Selecciona Edició
Connecta’t

Martiri i redempció d’Abdel

La investigació reconstrueix el laberint emocional d’un gihadista gai de 29 anys abatut després d’intentar matar una policia autonòmica catalana

El cos de Taib jeu al terra de la comissaria dels Mossos després de ser abatut. A la dreta es veu el ganivet que va utilitzar per atacar l'agent.
El cos de Taib jeu al terra de la comissaria dels Mossos després de ser abatut. A la dreta es veu el ganivet que va utilitzar per atacar l'agent.

Abdel Taib mira un capítol d’Omar a YouTube quan la seva esposa, Luciana Morales, arriba a casa després de treballar. Ella prepara el sopar, però Abdel ni el tasta. Es queda assegut amb la seva gel·laba i el seu kufi. Últimament li agrada vestir així, també a casa. Acaba la sèrie, que narra les peripècies del segon califa després de la mort de Mahoma, i demana el telèfon mòbil a Luciana. Parla una hora amb la seva mare i la seva germana, que viuen a Algèria. Després s’instal·la al sofà.

Fa mes i mig que Abdel i Luciana dormen separats. Ella intuïa la infidelitat. Però no s’imaginava que el seu marit, que havia conegut a Facebook cinc anys abans, mantenia relacions amb altres homes. L’hi va explicar allà, al sofà del pis de Cornellà (Barcelona) on ara reposa, penedit i conscient del doble pecat (per adúlter i homosexual) comès a ulls d’Al·là. Luciana explicarà més tard, als Mossos, que aquesta confessió —i els remordiments que la van acompanyar— va transformar Abdel.

És mitjanit. Luciana observa Abdel, que llegeix l’Alcorà i resa. Després es queda adormida. Es desperta amb ganes d’anar al bany. Són les 5.22 —ho veu a la tauleta— del dilluns 20 d’agost del 2018. El seu marit es canvia de roba: deixa la gel·laba a casa i es posa una samarreta curta d’estil militar, uns pantalons negres que deixen els turmells al descobert i vambes.

En realitat, Abdel és el seu exmarit: fa una setmana van firmar els papers del divorci; ell s’ha compromès a abandonar la casa com més aviat millor. Es van casar a Espanya, però també pel ritu islàmic a Menaceur (Algèria), on Luciana va rebre el seu nom musulmà: Amina. “On vas?”, pregunta la dona. “A la mesquita, a resar”, respon ell.

Però Abdel no s’adreça a Al Tauba, de la qual s’ha tornat tan assidu com al seu dia ho va ser del gimnàs McFit. A pas tranquil, cobreix els dos minuts a peu que separen el pis de la comissaria dels Mossos. Demana que li obrin la porta per a una “consulta”. La finestreta on atén la mossa 10786 està oberta. “Jo és que...”, balbuceja abans de treure del xandall un ganivet de 22 centímetres de full i abalançar-se sobre ella. Crida “Al·là!” i altres expressions que l’agent no sabrà desxifrar. La dona esquiva la punyalada, que anava directa al coll, impulsant-se cap enrere amb la cadira. Però Abdel la persegueix a la carrera pel passadís. L’agent demana auxili al sergent, que crida “quiet, quiet!” a Abdel mentre ell empunya el ganivet amb el braç amunt. La mossa reacciona. Li dispara quatre vegades. Tres bales encerten. La primera, a la cuixa dreta. La segona, a l’espatlla dreta. La tercera, mortal, al crani.

El cap de la comissaria truca a la central: “Prioritat, tenim un home a terra amb un tret al cap, tema terrorisme, quin bon mort”. El cos d’Abdel, de 29 anys, està estès a terra. Els Mossos inicien en aquell moment una investigació que, a les ordres de l’Audiència Nacional, els portarà a reconstruir la vida d’Abdel i a concloure que va voler “provocar la mort de policies” per aconseguir “la redempció per martiri”. Diran els agents que passava per una “crisi personal i religiosa” que ningú no va veure, i que només Luciana va saber intuir.

Els whatsapps del mòbil de Luciana i les seves declaracions davant de la policia il·lustren la seva metamorfosi. Quan arriba a Espanya, el 2016, és un jove atractiu, de mirada riallera i llavis carnosos, apassionat pel futbol, el fitness i la música. Parla quatre idiomes (àrab, amazic, francès i anglès; aviat incorporarà l’espanyol) i treballa en el que pot: mudances, nyaps, muntatges a la Fira de Barcelona. Però Luciana comprova que no és el marit perfecte: el seu temps lliure el dedica als videojocs, al gimnàs i, sobretot, als seus amics. Els retrets al telèfon són mutus: ell es mostra “controlador” i dominant; ella sent gelosia.

Abdel s’endinsa en la seva vida paral·lela, de solter. Cada nit passa a buscar-lo, amb cotxe, el seu amic Lhoussaine A. Fan el cafè, van al gimnàs, juguen a futbol en un camp de ciment... També se citen amb altres nois magribins al parc de la Fontsanta, on parlen de “problemes polítics” i fumen porros. Un dia, Abdel torna de la platja “enfadat” perquè “li han fet unes fotografies”, dirà Luciana. No sap qui són aquests nois perquè Abdel l’hi amaga. La seva amargor és evident. “Estimo el meu marit. Però sembla que no és recíproc. Els teus amics són més importants per a tu. Com em sentiré si el meu marit prefereix ser fora i ni em toca?”, li retreu.

El Ramadà del 2018 arriba al final. Abdel i els seus amics queden en la pineda de Gavà, al costat de la platja, per trencar el dejuni. Resen, mengen, ballen, fan broma. Creen un grup de WhatsApp per seguir “en contacte”. Però al cap de pocs dies, quan algú comparteix un vídeo porno, Abdel l’abandona, explicarà Mohamed M. Alguna cosa ha canviat. Deixa de fumar. Se sincera, a mitges, amb el seu amic Lhoussaine. “Em va dir que estava malament. Volia anar al seu país, trobava a faltar la seva família. Però no podia perquè estava casat”.

Abdel Taib posa amb el tors nu.
Abdel Taib posa amb el tors nu.

Abdel es mostra penedit davant de la seva esposa, però encara no confessa. “Vull fer roqyya [una cura espiritual], ajuda’m”. Obre un nou perfil a Facebook: ara és Salah i segueix pàgines sobre el perdó diví. Demana a la seva dona que deixi de treballar com a cambrera perquè Al·là no ho aprova i vol que li digui quan entra i surt de casa. Luciana li retreu aquest canvi radical (“estàs massa estrany, has passat d'un extrem a un altre”) i li recorda que “els extrems no són bons”. Ell replica: “Soc esclau d’Al·là”.

El secret pesa en la seva consciència. El 10 de juliol, Abdel arriba a casa del magatzem de Seur del Prat, on treballa. Li diu que s’ha ficat al llit amb altres homes. Que es planteja suïcidar-se. Hores després, Luciana li escriu. “Et perdono, però no podré donar-te el que necessites. Parlo de fer l’amor. Em vas trair”. Ell vol seguir amb la relació. Es proposa de canviar i li demana de tenir “fe en Al·là”.

Abdel canvia la seva vida. Molt en molt poques setmanes. Comença a anar “dos o tres vegades al dia” a la mesquita. Es rapa el cap. Es deixa una barba espessa. Un dia, a l’autobús, llança “comentaris despectius” a una noia per portar minifaldilla, diu un company de Seur. A casa, esborra la creu de l’escut del Barça dibuixada en una tassa pensant-se que és un símbol cristià. Luciana l’hi recrimina per WhatsApp. “Forma part de la bandera de la meva ciutat, té a veure amb el Consell de Cent, no amb la religió. Fas coses que no són normals”.

El 17 d'agost de 2018 és el primer aniversari dels atemptats de Barcelona. Abdel havia acudit a les manifestacions contra el terrorisme, dirà la seva cunyada a la policia. Les imatges que aquells dies reprodueixen els mitjans informatius “van poder influir en la decisió” d’Abdel. Arriba la firma del divorci. Aviat haurà d’abandonar el pis. Tornar a Algèria amb el llast dels seus pecats no és una opció. La seva mare, que està al corrent de tot, li ha advertit que ser gai allà està “penat amb la mort”. Abdel escriu, en àrab, una nota de súplica (istikhara) que els agents trobaran al pis de Cornellà: “Oh Al·là, et demano que escullis el millor per a mi”. Alhora, s’inscriu en un curs de formació per conduir carretons elevadors.

Luciana li ha donat un temps prudencial perquè abandoni la casa. El diumenge 19 d’agost, mentre la dona està treballant al restaurant japonès, discuteixen per telèfon. Abdel li respon: “No et preocupis que me n’aniré, inchallah, el gran lloc és a dalt”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >