Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Uns ulls que brillen

Estopa va desfermar el Sant Jordi en una nit de festa al barri

Estopa en ple concert, aquest dissabte al Palau Sant Jordi
Estopa en ple concert, aquest dissabte al Palau Sant Jordi

Hi ha artistes estirats, llunyans, antipàtics i orgullosos, artistes que bé per molt lletjos o per massa macos alguns voldrien veure estampats, la seva fama i fortuna dilapidades, les seves cançons caigudes en l'oblit, els seus discos coberts per la pols i les seves figures arruïnades pel pas del temps i els hidrats de carboni. També n'hi ha que generen indiferència, com si no existissin excepte per als seus seguidors, un grapat més de sorra a la platja per als altres. No és el cas d'Estopa, que potser no són uns artistes sublims, originals o trencadors d'aquests de qui als documentals algú afirma “hi va haver un abans i un després d'escoltar-los”, però ningú no els desitja cap mal i no cauen malament gairebé a ningú. Són més transparents que un vestit d'organdí, són els veïns, el cosí a qui va somriure la fortuna i un bon dia es va fer famós i fins i tot ric. I així, fa 20 anys.

Vint anys que van semblar que no havien passat, ja que els primers acords de “Tu calorro” van desencadenar una cridòria al Sant Jordi pròpia d'una primera vegada, de quan el grup està en plena ascensió, tocat per la moda. Va passar el mateix amb les finals “Cacho a cacho” o “Como Camarón” o després de la segona peça, “Vino tinto”, quan en David va parlar per mostrar el seu esglai i agraïment davant d'un fet que es repeteix cada vegada que presenten un disc. No hi ha òxid al seu fuselatge, no hi ha avorriment en el seu públic, no hi ha cansament, només alegria, entrega i empatia per aquesta parella de tipus tan corrents que sí, tenen més diners que mai, però no els ostenten com si fossin nou-rics i fins i tot són d'aquests la fortuna dels quals fa pensar que al món encara queda una mica de justícia. Són del que gairebé no hi ha.

Perquè encara són tan semblants i ingovernables com quan eren uns passerells en un món desconegut. És tan cert que al Sant Jordi van trencar els protocols, i malgrat que al guió hi havia previstes cinc al·locucions, els germans Muñoz no van parar de parlar amb aquest regust de taverna amb tripes i carn adobada que hi ha en els seus comentaris, el mateix que en les seves cançons, en les quals, va dir en David entre rialles “ara no hi ha porros”. I es van tornar a saltar les previsions en el tram acústic dels bisos abordant una versió improvisada del “Me'n vaig a peu” del seu admirat Serrat, en aquest català híbrid fill de la immigració que gasten. Abans, en un concert de més de dues hores, van caure gran part dels seus èxits rumbers i de les cançons del seu nou disc, vuit de dotze, la interpretació de les quals no va suposar cap baixada, acceptades ja pel públic.

I la clau de tot això es va fer visible als ulls d’en David, brillant més que els focus de l'escenari, ulls de felicitat i entrega, ulls veient el seu miraclet fet una vegada més realitat. Com per continuar pessigant-se fins al final dels dies. Aquests ulls com teies, aquesta mirada de barri a qui es deu i que el lliga és la garantia que hi ha Estopa per a estona. Mentre el nexe amb la que va ser la seva realitat no es dilueixi, Estopa tindrà gasolina perquè el seu públic els continuarà veient com a iguals. No importa que la seva música no sigui original, que ells no siguin prodigis i que el gruix de les seves composicions no destaquin per una musicalitat ressenyable, ja que compleixen el requisit essencial, són himnes dels qui breguen amb la seva quotidianitat a contrapel. Són Estopa, una realitat tossuda, uns ulls brillant amb la mateixa intensitat vint anys després de l'espetec.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >