Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ocupar-se de la pròpia gent

Les classes mitjanes es van sentir castigades per l’austeritat. I així, com en tants altres llocs, va retornar la utopia nacional, que es va decantar com a independència

Pedro Sánchez i el rei Felip VI se saluden a l'última reunió.
Pedro Sánchez i el rei Felip VI se saluden a l'última reunió.

Una xifra que parla per si sola: en cinc anys Felip VI ha convocat vuit rondes de converses per a la investidura, Joan Carles I en 37 anys en va fer deu. I alguns encara dubten que Espanya visqui una profunda crisi política. De moment, el que és evident és que el sistema bipartidista sorgit de la Transició havia elaborat una cultura política –uns marcs referencials i uns hàbits més o menys compartits que han quedat obsolets en el nou escenari. Els partits de referència –potser amb la singular excepció del PNB a Euskadi han patit una sensible degradació per causes concatenades: la impotència (traduïda en el tòpic ideològic que nega qualsevol opció alternativa al mainstream econòmic), la corrupció (que ha arribat a ser estructural en genuïns representants dels equilibris del règim del 78, com el PP i CiU), la incapacitat d’anticipar la crisi econòmica i la crisi política, i la dificultat per a la renovació ideològica (l’esquerra va vendre el seu relat per un plat de llenties; la dreta, segura de la seva hegemonia, va conrear la indiferència massiva fins que s'ha trobat que l’extrema dreta li menjava el terreny). No és només un problema hispànic, a tot Europa i més enllà es viu amb variants pròpies de cada història.

En una setmana decisiva per al Brexit, m’interessa assenyalar dos fenòmens d’abast universal: el desplaçament constant de la dreta cap a l’extrema dreta i la claudicació de l’esquerra, que, incapaç de trobar un discurs nou, en paraules de Michel Feher “es preocupa més d’aconseguir el reconeixement dels seus adversaris que no pas d’adreçar-se a la seva gent i ocupar-se’n”. Tenim en la Gran Bretanya i en Espanya dos exemples genuïns de tot plegat. Els tories, el partit conservador anglès, un dels més vells i estables que s'han conegut mai, de la mà de Johnson es desplaça cap a l’extrema dreta, amb la bandera del Brexit en la seva versió més frívola i reaccionària. I l’esquerra de Corbyn s’esfondra paralitzada, incapaç ni tan sols d’apostar sense ambigüitats per Europa, mentre contempla com molts dels seus electors tradicionals procedents de la classe obrera, víctimes de la fi del capitalisme industrial, es passen a la dreta brexista. No és gaire diferent del que passa a Espanya, amb Sánchez negant el pa i la sal, fins que ha vist el risc de quedar fora d’escena, l’electorat d’esquerres que continuava optant per un Govern progressista que plantés cara a la dreta, mentre que aquesta continua arrossegada per la força d’atracció de Vox, que li està xuclant la sang.

La crisi del règim del 78 ha trencat els equilibris dels últims 40 anys. I ha portat la reivindicació nacional catalana al programa de màxims. La vàlvula de seguretat es va trencar el 2003. El PSOE i el PP, incapaços de construir un discurs polític per a Catalunya, havien cedit la responsabilitat de mantenir el territori sota control a Jordi Pujol, que la va aprofitar hàbilment. Amb por d’endinsar-se en territori apatxe, el PP i el PSOE van continuar practicant la ignorància sobre Catalunya. Però un dia Pujol se’n va anar. I l’olla es va destapar i estava bullint. La resta va venir rodada, quan les classes mitjanes es van sentir castigades per l’austeritat. I així, com en tants altres llocs, va retornar la utopia nacional, que es va decantar com a independència. I a l’hora de donar-hi resposta, els partits espanyols, excepte Podem, van compartir la recepta. El que era dolent quan els catalans agitaven les seves banderes, era bo quan els espanyols aixecaven les seves. I Vox es va incorporar a la plaça.

L’esquerra no ha aconseguit mantenir perfil propi davant d’aquesta amalgama. I aquesta ha estat la seva gran irresponsabilitat: abandonar els seus, frustrant un electorat progressista cada vegada més desencantat. L’esquerra havia de ser la que obrís espais en la guerra de les pàtries per superar l’encallada situació actual i la desraó patriòtica l’ha frenat. Per això, que el PSOE, Esquerra i Podem puguin pactar la investidura és una oportunitat de sortir del fangar en què estem atrapats; en les baralles patriòtiques, amb el calendari judicial com a guia dels sobresalts, l’acció governamental està cada vegada més paralitzada. I qüestions colpidores de la vida quotidiana –com els milers de desnonaments que es produeixen en aquest país passen desapercebudes. L’esquerra no hauria de caure en aquesta trampa, que és la que dona vida a l’extrema dreta. I fa por constatar que el bloqueig ja ha creat els seus propis grups d’interès, els que viuen d’ell i ja els va bé fer-lo perdurable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >