Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Un senyor d’una altra època

Manolo García va encastellar la seva mirada popular en el primer dels seus set concerts acústics a Barcelona

Concert de Manolo Garcia al Teatre Tívoli de Barcelona.
Concert de Manolo Garcia al Teatre Tívoli de Barcelona.

Unes gàbies amb llums a dins; un senyor que amb poca noció del ritme picava de mans tot sol, dempeus a la platea; uns mòbils que només al final del concert van començar a gravar tímidament, gairebé com si demanessin permís; dos ninots a les llotges laterals, fets amb maletes, un amb una escombra al cap i l'altra amb una baieta; històries, frases, pensaments i al·locucions que evocaven uns altres temps, quan tot semblava més clar, menys voraç, més humà; les cabres d'un avi, unes fotografies guardades en llaunes de galetes versus Instagram i una trentena de cançons amb pell acústica explicant aquest mon que era el nostre avui ahir mateix. Les cançons d'un senyor que, potser per primera vegada?, es va vestir amb una intenció manifesta d'estar elegant, fins i tot amb un mocador sense nuar penjant del coll. Manolo García.

Era un dimarts a la nit, però s'havien venut totes les entrades. Era el primer de set concerts a Barcelona que farà al llarg de desembre, un gest molt García, en la idiosincràsia del qual ja no hi tenen cabuda els grans recintes que allunyen l'escenari del públic. Fins i tot des de la part més alta del Tívoli, amb el galliner ple, es podia veure que la camisa de Manolo García era estampada, i el seu portador saludava de tant en tant a les altures per recordar als seus habitants que ell té tothom present. I els veu, ja que als seus concerts els llums blancs, els que enceguen, il·luminen amb freqüència la platea perquè el Manolo pugui veure qui es despista. Atent al detall com el que és, un esforçat obrer de la cançó. Ja pot guanyar els diners que guanyi, però la seva relació amb el públic i el seu treball continuen sent els d'un obrer que estima la seva feina, de senyor antic amb bicicleta. Pur ofici en temps líquids. Per això tres hores de concert, perquè els diners invertits pels seus fidels estiguin sempre ben aprofitats. Tres hores amb un so excel·lent, una banda a l'altura i un humil però imaginatiu i eficient joc de llums.

I per aquest mateix zel el repertori de la gira acústica tampoc és el mateix que el de l'elèctrica, per no fer pagar dues vegades pel mateix. Variat de dalt a baix, al Tívoli va començar vacil·lant, no totes les cançons del Manolo, amb aquesta estructura melòdica que de vegades sembla que vulgui allunyar de l'èxit, són aptes per sonar tènues i sense ritme. Però a poc a poc el repertori va entrar en el terreny familiar, a Solo amar ja irrompia el ritme i a partir d'aquesta quarta peça el to va anar pujant de manera imperceptible fins a l'apoteosi final, Insurrección, passant pels rescats en popurri de temes viscuts amb Quimi Portet, així com d'aquest abundant material que Manolo signa en solitari. Pop i rock aflamencats, algun deix de funk suau, accents de rag, algun toc de reggae i perfums àrabs en relectures per a l'ocasió en diversos casos accentuades amb hang, aquest tambor metàl·lic amb forma d'ovni, llaüt, moltes guitarres acústiques, baix, violí i alguna nota de teclat. I per sobre de tot el Manolo i la seva veu, el Manolo i el seu cos en moviment darrere d'un saler de carrer, el Manolo persona que opina, en ocasions com un mestre davant dels alumnes, sobre un món que no li agrada perquè arrasa amb el que ens queda d'humans. “Menys llumetes i més justícia social”, va reclamar dedicant el concert als desfavorits representats en un grup de sensesostre anomenat així, Los sin techo. El caliu del que és antic i familiar, el valor del qual augmenta a mesura que es perd. De moment queda molt Manolo García perquè els seus fidels se sentin ben acompanyats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >