Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’aporia constitucional

Els més entusiastes han fet de la Constitució un absolut, l’han convertit en un text sagrat i marc insuperable, l'instrument que ha servit per frenar l'independentisme. Mal negoci si anem a un conflicte de transcendentalisme

Sessió solemne de les Corts en el 41è aniversari de la Constitució.
Sessió solemne de les Corts en el 41è aniversari de la Constitució.

“En temps de tribulació no fer mudances”, el principi ignasià que encarna la reputació d'habilitat i astúcia del jesuïtisme avui serveix de coartada per a la classe política espanyola en la commemoració del 41 aniversari de la Constitució. És necessari actualitzar-la? Sens dubte. Encara que només fos per una raó elemental: en aquestes quatre dècades s'han produït canvis de tal envergadura que el marc econòmic, social i cultural en què es va gestar la transició és pura història.

És diferent el sistema econòmic, a causa de les accelerades mutacions del capitalisme cap a l'economia financera global, que s'han carregat la fase industrial en què van prendre cos les democràcies liberals; és diferent la composició de la societat, amb afectació directa a la classe obrera històrica i amb la corresponent evolució de les seves organitzacions representatives (els sindicats); és diferent el sistema d'interessos després del desplegament de l'Estat de les autonomies; són diferents els mecanismes de comunicació social: un món separa els temps en què els diaris eren hegemònics en la creació de l'opinió pública de l'actual comunicació digital i de les xarxes socials com un paradigma nou i aclaparador; són diferents els usos i costums malgrat els intents dels sectors més reaccionaris del país de frenar les conquestes en l'àmbit dels drets individuals; són diferents les forces que incideixen en l'àmbit de l'acció política i social, amb l'auge de l'ecologisme i del feminisme, símbols actuals de la subversió de les formes hegemòniques del poder (el capitalisme i el patriarcat). I així successivament.

L’aniversari de la Constitució ha estat un ritual defensiu en un moment d’impotència

Fruit d'aquests canvis, Espanya pateix una crisi de governança amb singularitats específiques però amb característiques generals no gaire diferents de les que afecten les democràcies liberals bipartidistes europees en moments d'adaptació a un nou món. Les seves manifestacions estan a la vista: el conflicte català amb la consolidació del projecte independentista des del xoc de 2010 per la crisi de l'Estatut; la sortida de l'armari de l'extrema dreta, que s’havia amagat sota la roba del PP, seguint el principi que en els moments d'inseguretat tornen les pitjors promeses del passat a cavall dels temors d'una ciutadania desconcertada; la pèrdua de prestigi dels dirigents polítics incapaços d'anticipar els esdeveniments i de cosir les fractures de la crisi, que transmeten impotència davant dels poders globals; la judicialització de la política, quan els governants se senten impotents per resoldre els problemes que els concerneixen; i la conflictivitat social derivada del qüestionament diari de drets adquirits en l'estat del benestar, en una economia que fragilitza el treball fins a convertir l'acomiadament en primer recurs per salvar els resultats.

En aquest panorama, l'aniversari de la Constitució ha estat un ritual defensiu en un moment d'impotència i desconcert, en què fins i tot la tasca de formar govern s'ha convertit en un malson. La reforma de la Constitució ja no és tabú. Només que és decididament impossible ateses les normes que regeixen per dur-la a terme. De moment, els partits tradicionals se’n parapeten al darrere per no assumir l'evident. Estarien disposats a acceptar una reforma lampedusiana: canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual (encara que això ja sigui impossible) i les exigències dels nous, des de l'independentisme que aspira a la ruptura organitzada fins a Vox, que vol liquidar l'Estat autonòmic, són utilitzades com a coartada per no fer res. El discurs és la defensa de la Constitució contra els que amenacen de fer-la caure. Però amaga dues veritats: primera, que si avui la Constitució és qüestionada és per la incapacitat dels que ara la defensen a ultrança (PP i PSOE) per fer-la evolucionar durant aquests quaranta anys. Segona, que difícilment es trobaria un territori comú ni tan sols entre els partits tradicionals per a una reforma de veritat, amb el PP mirant de reüll l'extrema dreta i el PSOE en terra de ningú. Paradoxalment, avui és Podem qui fa bandera de la Constitució basant-se en la seva part més social.

La reforma de la Constitució ja no és tabú. Només que és decididament impossible ateses les normes que regeixen per dur-la a terme

Durant el conflicte català, els més entusiastes han fet de la Constitució un absolut, l’han convertit en un text sagrat i marc insuperable, l'instrument que ha servit per frenar l'independentisme. Mal negoci si anem a un conflicte de transcendentalismes. Hi ha gent que no sap viure sense déus. I així arribem a l'aporia: la Constitució està esgotada però, certament, no es donen les condicions per reformar-la. Anar a la guerra amb la Constitució com a bandera és la millor manera de carregar-se-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ