Selecciona Edició
Connecta’t

“Hi ha una Barcelona que lluita per menjar, i que no entén de banderes”

La debutant Belén Funes estrena 'La hija de un ladrón', després del seu pas per la secció oficial del festival de Sant Sebastià, on va guanyar el premi a la millor actriu per Greta Fernández

Des de l'esquerra, Greta Fernández, Eduard Fernández i Belén Funes, en el rodatge de 'La hija de un ladrón'.
Des de l'esquerra, Greta Fernández, Eduard Fernández i Belén Funes, en el rodatge de 'La hija de un ladrón'.

La Sara té 22 anys, un fill, un germà petit i un pare absent que voldria oblidar. No el pot deixar enrere perquè, com ella mateixa adverteix: "El porto a la cara". La Sara busca feina per sortir de la marginalitat, vol tenir una vida tranquil·la: "Només vull ser una persona normal". En els últims anys s'han vist pocs personatges joves tan rotunds i complexos com la Sara, a qui dona vida Greta Fernández, protagonista de La hija de un ladrón, de Belén Funes. "És una història que ve del meu món", adverteix la directora i coguionista. "Amb noies així he compartit classes i adolescència, amistats i aventures... No és la meva autobiografia, però suposa un salt natural des del curt que ja vaig fer amb la Sara [Sara a la fuga] al llarg".

Amb 35 anys, la barcelonina Belén Funes ha provocat un terratrèmol en el cinema social espanyol. Amb La hija de un ladrón –que es va estrenar divendres, va concursar, una cosa poc habitual en un debutant, en el festival de Sant Sebastià, on la protagonista va obtenir el premi a la millor actriu ex aequo. Funes és filla de l'ESCAC, l'escola de cinema de Catalunya, i en els títols de crèdit apareixen noms de força companys; el seu també apareixia a Animals, Blog o Tres días con la familia. Dels estudis a l'Escola n'ha tret una màxima: "No marxis mai d'un lloc de rodatge sense el pla que vols. Jo ja era obsessiva, i això se m'hi ha sumat. Dirigeixo molt els actors, és cert, però perquè treballo amb intèrprets bons. Amb els dolents no hi ha res a fer. Els bons saben que han de viure en el pla". I de l'esperit de tribu de l'ESCAC, explica: "Tots volem fer cinema, la gent s'enamora, trenca, neixen amistats per a tota la vida. És molt atòmic, tot... i rodes cada cap de setmana. Així neixen els grups generacionals que es contaminen amb les lleves precedents, i així sorgeix la família, que és com l'anomenem". D'aquí el seu èxit als Goya, en què tot just ha estat nominada com a directora novell. També opta al premi a millor actriu la protagonista, Greta Fernández.

A la directora la preocupa que en el cinema només surt una Barcelona, "quan a la ciutat conviuen moltes Barcelones diferents". I afegeix: "Hi ha la dels Jocs Olímpics, els japonesos i el passeig de Gracia. És un espai reduït. Però hi ha una frontera que les pel·lícules haurien de traspassar". Aquí, a 10 minuts amb metro, hi ha Ciutat Meridiana, on transcorre La hija de un ladrón. "Per a mi era com ser a casa, jo vaig créixer al cinturó de Barcelona, he viscut tota la meva vida entre autopistes i vies. Jo en el rodatge ni vaig posar ni vaig treure banderes, he anat i he rodat el que hi havia. Hi ha una Barcelona que lluita per menjar, i que no entén de banderes". També, confessa, volia mostrar en pantalles la seva llum i el seu so. "Que ho tenen".

“La normalitat és una fortalesa on cada vegada és més difícil entrar”

"És una noia que creix sense arrels, referents ni família. Llavors, en quina mena de dona es convertiria? Això m'ho vaig plantejar en el curt i ara hem fet el salt endavant per descriure la fràgil arquitectura emocional". A Funes la posa nerviosa certa "aposta per l'èpica, que passa per personatges superheroics, amb vides de titular periodístic". A ella no, a la cineasta li interessava explicar l'anhel d'una dona que vol ser normal "en una vida en què ja no hi ha gairebé res normal". I recorda: "Hi ha part de la població espanyola que està molt exigida diàriament, que sobreviuen mentre els examina gent que decideix si pot seguir en un pis d'acolliment o si pot rebre una ajuda. La normalitat és una fortalesa on cada vegada és més difícil entrar".

Un de les troballes creatives de La hija de un ladrón ha estat posar com a pare i filla un pare actor, Eduard Fernández, amb la seva filla, Greta Fernández. "Encara estem experimentant sobre aquest esdeveniment, perquè a Espanya tothom ho sap. Però vaig estar fa dues setmanes a Grècia i quan ho vaig explicar al final de la projecció molts em van dir: 'Aaaaah! Per això s'assemblen!'. Sento que la pel·lícula juga en dues pistes diferents. A mi em permetia tenir una relació ja creada, que no partia de zero, i de passada utilitzar-ho en dos o tres moments lírics. Suma, per descomptat. Els dos m'agraden com a actors, què puc dir. A l'Eduard ja el coneixia, però el meu gran descobriment és la Greta". I Funes somriu feliç.

L'altre coguionista, Marçal Cebrian, va insistir a construir un personatge com el del Dani (a qui dona  vida Àlex Monner), el pare del nadó de la Sara: sempre és allà, ajudant i donant suport, però no vol tornar a embolicar-se amb la Sara. "El Marçal volia escriure un exemple de la nova masculinitat, que té a veure amb el compromís, amb el suport com a família. Ell sí que sap, gràcies a la seva arquitectura emocional, separar afecte i sexe. L'Àlex ha sabut donar-li una tendresa meravellosa".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >