Selecciona Edició
Connecta’t

Bryan Adams, el rock de l’home comú

L'artista va triomfar al Sant Jordi recorrent a la seva normalitat i a una simpatia elemental

El músic canadenc Bryan Adams en una imatge d'arxiu.
El músic canadenc Bryan Adams en una imatge d'arxiu. YOUTUBE

Té pinta de senyor normal, tant que tot i haver venut desenes de milers de discos al llarg de la seva dilatada carrera, en escena no se’l podia distingir de la resta del quartet que l’acompanyava. Anava, com ells, de negre, i com que amb la seva guitarra només feia acords es podia diferenciar de la resta aixecant de tant en tant el braç per emfasitzar la melodia d’estadi de “The last night on Earth”, primera cançó de l’espectacle i primera del disc que presentava, Shine a light. En el segon tema, primer gran hit, el galopant “Can’t stop this thing we started”, va sortir al frontal de l’escenari i llavors sí que ningú va dubtar que efectivament era Bryan Adams, el pulcre rocker canadenc amb cançons rodones com una gominola i audaces com una goma d’esborrar.

Sense arribar a omplir del tot el Sant Jordi, la bona entrada que va registrar el concert, unes 12.000 persones, parlava del manteniment d’una popularitat al qual no tothom pot aspirar. És cert que les seves cançons són molt digeribles, però això no li resta pas cap mèrit. Hi ajuda també un aire de paio corrent que, entre altres coses, es va expressar mitjançant acudits que no qualificarien en les primàries d’un concurs d’humor, però que mostren una absència de complexitat que resulta propera. Per això va sorprendre el zel de divo per mantenir lliure de fotos el seu perfil dret, així com exigir en un gest d’estrella la supervisió de les fotos fetes pels fotoperiodistes des de l’esquerra, pel que sembla la part més afavorida del seu rostre. Ni Sara Montiel.

El concert va ser agradablement previsible, començant per un escenari més net que les teteres del Palau de Buckingham. Una pantalla alternava a la part posterior imatges de directe amb altres de pregravades, deixant lliure tota l’extensió de l’entarimat per als instrumentistes, que van brillar amb un so excel·lent. Aquest concepte de veritat rockera –basada en una il·luminació majoritàriament blanca i sense jocs gaire cridaners, minimalisme global que posa èmfasi en el fet físic de tocar defugint la pirotècnia i la truculència digital– s’expressava molt clarament. Bryan és autèntic, deia el subtext. I tot plegat exposat amb un ritme imparable que va fer que fins i tot encaixessin sense provocar irreparables baixades d’intensitat balades com “Heaven”, “Here I am” o el hit “(Everything I do) I do it for you”. Tot i que finalment el concert es va empantanegar per una causa noble: la democràcia participativa, ja que Bryan es va eternitzar interpel·lant el públic perquè li comuniquessin quines cançons volien escoltar. Va tocar cinc peticions després de la preceptiva tirallonga de gràcies.

Superada aquesta estona, el concert es va enfocar cap als temes més poderosos, perfil “Summer of 69” i, ja als bisos, “Somebody”, una altra balada, “Hey Baby”, i una versió d’“I fought the law”, popularitzada per The Clash. Per rematar-ho, una audàcia molt pròpia i habitual en Bryan: va acomiadar el concert amb dues balades acústiques tot sol en escena. Un final tendre per recordar una de les frases més utilitzades pels triomfadors: “No deixis mai de perseguir els teus somnis”. I si corren massa?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >