Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Del tres per cent a Putin

Si algun dia la política catalana recupera un sentit raonable divisarem algunes destrosses morals. El pitjor element és la desconfiança, però no és menor la insalubritat d’algunes franges de la marea independentista

Jordi Pujol a la sortida de l'Audiència Nacional el 2016.
Jordi Pujol a la sortida de l'Audiència Nacional el 2016.

El procés ha representat tanta confusió i tanta fumisteria que gairebé ni hem retingut en la memòria episodis de corrupció intensiva i altres delictes greus, com si tota la trama independentista hagués estat el pretext per circumscriure a l’Espanya depredadora bona part de la podridura política que ha campat en part de la Catalunya èpica. Assumptes de tanta transcendència per a l’ètica pública com els negocis de la dinastia Pujol o les mil i una proves sobre l’exacerbació del tres per cent ens semblen cosa d’un passat remot, allunyades del present per les fogueres dels CDR o l’apel·lació al sacrifici que fa el president de la Generalitat, mentre Junts per Catalunya i ERC s’esquarteren entre bastidors.

Si algun dia la política catalana recupera un sentit raonable divisarem algunes destrosses morals. El pitjor element és la desconfiança, però no és menor la insalubritat d’algunes franges de la marea independentista. A la majoria de les institucions, des del Parlament autonòmic fins a TV3, el vel s'ha esquinçat. El sobiranisme ha intentat patrimonialitzar-ho tot, fins i tot la cultura i la llengua catalanes. Hi ha alguna cosa indecent en aquest espoli. En un món incentivat genèricament pels interessos i no per les virtuts l’acumulació de malversacions generarà més descrèdit de la política. Caldrà fer un back to basics, tot i que, en política, convé desconfiar de les ostentacions de virtuositat tant com del cinisme excessiu. Hi ha casos exemplars de grandesa austera. Quan Pompidou arriba al Palau de l’Elisi, descobreix un comptador d’electricitat a l’habitatge privat, modest, que ocupava abans el matrimoni De Gaulle. Mentre fos consum privat, De Gaulle pagava l’electricitat de la seva butxaca.

Evidentment, hi ha corrupció i clientelisme a tot arreu. La sentència dels ERO és demolidora i no és previsible la desaparició del clientelisme i del populisme que corrompen en convertir la política en una màquina escurabutxaques que consumeix diners públics il·lícitament sota la ficció d’oferir assistència benvolent al ciutadà. En realitat, és comprar vots amb els diners de tots. El Govern escollit pel poble es converteix en un element de distorsió a l’hora de prendre les decisions públiques. En el cas de les martingales específiques que s’han concretat a la Catalunya sobiranista, es dona un factor afegit: tot es feia per una causa essencialista, per fer possible el destí de la nació irredempta. El més significatiu és que s'hagi estès tan fàcilment la picaresca, tant confiar que ningú se n’adonaria perquè la ciutadania estava entregada a la grandesa possible d’una Catalunya subjugada. Passa una cosa equiparable, en una altra dimensió, quan la política es posa al servei d’una utopia.

Si es mira enrere, és evident que, amb l’aval de les solucions que es consideren pures perquè estan al servei de la Catalunya ideal, un perímetre d’impunitat ha beneficiat els qui anaven convertint-se en els protagonistes del procés. Uns practiquen l’atracament institucional, altres busquen la complicitat de Putin i, en general, d’aquesta dreta il·liberal que fa només uns dies hauria estat considerada com una cosa impossible a Catalunya. En aquesta trama internacional encara queda molt per esclarir. Entremesclada amb la gent de bona voluntat que van creure i creuen en una Catalunya independentista, la prevaricació es va escampar, com van constatant els jutges. Suposar la inevitabilitat històrica de la secessió va garantir per a alguns una conducta no poques vegades impune, tot i que una vegada i una altra hagin desacatat les lleis. Aquestes coses tenen un preu. D’una banda, pot ser la corresponent sanció al transgressor però a la vegada afegeix als costos econòmics i institucionals del procés un desgast de la moral cívica, fraccionada, dividida, alterada.

Gustavo Zagrebelsky defineix la democràcia crítica como un règim inquiet, circumspecte, que desconfia de si mateix, sempre disposat a reconèixer els seus propis errors, a tornar a posar-se en discussió, a tornar a començar des del principi. Concretament, la situació política de Catalunya es caracteritza per una manca extrema d’autocrítica. Quantes coses no s’han fet bé? Hi ha errors en tots els fronts, però l’erosió de l’ordre constitucional ha estat l’exclusiva dels qui es van pensar que el procés era una il·lusió que tenien a l’abast. Mentrestant, alguns ficaven la mà a la caixa. L’independentisme anirà a més o a menys, però la seva contaminació moral per part de companys de viatge corruptes ja li ha causat un dany irreversible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >