Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els comptes (i els contes) d’Iceta

L’article 2 de la Constitució prescriu que només hi ha una nació, que és l’espanyola i que, a més, està integrada per nacionalitats i regions amb dret a l’autonomia

Miquel Iceta al Parlament, el 2017.
Miquel Iceta al Parlament, el 2017.

Fa uns dies, Miquel Iceta, líder del PSC, es va dedicar a comptar les nacions d’Espanya. I les va comptar malament, molt malament. Però Iceta no va suspendre en aritmètica, sinó en dret constitucional: va confondre els termes, va utilitzar les paraules en sentit equivocat i va arribar a un resultat que no té ni cap ni peus, partint d’una premissa falsa que, indefectiblement, l’ha portat a una conclusió equivocada: la conclusió que a Espanya hi ha nou nacions.

Així ho declarava Iceta al diari La Razón: “Les he comptat [les nacions]. Segons els estatuts d’autonomia, vuit, i si hi sumem el preàmbul de Navarra, nou. Els estatuts de Galícia, Aragó, València, Balears, Canàries, Andalusia, el País Basc i Catalunya diuen que són nacionalitats o nacionalitats històriques. Nació i nacionalitat són sinònims”.

Nació i nacionalitat són sinònims? Vegem-ho.

És cert que alguns autors, en l’àmbit de la teoria i no del dret, poden mantenir aquesta afirmació. Per exemple, a La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, publicat ara fa 113 anys, encara el text doctrinal més influent del pensament nacionalista català, aquests termes s'utilitzen com a sinònims i així s’adverteix, si no ho recordo malament, en la seva introducció. Pel que sigui, Prat de la Riba prefereix parlar de Catalunya com a nacionalitat i no com a nació, tot i que afirmi que el seu contingut és el mateix.

Els estatuts d’autonomia s’han d’interpretar amb els mètodes acotats propis de la interpretació jurídica, no des dels molt amplis i més lliures de l’especulació teòrica

Però Prat de la Riba es mou en el món de l’abstracció i de les doctrines. Iceta, en canvi, raona des d’un punt de vista diferent, molt més concret, el jurídic. En efecte, invoca els estatuts d’autonomia actuals, cosa que indica que pretén trobar el significat jurídic dels termes nació i nacionalitat en el nostre ordenament tenint en compte que aquests estatuts són lleis orgàniques, és a dir, elements d’aquest ordenament.

Aquí és on Iceta comet un error enorme: interpreta aquests estatuts com si fossin un text doctrinal, l’expressió lliure de les idees d’un autor determinat, sense tenir en compte que el seu raonament parteix, perquè així ho confessa d’entrada, de normes jurídiques, dels estatuts d’autonomia, que s’han d’interpretar amb els acotats mètodes propis de la interpretació jurídica, no des dels molt amplis i més lliures de l’especulació teòrica, de la filosofia si es vol.

Si Iceta hagués comptat bé, ho hauria fet des d’un pressupòsit bàsic: si se'n volen extreure conseqüències jurídiques, els termes que figuren en una llei s’han d’interpretar en relació amb els altres termes de la mateixa llei i, per descomptat, en el context de l’ordenament d’acord amb les regles que ordenen la jerarquia de les seves normes.

Més clar i concret: els estatuts d’autonomia –i de qualsevol norma, incloent-hi les de menor rang i importància– s’han d’interpretar d’acord amb la Constitució i si anem per trobar el significat d’aquests termes als estatuts, ens trobem amb un article essencial que Iceta ha oblidat, l’article 2, en el qual es distingeix entre nació i nacionalitat, es prescriu que només hi ha una nació, que és l’espanyola, i que, a més, està integrada per nacionalitats i regions amb dret a l’autonomia.

Els comptes d’Iceta, a més d’equivocats, són una frivolitat imprudent i sense fonament

Nació i nacionalitat són, doncs, termes amb un significat diferent i amb conseqüències jurídiques també diverses. A més de l’article 2, altres parts de la Constitució (per exemple, el preàmbul, l’article 1, apartat 1 i 2, 144, lletra a, 147, apartat 2, lletra a) també són útils per esbrinar aquest significat. En tot cas, les denominacions dels estatuts són producte de la voluntat del legislador orgànic i poden escollir la denominació que considerin més adequada o no escollir-ne cap, però no més enllà d’una denominació que es pugui incloure en l’àmbit del que signifiquen les nacionalitats i les regions. En tot cas, mai es pot utilitzar el terme nació, reservat únicament a Espanya entesa com el conjunt dels espanyols, segons es dedueix d’alguns dels preceptes esmentats.

Els comptes d’Iceta, a més d’equivocats, són una frivolitat imprudent i sense fonament. Sempre, però més en aquesta matèria i en aquests temps, això és una pertorbació inoportuna. En termes constitucionals, Espanya és, doncs, una nació integrada per nacionalitats i regions, no és una nació de nacions ni un Estat plurinacional, tal com ha aprovat el congrés del PSC aquest cap de setmana. Les paraules, de vegades, són molt importants. Aquest és un cas claríssim.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >