Molts llibres, una raó
Més enllà del legítim interès editorial i dels seus autors, tota aquesta quantitat de volums sobre el procés demostra que alguna cosa s’ha mogut amb una intensitat superior a l’habitual
Definitivament, el procés ha estat un gran negoci. No per a tothom, per descomptat. Però sí, i especialment, per a les empreses editorials, algunes de les quals s’han salvat dels números vermells i fins i tot del tancament gràcies a l’encert de trobar títols i autors que han convertit la causa en el seu best-seller.
Es compten per centenars els llibres publicats i és significativa la seva capacitat per ocupar les places més destacades de les llistes dels supervendes. N’hi ha prou amb consultar els seus aparells de no ficció per adonar-se que la gran majoria de les deu referències que les conformen, més de la meitat de mitjana i des de fa mesos, responen a textos escrits per protagonistes d’aquesta etapa tan moguda. O observadors, o vinculats a l'extens moment polític i social que viu Catalunya des de fa cinc llargs anys. O set, o nou. O dotze. Tot depèn del moment de la història immediata en què posem en marxa el comptador de les nostres afliccions. Si en les consultes populars iniciades a Arenys de Munt pels volts del 2009. O en la sentència del Tribunal Constitucional seguida de la gran manifestació de rebuig del juliol del 2010. O la topada entre Artur Mas i Mariano Rajoy pel pacte fiscal proposat pel primer i negat pel segon el setembre del 2012. O pocs dies abans, arran de la primera gran manifestació de signe independentista de la Diada d'aquell mateix any en la posada de llarg de l’ANC que tant de protagonisme i presència tindria a partir de llavors en la nostra vida col·lectiva i tant de dolor el que acompanyaria els seus dos primers líders. O el judici i la posterior sentència pel cas de l’1-O, com l’actualitat editorial continua demostrant.
Posats a evocar, podríem retrocedir encara més en el temps i furgar en els diversos episodis nacionals catalans que han esquitxat l’esdevenir d’“aquesta covarda, vella, tan salvatge terra” dels últims 300 anys i que, a l'estil de Salvador Espriu, tan cansada té els seus pobladors. I recopilar els textos revisats a càrrec de savis acadèmics i sagaços observadors. Rellegir-los en les circumstàncies actuals de vegades suposa contradir la màxima que sentencia que la història no es repeteix. O donar-li la raó a Marx –Karl, per descomptat– en advertir que passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa. Per escollir. Perquè de mirades retrospectives també se n’han editat moltes, i algunes amb voluntat estràbica. Dona per a tant que, si ens plantegéssim parlar més de demà i menys d’ahir, bona part de les desavinences quedarien relegades perquè les ferides infligides serien superades per les esperances anhelades.
També és cert que no es pot construir el futur sense haver après les lliçons que el precedeixen. I moltes es troben en aquests centenars de volums que ocupen bona part de les prestatgeries de moltes cases on la majoria de llibres acumulats fins ara podien ser allà més per haver estat objecte de regal que no pas de lectura. En cas contrari, no s’entén el nombre d’exemplars venuts d’algunes d’aquestes obres quan, especialment en llengua catalana, les edicions eren cada vegada més curtes a causa d’unes vendes cada vegada més tristes.
En qualsevol cas, tants se val. Els llibres que han trobat en el procés tant la seva raó com la seva conseqüència, s’acumulen a centenars per donar-nos testimoni del que ha passat en forma d’assaig, vivència, tractat, crònica, història, fotoperiodisme, entrevista, ideari o panegíric. I això hauria de fer que ens preguntéssim, com Umberto Eco, no què diuen, sinó què signifiquen. I és obvi que, més enllà del legítim interès editorial i dels seus autors, tota aquesta quantitat de volums demostra que alguna cosa s’ha mogut amb una intensitat superior a l’habitual. Sobren les proves que ho detallin.
Aquesta potent i editada mirada catalana del procés és tan evident que no té equivalent literari en castellà. Sí, s’han editat llibres només en aquest idioma, però molts menys que en català o dels publicats simultàniament en les dues llengües oficials. I que les versions castellanes poques vegades han despertat la curiositat de lectors d’altres zones d’Espanya més enllà de l’elenc intel·lectual i els sospitosos habituals. De fet, han desaparegut del focus de l’interès ciutadà molt abans.
Llibres, alguns, convertits en autèntics tractats d’autoajuda, en compendi de ressenyes per continuar recordant i actualitzant els eslògans repetits i per repetir, en evocacions dels moments èpics o assot castigador de tots. Per això, pocs, molt pocs, estan cridats a convertir-se en material bàsic per als historiadors. Els que hauran de separar el gra de la palla. El que la immediatesa emocional no permet fer als seus devoradors actuals.