Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Prostitució jurídicament voluntària

Ara, per a l'Audiència Nacional, el treball sexual per compte aliè ja no és activitat econòmica al marge d'enfocaments morals. La raó del canvi no és tecnicojurídica. És el feminisme

Prostitucio
Una treballadora sexual en un carrer de Barcelona.

La prostitució per compte d'altri, o sigui, com a treball per a unes i correlativament com a negoci per a d'altres, és un tema de profunda rellevància social, cultural i ètica. El seu tractament legal ha seguit el curs de la nostra història, amb els seus vaivens i ambigüitats. Durant el franquisme la criminalització legal del negoci de la prostitució va conviure amb etapes de condemna eticoreligiosa, tolerància pràctica i un relatiu control sanitari oficial. Amb el primer codi penal de la democràcia, el 1995, va cessar la criminalització legal del negoci, excepte supòsits de coacció, engany o abús de situació de necessitat, és a dir, d'explotació. Aquests supòsits eren tan imprecisos que la seva aplicació pràctica pels jutges era problemàtica.

Per evitar aquestes imprecisions es va reformar el Codi el 1999, el 2003 i el 2015. Aquesta última reforma es justificava, segons el preàmbul de la llei, perquè a la pràctica era impossible la persecució penal dels explotadors “ateses les exigències del Tribunal Suprem”. La Sala Penal del Tribunal Suprem només condemnava els ocupadors quan les dones eren obligades a prostituir-se mitjançant actes concrets i materials de coacció, engany, violència o submissió. I així seguim, malgrat tantes reformes, entre les imprecisions de les lleis i les ambigüitats i contradiccions dels més alts tribunals.

La justícia laboral tenia un criteri similar al de la justícia penal. Segons la Sala Social del Tribunal Suprem, si les condicions de treball no conculquen els drets dels treballadors, aquesta relació laboral pot ser considerada com una activitat econòmica lícita, “que no pot resoldre's amb enfocaments morals o concepcions eticosociològiques”. La Sala Social de l'Audiència Nacional ja havia admès el 2003 la constitució d'una associació d'empresaris de prostíbuls, que s'autodefinien com establiments hotelers amb un públic que serien persones alienes a l'establiment, i que hi exercirien l'alternança o la prostitució per compte propi. Aquesta Sala acabava que la prostitució és una activitat lícita mentre no estigui prohibida pel Codi Penal, perquè “la frontera no la fixa el caràcter altruista o remuneratori de l'intercanvi sexual, sinó la llibertat amb què aquest es presta”.

El 2013 un tribunal penal de Barcelona va condemnar els explotadors d'uns d'aquests hotels-prostíbul, descrivint acuradament la intensitat de la situació de submissió de les dones prostituïdes. Els explotadors condemnats van recórrer davant de la Sala Penal del Tribunal Suprem, que els va absoldre. Va dir que les dones que es prostituïen en aquests hotels acudien al club “de forma jurídicament voluntària”, encara que possiblement ho feien mogudes per condicionaments socioeconòmics que les feien especialment vulnerables. Aquesta vulnerabilitat especial era la base de la submissió laboral, però això, segons sembla, per al Suprem no era explotació. El Suprem semblava que assumia el discurs dels empresaris prostibularis, els quals, sota l'aparença de simples negocis d'hostaleria, atribuïen a les seves empleades prostitutes aparença de treballadores autònomes que acudien al local “de forma jurídicament voluntària”.

L'estiu del 2018 la Direcció General de Treball va admetre la constitució de l'Organització de Treballadores Sexuals valorant que aquesta organització complia els requisits exigits per la llei de llibertat sindical. La ministra de Treball va mostrar iradament el seu rebuig feminista. “M'han fet un gol per l'escaire”, va dir. I va acceptar la dimissió de la Directora General. Dues entitats feministes i la Fiscalia van impugnar la decisió de la Direcció General davant de la Sala Social de l'Audiència Nacional argumentant que la prostitució per compte d'altri no és una activitat laboral perquè en tot cas, necessàriament, és una explotació, no és una feina sinó una esclavitud. Ara l'Audiència Nacional dona la raó a les entitats feministes i a la fiscalia i anul·la la decisió de la Direcció General de Treball. Argumenta que l'activitat empresarial l'objecte de la qual sigui l'oferta de serveis sexuals prestats per terceres persones contractades a l'efecte és una activitat il·lícita, perquè així ho estableix la legalitat internacional a què es va adherir Espanya. El canvi de criteri és radical. L'Audiència Nacional ho justifica afirmant que abans havia admès la condició laboral de les treballadores sexuals atenent la seva activitat laboral d'alternança, diferent de la prostitució. Però aquesta excusa no és certa. No ha canviat la llei penal ni el lax criteri de la Sala Penal del Suprem, i tanmateix, ara, per a la Sala Social, el treball sexual per compte d'altri ja no és activitat econòmica lícita al marge d'enfocaments morals. La raó del canvi no és tecnicojurídica. És una força ètica i social històrica imparable anomenada feminisme.

José María Mena és exfiscal en cap de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >