Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Xavi i la seva bombolla de Qatar

És evident que el país no és el paradís sobre la terra que pregona el català, però les seves paraules tampoc són res de l'altre món

Xavi, com a tècnic de l'Al-Sadd.
Xavi, com a tècnic de l'Al-Sadd. AFP

En les paraules de Xavi Hernández sobre Qatar ("És un país molt fàcil per viure-hi, molt còmode, acollidor i segur") hi ha molt d'efecte bombolla, de celebritat tractada com un rei per un emirat absolutista que ha trobat en el turisme de luxe part de la diversificació que tota economia moderna necessita. Els seus dirigents venen qualitat de vida per a qui se la pugui pagar i són molts els milionaris d'Occident que miren amb bons ulls els nivells de confort i seguretat que els ofereix la petita península àrab. El que diu Xavi en la seva última entrevista concedida al web de la FIFA, en definitiva, no es diferencia gens del que ja van dir abans altres grans esportistes que van anar a buscar a Qatar una retirada daurada, incloent-hi un Raúl González que, abans de marxar cap a Nova York, parlava de la seva estada a Qatar en els termes següents: “Ha estat una experiència extraordinària, tant en l'àmbit personal com professional. El tracte de Qatar ha estat exquisit i acabo un cicle molt bonic gaudint de la meva feina i dels joves de l'Aspire Academy”.

“Soc feliç allà, m'encanta”, deia Fernando Verdasco en una entrevista concedida al diari Abc fa un parell d'anys, poc després de traslladar la seva residència a Doha. “El clima és sempre molt bo. Vaig a sopar, al cine...”. Quan li van preguntar per les coses que trobava a faltar al golf Pèrsic, el tennista contestava que “el menjar, certs restaurants i un bon cocido madrileny”. Ni drets i llibertats individuals, ni tampoc democràcia, això que tothom pretén ara que Xavi Hernández inclogui en el seu discurs. Per què les declaracions de Raúl i Verdasco sobre la vida a Qatar van passar inadvertides mentre que les del català són vistes com una ofensa a la intel·ligència i el bon gust? És difícil de saber, però tampoc sembla forassenyat que en el gentilici d'un i altres trobem bona part de les respostes. I dic bona part perquè les declaracions de Xavi –com en el seu moment les de Raúl i les de Verdasco– són difícilment assumibles pels qui no vivim dins de la seva mateixa bombolla.

Durant el debat televisat de l'última campanya electoral, vam veure Pablo Casado preguntant a Pedro Sánchez pel nombre de nacions que hi havia a Espanya. Més enllà d'haver-li citat Aravaca, cosa que hauria estat un autèntic golàs per l'esquadra, el president en funcions podria haver respost perfectament que dues: el Barça i el Madrid. En realitat, el que no se li perdona al català és haver guanyat tant amb una samarreta que, almenys a la meitat més un del país, li continua generant urticària. I no només per la quantitat, sinó per la manera d'aconseguir-ho, amb un futbol que va despertar l'admiració del món sencer i va impossibilitar qualsevol relat alternatiu com el dels favors federatius, la Unicef o la maçoneria. A Xavi se l'odia per parlar massa al camp i qualsevol relliscada fora del terreny de joc és bombardejada amb artilleria, que és el recurs preferit dels sords. Per descomptat que Qatar no és el paradís sobre la terra que pregona el català, però les seves paraules tampoc són res de l'altre món: almenys aquesta vegada, Xavi ha resultat ser la còpia i no l'original.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >