Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Abusos

La majoria de les víctimes de la violència de gènere acostumen a callar el seu drama o intenten girar full. Altres víctimes reaccionen amb atacs de ràbia explosiva o amb llargs períodes de desconnexió emocional

Fotograma de 'Te doy mis ojos' (2008), d’Icíar Bollaín.
Fotograma de 'Te doy mis ojos' (2008), d’Icíar Bollaín.

Tothom sap què és l’abús sexual contra les dones, una xacra a la qual se li ha dedicat un dia de l’any, precisament el passat 25 de novembre. El seu correlat més agressiu és la violació. Tots dos actes han sortit a la llum i han estat llargament debatuts aquests últims anys en la premsa, la literatura i el cinema: només cal recordar la magistral pel·lícula titulada Te doy mis ojos (2008), d’Icíar Bollaín, i la lluita d’aquella jove dona de províncies que intentava ser ella mateixa, dissimulant les proves de la violència del seu marit, a qui es pensava que estimava i fins i tot, en algun moment, que desitjava. La psicòloga clínica Regina Bayo va estudiar el film en un article on explicava que la protagonista estava sortint de les quatre parets domesticocarceràries i que era vista pel seu marit com “la seva doble narcisista”, no com algú diferenciat, un ésser amb vida pròpia.

La majoria de les víctimes de la violència de gènere acostumen a callar el seu drama o intenten girar full. Altres víctimes reaccionen amb atacs de ràbia explosiva o amb llargs períodes de desconnexió emocional. Poden arribar a autolesionar-se i és habitual que caiguin en el consum de drogues o d’alcohol, però sobretot el seu trauma, que es va incloure el 1980 dins de l’estrès posttraumàtic (TEPT), acostuma a generar-los moltes dificultats a l'hora d'establir relacions emocionals estables en la seva vida futura, vulnerabilitat i fins i tot, de vegades, confusió sobre si són víctimes o bé participants voluntàries.

Però no tots els maltractaments van acompanyats de violència. Una altra violència més difícil de provar és la psicològica, i aquí apareix la figura del pervers narcisista, un concepte descrit per Paul-Claude Racamier el 1950. Aquest altre abús és menys conegut però no per això menys dramàtic i perillós; a França es va decretar una llei el 2010 però els advocats parlen de la dificultat de guanyar aquests plets per la falta de proves concloents, en succeir aquests fets, la majoria de vegades, en l’ambient de la intimitat d’una parella. Marie-France Hirigoyen el va estudiar en el seu llibre Le harcèlement moral, la violence perverse au quotidien (1998; en castellà, El acoso moral: el maltrato psicológico en la vida cotidiana, Paidós, 1999) que va ser traduït a 24 llengües. La societat, diu Hirigoyen, es mostra cega davant d’aquesta forma de violència indirecta, on és habitual confondre el maltractament psicològic amb les simples relacions conflictives d’una parella.

El pervers narcisista és una persona complexa i tòxica que es creu superior, que vol ser constantment admirada i que manipula les persones properes (especialment la seva parella, tot i que pot passar en l’entorn familiar o a la feina; la majoria de les víctimes són dones) per al seu profit. Al principi és un seductor nat per després passar a menystenir completament la seva víctima. Els seus mètodes de coacció són la mentida, el xantatge, la degradació, les falses bromes i els sobreentesos i fins i tot el silenci (no atendre mai les demandes de l’altre). La víctima pateix la pèrdua d’autoestima, depressió i acostuma a somatitzar el seu dolor, ja que l’estrès emocional influeix, com tothom sap, en la salut física. La persona agredida, especialment si això passa en una relació amorosa, tendeix a trigar molt a adonar-se’n: “Jo ho canviaré”; “el meu amor ho pot tot” o el “potser és culpa meva, he fet alguna cosa malament” són frases que es pronuncien una vegada i una altra. L’enamorament per part de la víctima i els canvis sobtats d’humor i d’actitud de l’agressor no fan més que confondre la pobra sacrificada, que triga a reaccionar i que té com a única solució el trencament de la parella.

Ara una col·lega, Paula Jiménez de Parga, i jo hem proposat, aviat farà un any, una exposició sobre els abusos sexuals i psicològics. Hi ha artistes homes i dones –nacionals i internacionals, de Paula Rego a Pilar Albarracín, de Priscilla Monge a Angel Bofarull–, alguns han estat abusats i d'altres no. Però tots i totes han estat capaços d’expressar la por, l’angoixa, la vulnerabilitat, el dolor o la solitud que provoquen aquestes accions mitjançant dibuixos, fotografies, vídeos i objectes. Ens estranya moltíssim el silenci com a resposta a la nostra proposició. Por del tema? Tabú? Vicki Bernadet, presidenta d’una fundació que el 2018 va atendre 1.139 casos d’abusos, i que coneixem, ens va explicar que aquest silenci era previsible: potser a algunes institucions encara els queda molt per recórrer en aquest tema, del qual la societat espanyola, en canvi, sí que està molt sensibilitzada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >