Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘liternatura’ arriba al català

La ‘nature writing’, el gènere que barreja la literatura amb l’experiència de la naturalesa, desembarca amb força alhora que enllaça amb precedents notables

La ‘liternatura’ arriba al català

Conviure amb un cargol, explorar la vida sota terra o escoltar com parla un arbre són experiències narratives que, des de fa ben poc, poden trobar-se en llengua catalana. L’anomenada nature writing, liternaturao literatura de la natura aterra a les nostres llibreries amb una bateria d’autors sobretot anglosaxons que conviden a demanar-se quins escriptors autòctons han abordat literàriament la natura més propera.

Darrere el nou interès per la literatura de natura “hi ha una òbvia força de fons que és la preocupació per la crisi climàtica i la degradació de l’entorn”, diu Isabel Obiols, editora d’Anagrama en català. Aquesta editorial ha adquirit els drets del proper llibre de Helen Macdonald (la celebrada autora de F de falcó) i ha publicat Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, una autora que, si bé assumeix que “segur que m’ha influenciat com a creadora” tota la informació que rep sobre el canvi climàtic, afirma que “això de la nature writing és un adjectiu que posen altres” i que ella no es reconeix dins de cap gènere.

“L’etiqueta nature writing és un invent de la ciutat, que necessita mitificar allò que es perd. Al final, parlem de literatura”, assenyala Isabel Martí, que va editar a La Campana l’obra d’un dels autors més esmentats quan es demanen referents en aquest àmbit: Josep Maria Espinàs. “Qui digui això és perquè no l’ha llegit —diu Martí— perquè Espinàs és antinatura. És tan urbà que surt al camp per sentir-se menys ell. I fa els viatges a peu buscant persones. Sempre caminava per asfalt. El primer viatge el va fer amb unes Church, de sola anglesa. No li agraden les excursions. No l’he vist mai amb motxilla, excepte una petita que li vaig regalar jo. No, no, res d’escriptura de natura”.

Segons Barbal, ‘l’escriptora del Pallars’, és a la ciutat “on molta gent ha fixat que passen els fets importants”

Aquesta errònia però molt compartida referència suggereix l’enorme desconeixement que hi ha a les lletres catalanes d’autors que escriguin sobre la natura amb cert rigor i familiaritat. Muntanyes, rius, boscos, fauna... s’acostumen a presentar com a fons, no com a “protagonistes” dels escrits, perquè falten eines i saviesa per aprofundir en una natura que, temps enrere, sí que va aconseguir una certa rellevància gràcies a Víctor Català, amb la Solitud que entronitza al massís del Montgrí. I amb Canigó de Jacint Verdaguer, o Camí de sirga de Jesús Moncada, el rèquiem per la Mequinensa negada pel nou embassament.

En aquesta llista també despunten el Port de la Selva de Josep Maria de Sagarra, l’obra de Joaquim Ruyra o l’exòtic exercici de “micronature writing” (Solà dixit) que fa Mercè Rodoreda a La mort i la primavera.

L’escriptor Phillip Hoare, al costat del mar. ampliar foto
L’escriptor Phillip Hoare, al costat del mar.

El contacte quotidià d’aquells autors amb la natura permetia que aquesta emergís d’una manera integrada a les seves novel·les. A més, com indica l’editor i traductor Ricard Vela, “el modernisme, amb el ruralisme i la novel·la rural, va posar la natura en primer pla. Posteriorment hi va haver una forta reacció amb el corrent noucentista, que va desprestigiar força la natura i el ruralisme i va impulsar els ideals ciutadans”. La Guerra Civil i la dictadura, que va apostar per l’edificació desfermada i el turisme, van distanciar una mica més boscos i rius. “Als vuitanta, la literatura i la novel·la urbana semblaven l’única possibilitat que oferia la modernor”, sentencia Vela.

Però allà, al bell mig dels vuitanta, brolla com un bolet estrany Pedra de tartera. Un èxit de vendes. “Senzillament volia explicar una història i la vaig localitzar a una vall pirenaica que conec —diu Maria Barbal, l’autora—. Ara, amb el pas dels anys, veig que als vuitanta era una novel·la bastant insòlita perquè passa en un entorn que no té res a veure amb la ciutat, on molta gent ha fixat que és on passen els fets importants”. Des d’aleshores, Barbal és coneguda com “l’autora del Pallars”, una zona també literaturitzada per Pep Coll.

El pantà de Mequinensa, que tant va inspirar Jesús Montcada. ampliar foto
El pantà de Mequinensa, que tant va inspirar Jesús Montcada.

El camp, encara que força humanitzat, reapareix una mica als voltants del canvi de mil·lenni amb autors com Mercè Ibarz i Francesc Serés, curiosament els dos nascuts a Saidí, territori de frontera entre Catalunya i Aragó determinat pels espais oberts i l’obvi empobriment de la vida rural. Des de 1993, La terra retirada d’Ibarz es va reeditant amb la perseverança dels clàssics, però ella defuig el terme “literatura de natura, és massa vague. Prefereixo parlar de paisatge. I de la vida de les dones. I de formes de treball agrícola. M’influeix més el canvi immobiliari que el climàtic”.

A banda de la seva quotidianitat a Saidí, Serés desenvolupa una mirada més conscient davant l’espai natural “al Sallent, un llogarret entre Santa Pau i Mieres”, on ha viscut durant set anys “en una masia que darrere té un riu i un bosc, en contacte permanent amb tot tipus d’animals; és el que em fa demanar-me pel lloc al món, com a espècie i com a concepte de pietat, explicat també als animals”. La trilogia De fems i de marbres recull aquesta visió.

Josep Maria Espinàs, a la riba d'un riu.
Josep Maria Espinàs, a la riba d'un riu.

Malgrat disposar d’una natura exuberant, dels Pirineus al delta de l’Ebre, i d’una potent tradició excursionista, la producció literària catalana recent tampoc no enfoca gaire als espais més (relativament) ensalvatgits. Hi ha aproximacions de Jaume Cabré o del poeta Celdoni Fonoll, i textos que cavalquen entre la ciència i la literatura, com alguns de Ramon Folch (La dèria de mirar) o Martí Boada (Els fruits silvestres). Tanmateix, aquesta natura sí que s’expressa en llibreries amb gran desplegament de guies de camp, mapes elaborats al territori, volums sobre l’afició boletaire...

Al mercat editorial predomina un ànim científic. La natura s’observa com quelcom extern, digne d’anàlisi tècnica, però els escriptors no s’hi veuen desenvolupant pensaments sòlids. Per exemple, falta vocabulari. “Quan vaig publicar Pedra de tartera, venien lectors i demanaven si havia estudiat aquelles paraules per escriure-les”, diu Barbal. Els traductors “pateixen” de forma singular aquest distanciament. Vela assenyala la dificultat de trobar la terminologia concreta “d’espècies i altres elements naturals”, i subratlla el repte afegit de “traslladar un arsenal lingüístic d’un altre idioma que no sol tenir una correlació clara o prou clara en el nostre”. Per traduir F de falcó, Vela va haver de recórrer “fins i tot a alguns tractats medievals (de falconeria), i no sempre em van oferir la solució”.

Gabi Martínez, autor d'aquest reportatge, i el cineasta Agustí Villaronga en un prat, amb un ramat d'ovelles negres a Extremadura. ampliar foto
Gabi Martínez, autor d'aquest reportatge, i el cineasta Agustí Villaronga en un prat, amb un ramat d'ovelles negres a Extremadura.

El mercat

Aquesta precarietat narrativa contrasta amb la descoberta que va fer Isabel Martí l’any 2007, quan Catalunya va ser convidada d’honor a la Fira de Frankfurt: “Els tres llibres que més van interessar eren històries que passaven al Pirineu, Pedra de tartera, Tor i Les veus del Pamano. Era com si tothom busqués una mena de primitivisme”.

Malgrat aquest indicador significatiu, fins fa un parell d’anys els espais naturals han continuat força arraconats de l’imaginari narratiu, tant català com espanyol. Els llibres d’aquest tipus han estat publicats per editorials amb branca de viatges o excursionisme, o bé pel rampell d’algun editor entusiasta. N’és un cas paradigmàtic l’Àtic dels Llibres, editorial fundada l’any 2010 per Claudia Casanova i Joan Eloi Roca “perquè volíem però no podíem publicar Leviatán de Philip Hoare als segells on treballàvem —diu Casanova—. I vam crear una editorial pròpia. Leviatán va ser el nostre primer llibre”. Després van venir autors com Tristan Gooley o Helen Macdonald. L’anglesa ha aparegut en català i castellà, com també La noia salvatge de Delia Owens, novel·la supervendes protagonitzada per una noia que sobreviu tota sola enmig de la natura salvatge envoltada d’uns ocells que aprendrà a dibuixar magistralment. “La noia salvatge va sortir amb 5.000 exemplars, però és un cas excepcional”, perquè “en català sempre sortim amb tirades d’entre 2.000 i 2.500”. Casanova diu que la proporció de vendes acostuma a ser “de 5 a 1 o fins i tot de 15 a 1 a favor del castellà”.

Els editors i lectors d’aquesta literatura insisteixen en la gran qualitat d’uns llibres de definició complicada, perquè l’etiqueta nature writing abasta des d’experiències de pastors (La vida del pastor, de James Rebanks, o Heida, de Steinunn Sigurdardóttir) fins a reportatges plens de reflexió sobre El alma de los pulpos, que signa Sy Montgomery, passant per la convivència d’una dona malalta i immòbil amb el cargol que l’acompanya dins un terrari vora el llit (El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, d’Elisabeth Tova), a banda d’experiències de supervivència a Sibèria (La vida simple, Sylvain Tesson) o a les muntanyes d’Idaho (Indian Creek, Pete Fromm).

Per Solà, “el que li pot passar a algú de Camprodon pot ser tan interessant com el que li passa a algú de Texas”

Costa definir aquests llibres —el repertori és amplíssim— i als mateixos lectors els és difícil expressar què hi cerquen. “Desconnexió”. “Tranquil·litat”. “Una percepció diferent”. Són respostes dels que s’inicien en el gènere sense saber ben bé de què va ni què hi trobaran, si bé els que s’hi atreveixen després continuen amb aquestes lectures “naturals”, seduïts pel factor comú d’una gran qualitat literària.

“No ens interessa anar a buscar el lector mitjà. Nosaltres ens adrecem a un lector ideal —diu Casanova—. Per exemple, Robert Macfarlane ens agrada molt, però no vam voler el seu últim llibre. No donava allò que esperàvem”. Parla de Sota terra, que en català publicarà Angle amb una tirada inicial de 1.700 exemplars.

“Jo no havia llegit res de Macfarlane i m’ha agradat molt —diu la seva nova editora, Rosa Rey—. De fet, m’estic plantejant traduir també Las montañas de la mente”. En castellà, Random House ha anunciat la publicació d’aquests dos títols de Macfarlane, afegint-se a l’interès que les grans editorials comencen a mostrar per un gènere que, això sí, Seix Barral treballa de fa temps i recentment amb llibres com El subsuelo, de David W. Wolfe.

“Es pot créixer moltíssim”, afirma Casanova. D’altres editorials que van publicant títols de nature writing en català són Cossetània, Brau, Símbol o Sidillà, que ha llançat el clàssic de Nan Shepherd La muntanya viva. El triomf de clàssics com Shepherd o Henry David Thoreau són un altre senyal: el Walden de Thoreau ha venut més de 20.000 exemplars en castellà, i en català el seu Caminar, editat per la mateixa Rey, va per la cinquena edició (de mil exemplars cada una). En tot cas, “no veig una Errata Naturae en català”, diu l’escriptor Jordi Nopca, al·ludint a l’editorial especialitzada en nature writing en castellà. Nopca és lector d’aquest tipus de literatura des de la infància. La debilitat per la natura el va portar a visitar el bosc a prop de Sausalito que va marcar John Muir, l’escriptor, naturalista i fundador del primer grup conservacionista de la història.

Com a iniciativa local “fundadora”, Nopca observa amb interès la creació del festival Liternatura, dedicat a la nature writing. Liternatura prepara la seva segona edició pel maig de 2020 (a la primera hi van participar autors com l’ornitòleg Antonio Sandoval, Hoare o Sy Montgomery), mentre que a començaments d’any el CCCB dedicarà un cicle al gènere, i durant la tardor la Faber Residency d’Olot organitzarà una residència amb autors especialitzats de tot el món.

La llengua comuna de la residència serà l’anglès. Nature writing és una expressió anglesa, i aquesta llengua s’ha guanyat el dret de portar la iniciativa perquè, entre les llengües viatjades, és la que més i millor conrea el gènere. Per què? “A Espanya, la definició de la natura la fan els pobres —diu Martí—. Però un lord no té problemes per parlar del seu paissatge. No sé per què aquí no passa el mateix. Tampoc sé si aquí tenim intel·lectuals que puguin fer l’elegia pel món que s’acaba. De novel·listes en tenim molts, però d’intel·lectuals... no ho sé”.

“Ens falten divulgadors tan diàfans com els que tenen els anglesos”, diu Nopca. “Molts dels grans naturalistes han estat britànics —observa Sandra Ollo, editora de Quaderns Crema, decisiva per projectar l’obra d’Ibarz i Serés, per exemple—. Per què la reflexió sobre l’apocalipsi del clima no se l’està fent de la mateixa manera la societat d’aquí? Potser és una qüestió d’educació i sensibilitat”. “Els anglesos no tenen tants complexos perquè tenen una llengua poderosa”, diu Barbal.

De tota manera, Ollo assenyala que aquest nou interès per la natura també podria significar que “els artistes l’hagin redescobert com a una forma de bellesa, sense marca”. Solà afegeix que “ens estem traient de sobre molts prejudicis per què ens estem adonant que allò que li pot passar a algú de Camprodon pot ser tan interessant com el que li passa a una persona de Texas”. “Abans no se sabia on catalogar aquesta literatura —diu Obiols—, però ara hi ha més hibridació de gèneres, s’accepta millor. I, potser, estem sortint d’una tendència a l’autoficció que es mirava el melic mentre que al seu llibre la Irene parla de la muntanya i els éssers que hi viuen. Planteja la idea d’un ego que es multiplica en molts i mira cap a fora”. Una idea que sintonitza amb la frase de Tetsuro Watsuji que tant agrada a Ibarz: “En el clima i el paisatge, l’ésser humà es descobreix a si mateix”.

Artistes, naturalment

“Diuen que l’originalitat consisteix a tornar a l’origen, i sembla que el meu camí de pintora m’adreça justament a això: a contemplar les infinites formes de la natura. L’observació detinguda que necessita el dibuix m’ajuda a entendre profundament cada espècie i això m’inspira i m’enamora del món”, diu la pintora Joana Santamans, que acaba de presentar el seu segon volum de Vida, un herbari on apareixen plantes, arbres i flors geogràficament properes, després d’una primera Vida amb forma de bestiari, en què la va ajudar fixar-se en l’obra del santanderí resident a Barcelona Miguel Macaya. “M’encanta. Quan el vaig descobrir vaig pensar que se m’havia avançat en el temps”.

Com la resta de disciplines artístiques, la pintura busca noves formes d’apropar-se a la natura, i ara Santamans ho ha fet de la mà del veterà biòleg Enric Ballesteros. Abans, “jo era una quasicompleta ignorant respecte a la botànica”, reconeix Santamans després d’haver dibuixat al detall d’una falguera a un castanyer.

Crear a partir de l’entorn més proper és una constant en altres artistes de natura, com el fotògraf Xavi Bou, que també es va iniciar en aquest camp gràcies a un mestre experimentat: el seu avi. Passejant pel delta del Llobregat (ell és del Prat), l’avi li va descobrir noms d’ocells i vegetacions. Després va estudiar geologia i fotografia. Com a geòleg, la feina que sortia acostumaven a ser prospeccions de terreny per a immobiliàries, i va preferir les fotos. “Treballava amb fotos d’altres. Ajudava a fer-les, retocava... mai no en tenia de pròpies”, explica Bou, que aprofitava qualsevol forat per escapar-se a la natura i, allà sí, captar imatges. Però no li va fer el pes l’actitud dels fotògrafs d’ocells amb qui coincidia. “Anomenaven bitxos els animals i... com que no volia participar en aquella espècie de cursa armamentística per veure qui fotografiava més ocells, em vaig plantejar presentar aquella natura d’una altra manera. M’agradava seguir petjades. Vaig demanar-me quin rastre deixaria el vol dels ocells, i com que havia treballat en postproducció vaig buscar una manera de captar aquell rastre”.

El resultat són les Ornitographies, fotos que es miren com pintures abstractes, perquè la càmera capta el recorregut que fan les aus a l’aire com si fos el traç d’un pinzell. Bou assegura que la seva opció és apropar la bellesa. “Tinc una filla de quatre anys. No pot ser que quan surti a veure una tortuga el primer que senti és que té la panxa plena de plàstic. Crec que primer has d’estimar les coses que coneixes, i aleshores serà més senzill cuidar-les”. Una filosofia semblant a la del fotògraf especialitzat en natura Andoni Canela, que ara presenta el seu llibre Panteras, i a la del pintor Carles Azcón, que utilitza color i moviment per recordar-nos la nostra essència natural.

Cantautors com Pau Riba, Toti Soler, Ester Formosa, Maria del Mar Bonet o Marina Rossell (mítica la seva gavina voladora) també han sintonitzat la freqüència de la bellesa. Albert Pla fins i tot ha participat en el programa d’humor-divulgació Natura sàvia de TV3. I el cantautor barceloní de llengua castellana resident a Sant Feliu de Guíxols, Pedro Burruezo —a més de passar de l’avantguarda de la contracultura peninsular a compondre en clau sufí havent-se fet musulmà—, dirigeix l’edició espanyola de la revista The Ecologist.

Entre les moltes altres disciplines que fan atenció a la natura, del còmic a l’escultura (Jaume Plensa, o les instal·lacions de Pamen Pereira, que integren molt bé obra i paisatge), resulta espectacular la proposta de ballar amb els arbres d’Anna Rubio, la terapeuta que es va instal·lar als Pirineus fa dotze anys i que ha impulsat el Festival Muda, on combina música i ball entre avets i nogueres. El model s’ha estès a festivals com l’Hemnes de la Vall d’Aran o el Dansaneu de la Vall d’Àneu. El body weather o l’Amerta són pràctiques útils “per ballar com si fossis part de l’entorn”, diu Rubio, que ha aconseguit afegir la gastronomia al festival esponsoritzat per Ctretze, una marca de cervesa artesanal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >