Selecciona Edició
Connecta’t

Lliçons de periodisme inconforme, per Vázquez Montalbán

Un volum recopila articles de l'escriptor com si fossin part d'un únic diari per elucubrar què pensaria del món actual

Manuel Vázquez Montalbán a Barcelona el 1997.
Manuel Vázquez Montalbán a Barcelona el 1997.

No és cert que Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) tingués tres màquines d'escriure preparades sempre, amb un full en blanc carregat a cadascuna, per al que fos que li vingués de gust, o necessités, escriure: poesia, novel·la, article. Només en tenia una. “Però les lletres acabaven tan destrossades que la canviava sovint”, diu Daniel Vázquez Sallés, el seu fill, que el recorda sempre escrivint, i que admet que el que portava pitjor era la marca. “La marca Montalbán era esgotadora. Sentia, en tot moment, que no podia decebre. Les expectatives eren altíssimes. Sentia que no tenia descans”. Es refereix al seu periodisme, batejat com a “periodisme de permanència” per Francesc Salgado, antòleg de La mirada inconformista (Literatura Random House), l'últim, pertinent i destil·lat recopilatori del millor i més “enganxat a l'actualitat” de la collita de Montalbán com a articulista.

“Carvalho va ser una necessitat”, continua Vázquez Sallés, que esmenta episodis d'algun dels títols protagonitzats pel cèlebre detectiu canalla en els quals “es venja” fins i tot de “crítics” de la seva obra. “El periodisme li exigia massa, se'l prenia molt seriosament, i la literatura era una vàlvula de fuga”, insisteix. També diu, assegut en una de les taules del Casa Leopoldo, el restaurant del Raval barceloní del qual el seu pare va ser assidu, que sempre es va considerar un poeta. El poeta amb el millor olfacte per detectar allò que la societat necessitava que se li expliqués detingudament. “Em pregunten sovint què hauria pensat el meu pare de l'Espanya d'avui, o del que està passant a Catalunya, i jo els dic que no tinc manera de saber-ho”, diu Vázquez Sallés. La mirada inconformista és, en part, un intent de respondre a aquesta pregunta.

Els articles, organitzats com si formessin part de l'edició d'un diari que només inclogués textos signats per ell mateix, semblen haver estat seleccionats mirant de reüll l'edició de qualsevol diari d'avui. “En l'actualitat no hi ha ningú que escrigui articles que poguessin encaixar en qualsevol secció del diari, des d'Internacional a Esports, Societat i fins i tot Obituaris”, apunta Salgado. Per al també periodista, professor i expert en l'obra de Montalbán, la seva figura d'opinador universal, de pensador “respectat” per tots els sectors de la societat, és una figura “en extinció”, o gairebé extingida del tot. “L'ús de les xarxes socials i la informació avui dia impedeix que una figura d'un caràcter tan marcat com la del Manolo pugui imposar-se en tots els àmbits: avui només llegim allò que reconfirma la nostra opinió, per poc formada que sigui”, diu.

Per aquest motiu considera clau l'edició d'aquest volum, un desig, com va explicar l'editor Miguel Aguilar, del desaparegut Claudio López Lamadrid, que considerava “necessària” la publicació d'un volum “manejable” per apropar el seu periodisme “visionari” als més joves i, en general, als “no vazquezmontalbanians”, a tothom que vulgui entendre el món d'avui a partir de la seva “lúcida mirada” als “grans vectors de la societat” en marxa a Espanya des de l'inici de la Transició i més enllà. Els seus articles envelleixen, per descomptat, però a una velocitat lentíssima, diuen, conseqüència de la seva mirada historicista i transversal. “Ell va fer realitat el que l'esquerra intel·lectual només proclamava: no només reivindicar la cultura popular, sinó utilitzar-la per explicar el món”, coincideixen a assenyalar el periodista i amic Josep Cuní i el mateix Salgado.

El text La aznaridad, publicat en aquest diari el 2002, per exemple, un text “sense el qual no es podria entendre l'Espanya no ja d'aquest moment sinó també d'avui”, en paraules de Salgado, parla de la fi del que ell anomenava la Segona Transició –“recordem que sempre va anomenar la Transició el Transfranquisme”, apunta l'antòleg– a partir d'un esdeveniment tan “de revista del cor” com les noces Aznar-Agag. El detonant “imperialcatolicista” li serveix a Vázquez Montalbán per llançar dards enverinats contra el llavors president del Govern espanyol i concloure, després d'una brillant alhora que amena argumentació, que “la aznaridad és cejijunta y llana”, i així també, l'Espanya que va portar el seu mandat. Per descomptat, també hi surt la Catalunya de Pujol, “que té molt a veure amb la d'avui”, i la seva passió pel Barça, a més d'un apartat “íntim” en el qual parla dels seus morts propers. “Va ser un pensador lluminós, líric, fantàstic”,“un motor” de l'actualitat, que encara avui, 16 anys després de la seva mort, “continua vigent”, incideix Salgado.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >