L’objecte i el subjecte
Tendim a pensar, i una certa sensibilitat hegemònica (i publicitària) ens hi convida, que el millor que podria passar-nos és que els nostres desitjos es fessin realitat
L’altre dia vaig tenir un malson. Era a casa d’un amic que té una tendència marcada al minimalisme nòrdic i al gust irreprotxable. En un moment mort, em dedicava a contemplar una taula modular plena de caixons on l’amic guardava revistes alemanyes i llibres autoeditats d’una delicadesa exemplar. En una de les escombrades visuals, detecto una panerola immensa, vermella i carnosa, que s’espera amb les ales plegades. El primer que se m’acut és avisar l’amic, però no sé com fer-ho sense disgustar-lo, de manera que segueixo mirant i de seguida en detecto una altra, tan grossa com la primera, amagada sobre uns papers. M’alarmo, perquè una panerola pot ser accident, però dues indiquen concurrència i la detecció d’una plaga no és una notícia agradable. És quan en veig una tercera que entenc que les paneroles no provenen de cap esquerda en les parets de la casa, sinó de mi. Més concretament, de cada moviment de la meva mirada, que, allà on enfoca, fa aparèixer una d’aquestes bèsties repugnants. La idea d’estar generant la invasió em terroritza. M’altero, em desperto.
En un viatge relativament recent als Balcans, vaig tenir ocasió de parlar amb un noi espantosament benintencionat que havia descobert el poder de l’inconscient. No era cap freudianada; el nano creia (havia llegit un llibre de Joseph Murphy, ministre de l’església del New Thought) que el nostre inconscient és prou poderós per crear la realitat en què vivim. Aquella mena de fe no tenia gaire metafísica sinó més aviat una estratègia pràctica: del que es tractava era de saber com s’havia de disciplinar aquest inconscient per tal que “produís” (les cometes són obligades) la mena de realitats que ens interessen. Realitats crematístiques, s’entén, o de la mena que fossin. La seva dona, per exemple. L’havia coneguda no perquè existís (sic) sinó perquè la nit anterior havia aconseguit introduir-la en el seu inconscient, que l’havia generada per a ell, al racó d’un bar, la nit de l’endemà. No cal dir que la dona, llicenciada en psicologia, no hi creia gens, en aquesta mena de pensament màgic, però a ell no li feia falta que hi cregués; només volia la confiança del seu inconscient, de manera que li omplia la casa de notes que els assaltaven per sorpresa (“tens una piscina”, “ets ric”, etc.) i els educaven la clepsa.
Tant el somni com l’inconscient màgic de Murphy em resulten terrorífics, perquè eliminen la distància entre l’objecte i el subjecte. Tendim a pensar, i una certa sensibilitat hegemònica (i publicitària) ens hi convida, que el millor que podria passar-nos és que els nostres desitjos es fessin realitat —fer desaparèixer l’obtusa resistència del món a coincidir amb la fantasia. Que es tracta d’un horitzó horripilant ho posa en evidència la velocitat amb la qual hem tornat als fets, i a la necessitat de reivindicar-ne una existència independent, quan la cosa de la postveritat ens ha estampat un Trump a la Casa Blanca. La diferència potser sigui que els fets fa anys que ja no desperten ningú.
