Selecciona Edició
Connecta’t

Com s’ha de vestir un home en una cita amb Shakira

"Després de descartar la guaiabera i la samarreta del Barça, vaig optar per un aire informal. Als famosos els agrada que siguis natural en el tracte amb ells", reflexiona el nostre columnista mentre prepara la seva trobada amb la colombiana

shakira
Shakira, a Nova York, l'agost passat.

Shakira ha demanat expressament que siguis tu qui vagi a entrevistar-la”. Em va sorprendre molt el missatge. L'última vegada que havia fet alguna cosa amb ella, periodísticament parlant, havia estat el 2016 amb motiu de la seva participació en la pel·lícula de Disney Zootròpolis i després d'entrevistar-la havia titulat, amb molta gràcia: “Shakira: ‘Tots tenim una conilleta a dins que somia amb coses grans”, cosa que va fer arronsar més d'una cella. Era una frase textual de l'artista que es referia a la protagonista del film de dibuixos animats, la conilla Judy Hopps, una cosina putativa de Bugs Bunny que aconseguia el seu somni de ser policia. Malgrat la polida exactitud del titular, vaig passar dies tement que Piqué em fes una visita.

Em vaig calçar unes sabatilles esportives, em vaig posar uns texans, una camisa una mica gastada i una americana que ha vist temps millors. Semblava Benicio del Toro a ‘Sicario’, però ja no tenia temps de canviar de ‘look’

Que Shakira volgués que la tornés a entrevistar, ara amb motiu de la pel·lícula de la seva última gira, El Dorado World Tour, podia significar que pretenia donar-me personalment un calbot. “No, no, li va agradar molt la teva entrevista!”, em van aclarir en el seu entorn. Vaig sospirar alleugerit. Però llavors em va agafar per angoixar-me pensant què em posaria. Pel que sembla li queia bé, havia de seguir causant-li bona impressió; no ho sé, potser em dedicava un tema. Després de descartar la guaiabera i la samarreta del Barça, vaig optar per un aire informal.

Com si quedar amb Shakira fos per a mi el més normal del món. Als famosos els agrada que siguis natural en el tracte amb ells. Excepte el filòsof Karl Popper, que pretenia que parlessis alemany fluid i t'haguessis llegit totes les seves obres; jo no n'havia llegit cap quan el vaig entrevistar i només sé dir “Jawohl, mein Obergruppenführer” i “Achtung Minen”, i així es va reaccionar l'home. En fi, ell ja s'ha mort i jo tenia una cita amb Shakira. Em vaig calçar unes sabatilles esportives, em vaig posar uns texans, una camisa una mica gastada i una americana que ha vist temps millors. Semblava Benicio del Toro a Sicario, però ja no tenia temps de canviar de look. Abans de la cita vaig veure la pel·lícula de la gira, que és al moviment de malucs el que Els canons de Navarone és al cinema bèl·lic.

Vaig arribar ufanós a l'hotel Mandarin. Hi entrava taral·lejant “me voy para Barranquilla” quan van frenar el meu entusiasme. Segons sembla érem molts els que havíem quedat amb Shakira, incloent-hi reporters i televisions de mig món. Calia esperar. Van passar dues hores. No va ser una trobada íntima: a l'habitació hi havia càmeres, representants de l'estrella i tot un set de maquilladores. Em van avisar que tenia deu minuts. No és que importés gaire, perquè m'havien advertit que qualsevol pregunta sobre hisenda, vida personal o política estaven prohibides.

Malgrat tot, Shakira es va mostrar encantada de veure'm. “Una altra vegada aquí, que bé”. Vaig mirar enrere per si l'hi deia a algú altre, però em somreia a mi. La vaig entrevistar asseguts cara a cara a l'estil Frost i Nixon. Va contestar totes les preguntes, fins i tot les que jo no havia de fer. Vam parlar d'erotisme, i fins i tot del procés i de Messi. De poques dones pots dir que el temps amb ella passa com un sospir, però, és clar, tampoc hi ha tantes que et donin només deu minuts. No puc assegurar que apreciés la meva indumentària (això hauria estat malgastar una pregunta). Però ja en parlarem, si hi ha una propera vegada.

L'entrevista de l'autor d'aquest text, Jacinto Antón, amb Shakira es pot llegir aquí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ