Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sí és que sí fins al final

La xarxa d'atenció a víctimes de violència masclista a Catalunya arriba només a una de cada deu dones que s'estima que són víctimes

Imatge d'arxiu d'una manifestació contra la violència masclista.
Imatge d'arxiu d'una manifestació contra la violència masclista.

“Vostès van dient que sí fins al final?”. L'interrogant sorgia en el debat de les eleccions del 28 d'abril passat en boca de Cayetana Álvarez de Toledo. La pregunta feia irrompre en campanya una qüestió entorn de la qual hi havia consens polític després del debat que van provocar sentències com les de la Manada: les relacions sexuals han de ser consentides. I han de ser-ho des del principi fins al final. Si no ho són, són una altra cosa. Una dona també pot dubtar. I pot decidir no continuar endavant en qualsevol moment.

El degoteig constant de víctimes, però també la força del moviment feminista, han servit de revulsiu per treure de l'ombra un problema que ha existit sempre, però que ara és una preocupació social de primer nivell. Des de la copla “La maté porque era mía” fins a les manifestacions multitudinàries tenyint de violeta els nostres carrers, s'ha avançat. Però queda molt camí per recórrer.

La violència masclista es tradueix a Espanya en diverses desenes de dones assassinades a l'any i en milers i milers que pateixen maltractaments físics, psicològics, assetjament, abusos, humiliacions i amenaces. Les estadístiques es troben lluny de mostrar la gravetat del problema: el nombre d'assassinades és només la punta d'un iceberg gegantí.

Què estem fent? A Catalunya, molt poc. La xarxa d'atenció a víctimes de violència masclista arriba només a una de cada deu dones que s'estima que són víctimes. Tanmateix, els partits que formen part del Govern han votat en contra de totes les propostes presentades al Parlament en l'actual legislatura que impliquen un augment dels recursos per lluitar contra aquesta xacra. L'octubre de l'any passat es va aprovar que d’aquí a sis mesos havia de ser realitat el Pacte Català contra la Violència Masclista, o sigui, a l'abril. Som al desembre i continuem sense tenir-ne notícies. Tampoc del desplegament reglamentari de la llei 5/2008 que busca erradicar-la, que fa més d'una dècada que és en llista d'espera.

Totes les noves actuacions, com els dos nous Serveis d'Atenció Especialitzada per a la Recuperació de Víctimes (SIE) o el Protocol contra les violències sexuals en entorns de lleure o les campanyes de sensibilització, s'estan finançant amb els fons transferits pel Govern central per desplegar el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere. Un pacte dissenyat per sumar esforços, però no per substituir les actuacions de les administracions que, com Catalunya, tenen les competències transferides.

En l’àmbit espanyol, la irrupció de Vox ha tingut com a conseqüència que el PP i Ciutadans hagin optat per legitimar un discurs que no només busca eliminar les lleis que intenten combatre la violència masclista, sinó negar fins i tot que existeix. Pablo Casado ha passat de donar suport al Pacte d'Estat a afirmar que la violència de gènere se soluciona donant feina a les dones. Álvarez de Toledo ironitza dient que no existeixen organitzacions que diguin que cal matar les dones pel fet de ser dones. Una cosa que és certa en la seva literalitat, però que banalitza un problema que formava part del consens col·lectiu i que ha costat dècades de lluita. Com recordava Miguel Lorente en un article recent, la diferència entre els partits conservadors i progressistes no és en el nombre de masclistes que hi ha a les seves files, sinó en les seves polítiques feministes. Ara cal sumar el masclisme radical com a eix d'una part de les polítiques conservadores.

Un dels principals reptes d'aquesta legislatura ha de ser reformar el Codi Penal per fer efectiu el “només sí és que sí”, però també cal assumir-ho en el dia a dia sense matisos. La majoria de partits polítics semblava que ho tenia clar en un context en el qual una de cada cinc dones ha estat víctima d'abusos sexuals, però les sentències no reflecteixen ni l'1% dels casos. Després de segles, el conte de La caputxeta vermella continua viu perquè continuem ensenyant a les nostres nenes que no han d'anar soles pel bosc perquè hi ha llops que les poden violar.

Beatriz Silva és diputada del PSC-Units per Avançar al Parlament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >