Selecciona Edició
Connecta’t

Sequera cultural absoluta a Guinea Equatorial

Marc Serena estrena el documental 'L'escriptor d'un país sense llibreries', basat en l'experiència del Juanto

El escritor guineano Juan Tomás Ávila.
El escritor guineano Juan Tomás Ávila.

Juan Tomás Ávila Laurel, Juanto, va néixer a Espanya. Malabo, on va veure la llum el 1966, pertanyia llavors a Espanya. Igual que l'illa d'Annobón, d'on és originari, "un d'aquests llocs que, quan s’explica la seva història, es diu que va ser descobert", es narra al documental L’escriptor d’un país sense llibreries, dirigit per Marc Serena (Manresa, 1983). A través de l'experiència de Juanto, la pel·lícula (estrenada aquest divendres després de passar pels festivals de Valladolid i L'Alternativa) plasma la situació de Guinea Equatorial, un país que es va independitzar fa 51 anys i que, des de 1979, sucumbeix sota la dictadura del colpista Teodoro Obiang. I allà, al golf de Guinea, va venir al món aquest escriptor que, després d'una setmana en vaga de fam en protesta per la falta de llibertats al seu país, el 2011 va decidir exiliar-se a Catalunya. Des d'aleshores viu a casa de la seva parella, a Valldoreix, a prop de Sant Cugat del Vallès.

La pel·lícula pren el pols a la situació política, cultural, social de Guinea. Des de Sant Cugat, el Juanto viatja al seu país "perseguit" a tota hora per la càmera, que recull el seu retrobament amb la família, amb els companys de la universitat, amb gent del carrer que no està disposada a callar. Les imatges, alternades amb il·lustracions animades i complementades amb testimonis musicals (hi surt la veu de Concha Buika –filla d'exiliats equatoguineans–, entre d'altres), ens estampa totes les desigualtats (heretades i fomentades) que maltracten aquest país del qual ningú no sembla voler parlar: "En el règim de l'Apartheid, a Sud-àfrica, estava tot molt clar per a tot el món", es queixa Marc Serena. "Doncs resulta que a Guinea Equatorial l'Espanya franquista va instal·lar un sistema molt semblant. Guinea equatorial s'escapa de l'equació nord-sud".

"El rodatge no es va poder fer amb calma", afirma el Juanto. Serena se sent orgullós de ser dels pocs (potser els únics) que "ha filmat a Guinea Equatorial un documental que és crític amb el règim". El 2015, recorda el director, la pel·lícula Palmeras a la nieve, que reflecteix les desigualtats del país, no es va filmar a Guinea. "El mèrit ha estat poder filmar la pel·lícula", diu Serena. "El Juanto no té por, però nosaltres, l'equip, sí que n'hem tingut". Els que donen la cara a la pel·lícula s’hi juguen molt. Sentim els pocs que no temen parlar: els col·legues universitaris del Juan Tomás; un grup d'actors que, després d'un assaig, arriben a la conclusió que cal "descolonitzar-se una mica"; joves en una gresca nocturna; o un raper que, amb mirada inquieta (potser mira si apareixen militars?), va escopint les veritats de la dictadura. Són una minoria, els valents. Perquè "a Guinea el silenci està relacionat amb la por. La gent no té por per caprici sinó perquè ha viscut l'opressió", diu Àvila.

Veiem escoles en les quals els nens canten l'himne nacional... d'Espanya; locucions del No-Do dient que "Espanya mai no ha exercit el colonialisme"; els luxes de la classe dirigent; cabanyes amb sostres d'uralita; un cinema... tancat, esclar; cartells de felicitacions al dictador; una autopista amb prou feines transitada. I el 5 de juny el poble, sense escapatòria, celebra el "natalici" del president. Aliè al bombardeig mediàtic de felicitacions (no falta l'ara passat de moda Cumpleaños feliz de Parchís) per televisió, per ràdio, en cartells publicitaris, al més pur estil megalòman, totalitari, el Juanto roman a la modesta casa de la seva família. Per a ell, igual que per al Gabriele (Marcello Mastroianni) a la pel·lícula d'Ettore Scola, no és Una giornata particolare.

El que es narra a la pel·lícula no és el primer viatge que el protagonista fa de tornada al seu país. "Jo vaig marxar el 2001 quan encara tenia un visat vàlid després d'assistir a una xerrada a la Fundació Olof Palme de Barcelona i mai no vaig demanar asil polític, per la qual cosa puc tornar a Guinea quan vulgui. Assumir la por no té sentit", explica, tranquil, el Juanto. L'escriptor, que va dirigir a Guinea la revista cultural El patio, va tirant gràcies als drets dels seus llibres, bàsicament, els que s’han traduït a l'anglès, el francès i el finlandès, perquè en castellà són molt difícils de trobar. "Jo escric en espanyol, però aquí no hi ha interès per Guinea Equatorial. El meu llibre Arde el monte de noche el va editar a Espanya Calambur el 2008 i va passar sense pena ni glòria. El 2014 es va traduir a l'anglès i va ser llibre del mes al New York Times", explica l'autor, que ha fet xerrades a diversos països, inclosa una gira per universitats dels Estats Units.

La sequera en el consum de cultura és terrible a Guinea Equatorial. "Si Joan Margarit deia que la llibertat és una llibreria, aquest és un país on no hi ha veritat", reflexiona Marc Serena. La sequera a l'únic país africà on el castellà és llengua oficial no és només cultural, és absoluta.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ