Selecciona Edició
Connecta’t

Francesc Betriu: “El cinema actual està en mans d’executius, no d’experts”

El director, productor i crític, autor de ‘La plaça del Diamant’ o ‘Sinatra’, rebrà el 19 de gener el Gaudí d’Honor en la gala de l’Acadèmia del Cinema Català

Francesc Betriu està recollint material per a una pel·lícula feta amb iPhone.
Francesc Betriu està recollint material per a una pel·lícula feta amb iPhone.

Francesc Betriu (Lleida, 1940) ha estat testimoni del franquisme i de la transició amb curtmetratges, documentals i pel·lícules com Sinatra, Mónica del Raval, Corazón solitario o Furia española. Després de l’homenatge que li va retre a l’octubre el Festival de Cinema de Madrid, el 19 de gener rebrà el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català.

Pregunta. Un premi a tota una carrera és dels reconeixements més importants… Se l’esperava?

Resposta. No, perquè és un premi en el qual no participes, no és com un festival, en què pots guanyar o perdre. D’altra banda, ara m’adono que tinc 80 anys [els farà un dia abans de rebre el guardó], perquè no hi pensava, encara, en premis d’aquest tipus.

P. Les diverses adaptacions que ha fet de novel·les han estat propostes seves o encàrrecs?

R. La sèrie La plaça del Diamant ja la volia fer quan estava a l’escola de cine de Madrid. [Passats 10 o 12 anys, amb dos llargmetratges que van funcionar bé, vaig anar a veure la Rodoreda i la meva idea li va semblar bé. Però vam estar quatre anys que no es trobaven diners, es van perdre els drets, després es van recuperar... El 1983, la sèrie de televisió, de quatre capítols d’una hora, va funcionar i es va vendre a tot el món. A Austràlia va ser la segona més vista, només superada per Dallas! Pocs dies abans de començar el rodatge, el productor va arribar a un acord amb TVE per explotar les imatges de la sèrie en una pel·lícula (que es va estrenar abans que la sèrie) i es va acabar fent un retall manual, a correcuita. Ara m’adono del disbarat que va ser. Es desvirtua totalment la sèrie, i me’n sento el responsable principal, perquè, esclar, hi vaig participar tot mirant el rellotge.

“A Austràlia, ‘La plaça del Diamant’ va ser la segona sèrie més vista de l’any, només superada per Dallas!”

P. N’hi va haver moltes més…

R. Arran d’això em va arribar l’oferta per fer Réquiem por un campesino español, de Sender, que es va estrenar el 1985. Però la resta són adaptacions de libres que m’agradaven molt: Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Un día volveré, de Juan Marsé, o La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, que tot i això no vaig arribar a fer: era una producció molt cara i em va saber greu, perquè estava molt avançada. Teníem esbossos de Gil Parrondo (que ja havia sigut director artístic d’Un día volveré), havíem fet localitzacions i càstings, el gran dibuixant Josep Maria Beà havia fet l’storyboard, fins i tot havíem pensat en Javier Bardem per fer d’Onofre Bouvila… i diverses versions de guió, amb participació del mateix Mendoza.

P. Ha tocat molts gèneres del cinema per mostrar l’Espanya del franquisme i de la transició. Quin és el millor gènere per plasmar-la?

R. Jo crec que totes les pel·lícules reflecteixen la societat. Es vulgui o no, una pel·lícula sempre queda com a testimoni de l’època en què es va fer.

P. Era l’època del No-Do...

“Els Beatles es pixaven de riure davant dels discursos que els van fer les autoritats franquistes”

R. Era intolerable la competència que suposava el No-Do: era obligatori i, a sobre, tenien preus polítics, per tant no s’hi podia competir. Ja a les acaballes, vam arribar a un principi d’acord per tenir espai als cinemes, però la lluita va ser duríssima, a part de la càrrega política que comportava.

P. Hi havia altres productors fent documentals d’aquest tipus?

R. El que vam introduir amb la nostra productora, In-Scram, van ser pel·lícules de ficció curtes. El No-Do no en feia, però ocupava l’espai d’abans de les pel·lícules a les sessions dels cines. L’any 1978 s’estrenava setmanalment a molts cines de la ciutat el Noticiari de Barcelona. Jo formava part del consell de redacció, i va funcionar molt bé fins que es van acabar les subvencions per fer-los. Ara és un gran material per estudiar aquella època.

P. La censura va ser una constant en la seva carrera...

R. Recordo que vam obtenir el permís per filmar la visita dels Beatles a Madrid, el 1965, i al final Fraga ens va censurar tota la feina, sense ni tan sols veure-la, perquè no interessava reflectir l’expectació que van aixecar. Només va agafar un parell de minuts de les nostres imatges, convenientment manipulades, que són les que es van veure al No-Do. La veritat és que els Beatles es pixaven de riure davant dels discursos que els van fer les autoritats.

P. Com creu que afecten les plataformes digitals el cinema?

R. Hi he vist algunes sèries, com Els Soprano o The Good Fight, però jo cada nit veig una pel·li, sovint clàssica. Enyoro (sense ser nostàlgic) les sales de cinema, i crec que no tornaran mai més. El fet d’anar al cinema em sembla una acte social, col·lectiu, d’unió, com anar al teatre.

P. Què li passa al cinema català?

R. Sempre he pensat que li falta una indústria. Tenir al darrere productores que produeixin amb continuïtat.

P. El cinema francès és un exemple a seguir?

R. Està molt subvencionat. I l’important és contractar especialistes per decidir les subvencions. Ara el principal problema és que qui decideix és un executiu de televisió que, potser, no ha llegit un guió en la vida. Jo m’he trobat amb això. Estem en mans d’executius, no d’experts.

P. Sempre s’ha adaptat als temps i a les tecnologies. Cal fer-ho?

R. Cal aprofitar la tecnologia del moment, i tant! Mónica del Raval, del 2009, va ser un gènere nou, ni documental ni ficció: només la podia fer en vídeo, perquè vaig poder gravar 120 hores. És l’evolució, vaig començar amb vídeo, després amb una càmera que pot fer vídeo i ara estic amb l’iPhone. Estic agafant material per a una pel·lícula que gravarem en aquest format, però no en puc dir res encara.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >