Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Incendis

Les protestes irades que s'estenen pel món són només una expressió puntual de malestar, un desfogament col·lectiu condemnat a diluir-se quan s'expressi, o són l'embrió d'alguna cosa més profunda?

Les protestes a Santiago de Xile.
Les protestes a Santiago de Xile. AFP

Politòlegs, analistes i sociòlegs s'esforcen aquests dies a esbrinar què tenen en comú les protestes que omplen els telenotícies i si representen o no un punt d'inflexió cap a una nova expressivitat política menys predictible i més difícil d'encarrilar. Si aquesta onada de malestar que s'expressa sota el signe del foc i la violència de carrer en llocs tan diferents com París, Hong Kong, Santiago de Xile, Beirut o Quito i realitats tan dispars com les de França, Colòmbia, Bolívia, Algèria o l'Iran, tenen causes comunes que les puguin connectar.

Gairebé cap d'aquestes protestes no era previsible dies o setmanes abans d'esclatar

De moment comparteixen un tret definitori: l'espontaneïtat. Gairebé cap d'aquestes protestes no era previsible dies o setmanes abans d'esclatar. La dels armilles grogues de França va esclatar per una pujada del gasoil. Un any després, el moviment sembla apagar-se però la commoció que ha provocat en la societat francesa està lluny de desaparèixer. El balanç de danys no es limita als 3.100 manifestants condemnats —600 dels quals són a la presó— o els 1.750 policies i 2.448 manifestants ferits. Alguna cosa més s'ha trencat a França: la idea que tot està sota control.

A Santiago de Xile l'esclat va ser una reacció irada a l'augment del preu de l'autobús. Els 23 morts i 767 detinguts donen compte de la virulència d'unes protestes que persisteixen malgrat les promeses de canvi. La mort d'un jove estudiant que es manifestava pacíficament és la que va fer esclatar a Colòmbia una societat que ja no està disposada a continuar suportant taxes tan altes de criminalitat. Pocs podien imaginar-se que al controlat Iran esclataria també una revolta social, però l'augment del preu de la gasolina va ser la metxa d'un incendi que es va estendre a més de cent ciutats, amb un balanç de 143 morts i més de 7.000 detinguts.

Mentre es gestava la gran expropiació que ha escurat les classes mitjanes i populars, la política entrava en crisi

En tots aquests conflictes batega el gran malestar d'àmplies capes de la població, que han vist com les condicions de vida es degradaven, i d'una joventut frustrada per la gran distància que hi ha entre expectatives i realitats. A partir dels anys vuitanta, la desmobilització social va permetre que el neoliberalisme imposés el seu model de desregulació i assetgés l'Estat del Benestar. Un dels primers llocs en els quals es va assajar va ser precisament al Xile de Pinochet. La recepta neoliberal va estendre pel món una onada de privatitzacions, deslocalitzacions i externalitzacions que van deixar molta gent a la intempèrie. Han passat 32 anys des que Margaret Thatcher va pronunciar la famosa frase: “There is not society”. La societat havia deixat d'existir per a la dama de ferro i ara en surten les conseqüències.

Totes aquestes revoltes tenen en comú el desig de fer visible un malestar profund, el dels perdedors de la globalització. Per a Christophe Guilluy, autor de No Society, el fin de la clase media occidental, tant aquestes revoltes de gent indignada com l'onada de populisme reaccionari que s'estén pel món occidental són el resultat d'aquesta fallida d'expectatives. Les noves formes de protesta —reactives, espontànies i imprevisibles— no són més que la part emergent del poder tou de les classes populars desposseïdes.

Mentre es gestava la gran expropiació que ha escurat les classes mitjanes i populars, la política entrava en crisi. En la mesura que no era capaç d'evitar aquesta despossessió ni imposar-se sobre les regles d'un mercat implacable, la política perdia legitimitat, i en conseqüència, totes les formes d'intermediació: els partits, els sindicats, el periodisme.

La majoria de les protestes han sorgit i s'han expandit sense organització ni estructura prèvia i sense un programa d'objectius clarament definit. La versatilitat de les xarxes socials ha permès suplir aquesta falta d'instruments organitzatius. No solen tenir líders visibles i si els tenen, són canviants. Això és el que els fa tan imprevisibles. Ni els partits polítics ni els sindicats han estat capaços de canalitzar aquest malestar. Les protestes han assolit en molts llocs una virulència a què no estàvem acostumats. Els protagonistes saben que només quan alteren l'ordre i la pau social són tinguts en compte. Només el foc dona visibilitat. Totes aquestes revoltes basen el seu poder en la visibilitat mediàtica. En fer patent el malestar es tornen contagioses i creen corrents d'identificació que els permeten augmentar el poder d'intimidació.

Els règims autoritaris tenen clara la resposta: repressió i silenci. El primer que va fer el govern iranià va ser decretar el bloqueig d'internet. La democràcia, en canvi, no sap com reaccionar. Emmanuel Macron va convocar a França un gran debat nacional. El president de Xile, Sebastián Piñera, ha promès un canvi a la Constitució. No està clar com evolucionaran. Aquestes formes de democràcia irritada de què parla Daniel Innerarity, són només una expressió puntual de malestar, un desfogament col·lectiu aparatós i virulent condemnat a diluir-se quan s'expressi, o són l'embrió d'alguna cosa més inquietant i profunda?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >