'evolució, sinó en la transformació. Les tècniques d'opressió sí que s'han transformat, esclar. Ja no hi ha cambres de gas!

No creu que les nostres societats han avançat en funció d'una voluntat alliberadora?

Jo en tinc, però no sé si el president del Govern la desitja respecte a mi. No puc parlar per boca dels ciutadans. Això que es diu democràcies lliures sí que és una ficció, això sí que implica suspendre la realitat i entrar en el joc. Què cony és la democràcia?

Quines solucions urgents hi ha per transformar-la?

Ui, jo, no? A mi les retòriques solucionadores d'aquells que s'alcen en un lloc de lideratge em semblen electoralistes.

Hi ha hagut generacions anteriors a les nostres que van buscar solucions per millorar la situació que van trobar. Amb idealisme, amb la recerca de, si vols, utopies. A la seva caminen més presos de la distòpia. La seva ràbia, condueix al nihilisme?

No entenc aquest plural? No reconec aquest lloc de forma unívoca, tampoc en generacions anteriors. Reconeguem les tensions que han existit i existeixen des de sempre i això ens portarà al fet que no tinguem visions idealitzades de líders que van fer front al que nosaltres ara no fem. A part, el nihilisme s'entén molt malament. M'interessa molt el que apunta i analitza els problemes sense esperar res després. A veure si no és nihilista el passeig de Gràcia! O El Corte Inglés! O aquesta mania alienadora i consumista que ens envolta!

Seguim amb el diccionari: Granada.

On jo vaig néixer, on vaig estudiar i vaig publicar el meu primer llibre. I on existeix la mala follá. Així parlem a Granada. M'agrada recuperar el lloc de la llengua, la manera en què es viu i s'utilitza. Això és el millor, ara com a expatriada: tornar i escoltar els teus iguals. Les maneres diferents de fer servir el pollas. A Granada estem tot el dia amb la polla a la boca. Pollas pa to! Pollas i pollicas. Jo em vaig quedar estancada el 2012 i cada vegada que hi vaig hi ha formes noves per a l'expressió. Això és meravellós. Aquest poder de la llengua jo només el percebo allà.

Barcelona.

Jo aquí soc xarnega. Per viure, fatal. O bé ets okupa i no pagues el lloguer... O estàs en una posició privilegiada, o no tens res a fer. Amb trobar feina no n’hi ha prou, ni de conya, a més amb segons quines feines, amb estar explotats i pagar-te una habitació per 300 euros? Home, per Déu! En arribar vaig estar en una posició intermèdia, amb una manera de vida solitària per no haver de matar-nos a treballar.

Va sobreviure?

Sí, però això no és consol. Que bé que això em va servir per entrar en contacte amb l'anarquisme, l'okupació, certes pràctiques que van de la recollida d'aliments, al reciclatge de la roba, l'acció política insurreccional.

Com a manera de vida?

Això, no com una utopia.

I allò que bé que cremin els carrers i no les cafeteries dels disturbis després de la sentència del procés? Què volia dir?

Tot el que vaig dir estava molt ben dit. Vivim un estat de malestar general. Una sentència no fa sortir així la gent al carrer només per això. És una manera de veure-ho per part del nacionalisme espanyol. Molt oportú pensar que això és per una sentència. Evita que es vegi... malestar? Això em sembla una paraula molt suau, que vegin com n’estem fins al cony. La lectura que el carrer crema per culpa d'uns estelats em sembla simplista, però oportuna, segons per a qui.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ