Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Chelsea & Lola

Dones a la pantalla, en la creació i en la producció, en la línia de ‘Thelma i Louise’ que fa gairebé 30 anys va renovar el cinema de carretera amb èxit però no amb continuïtat

La serie 'Wanted' de Netflix.
La serie 'Wanted' de Netflix.

Les sèries que m’enganxen acostumen a ser britàniques, m’agrada que siguin breus, de cinc a vuit episodis, però també si s’estenen una o més temporades. Els britànics continuen mantenint el llistó ben amunt d’alguns dels principis fundacionals de la seva televisió pública: tracen un arc col·lectiu que abraça classes socials, edats i temperaments, paisatges diversos en l’àmbit humà i en el físic. Relats que succeeixen al hinterland, el rerepaís, a l’interior i la perifèria, ja sigui de les capitals i dels seus barris o de pobles petits, de la seva gent desconeguda. Fins i tot segueixo la formidable operació de propaganda de la Corona que ha estrenat tercera temporada, on aconsegueixen anar explicant coses sense que fins ara hi hagi aparegut Irlanda, ni la del nord ni la del sud. Quina destresa, tu. Et quedes estupefacta davant d’un “lapsus” semblant mentre admires la gosadia de posar damunt la taula moments històrics poc divulgats, com l’intent de cop d’Estat de banquers i militars als seixanta.

Però, mira, he vist les tres temporades d’aquesta sèrie australiana: Wanted. La segona està allargadíssima i no val gaire, tot i que té una certa gràcia, i remunta en la tercera, a l’altura de la primera. Ha estat poc difosa en els mitjans, almenys això em fa creure que l’amiga amb qui comparteixo recomanacions no la conegui. Passa el mateix amb una altra sèrie, aquesta extraordinària, que aprofito per destacar, Seven Seconds (2018, també a Netflix), un al·legat implacable sobre el racisme estructural nord-americà i la seva traducció en la policia, els jurats populars i els jutges. Si els britànics tracen arcs socials, els nord-americans mantenen la virtut en els relats visuals de mirar de cara els problemes i mostrar com funcionen les seves institucions.

Wanted (2016) és una altra cosa: és la nova Thelma i Louise (1991). Perquè encara que costi de creure, tenint en compte que el film va ser un èxit força considerable fa gairebé 30 anys i és una icona feminista, no ha tingut seqüeles ni preqüeles ni res de tot això. Fins a arribar a aquest relat que protagonitzen la caixera de supermercat Lola (Rebecca Gibney) i la comptable Chelsea (Geraldine Hakewill). Ha estat creada i produïda per la mateixa Rebecca Gibney, neozelandesa de 54 anys.

També és una història de policies corruptes, com tantes. Però la gràcia rau en un guió que se centra a desenvolupar els caràcters de les protagonistes, que com en el film són força antagònics però que aquí no es coneixen de res quan de bon matí, un dia, mentre esperen el bus que les porta a la feina, l’únic que comparteixen fins ara, l’accident que presencien les unirà. Desenvolupar caràcters vol dir aquí deixar que les protagonistes s’escapin de tants tòpics de dones i que les actrius destaquin matisos sense cap més mirall que elles mateixes, perquè per això tenen el temps que dura una temporada i cal aprofitar-ho per aconseguir l’essencial, que un relat “de dones” ho sigui no només perquè dues dones el protagonitzin, sinó perquè estan lluny dels estereotips femenins. Humor, irreverència, aventura, manies i desimboltura. No com si fossin homes, no, simplement sent personatges que han d’afrontar moltes coses a la carretera i són dones. Un còmic formidable, una road movie divertida, una de presons la mar d’interessant, que té molts girs de guió.

Més sobre dones en pantalla i dones darrere la càmera. Als Méliès de Barcelona i a la Cineteca Matadero de Madrid es projecta aquest mes de desembre la nova sèrie documental de Mark Cousins, que per sort després estarà disponible a Filmin: Women Make Film, 14 hores de metratge. Reuneix fragments d’unes 700 pel·lícules firmades per 183 directores des dels inicis del cine. Són 40 capítols que tracten els aspectes tècnics (posada en escena, composició, muntatge), narratius (to, dramatúrgia, girs dramàtics) i temàtics. Cousins és escriptor i cineasta, molt bo. Amb producció de l’actriu Tilda Swinton, que tampoc no es queda curta, aquest nord-irlandès nascut a Belfast el 1965 ja ens va donar The Story of Film: An Odyssey (2011). Narra molt bé, molt, en muntatge, sí, i renovant el to de la veu narradora, que és la seva pròpia. No us el perdeu si no l’heu vist, també és a Filmin. I feu un cop d’ull quan pugueu al seu llibre Historia y arte de la mirada, traduït per l’editor de Pasado y Presente, Gonzalo Pontón, i publicat el 2018.

No tot està perdut, mireu. Les dones compten, alguns homes ho saben i no tenen por. Bravo.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >