Selecciona Edició
Connecta’t

Montserrat Roig, en la ‘tercera dimensió’

Un llibre reuneix les millors entrevistes de l'escriptora, que desarmava els personatges, arrencant-los aspectes inèdits

Montserrat Roig amb Josep Pla, el dia de l'entrevista per a 'Destino.
Montserrat Roig amb Josep Pla, el dia de l'entrevista per a 'Destino. BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“Ah, no, amb pistola mai! Li ensenyaré un punyal que portava. És un punyal molt bonic; quan passejava el portava perquè ens van dir que era necessari anar armat. Miri, hi ha un tub al centre de la fulla que servia per posar verí; és un punyal florentí...". Llorenç Villalonga, l'autor de Bearn, l’hi mostra a la jove Montserrat Roig, que amb 27 anys li ha preguntat sense embuts: “I la llegenda que corre que vostè es passejava amb camisa blava i pistola?” amb referència al seu passat falangista. Feia estona que parlava en una sala fosca de la tan senyorial com monacal casa del gran novel·lista mallorquí, que és molt possible que caigués davant de l'estratègia de la periodista: “Inclinava una mica el cap, somreia, i feia una pregunta amb certa innocència encara que aquesta no fos gens innocent i comportés molta càrrega de profunditat”, recordava el realitzador Sergi Schaff, amb qui va treballar en diversos programes en l'època daurada de TVE-Catalunya.

“Escorcollava els seus entrevistats com si fossin els seus personatges literaris: amb una incansable ambició d'entendre i saber”, ha afirmat la periodista i escriptora Rosa Montero sobre qui va ser la seva amiga, per rematar: “Les seves entrevistes semblen dotar d'una tercera dimensió els entrevistats”. Les revistes Serra d'Or, Oriflama, Jano, Destino i el circuit català de TVE van ser els afortunats mitjans en què es va prodigar Roig (Barcelona, 1946-1991) amb un gènere que entrellaçava amb els perfils i que li va donar per recopilar-los en cinc volums: tres de Retrats paral·lels (1975-1978) i dos de Personatges (1979).

“La feina que m'apassiona és remoure el país, buscant alguna explicació que verifiqui el caos actual”, llisca en el text de la seva trobada amb l'històric periodista de la República Eugeni Xammar. Vist en perspectiva, el fris que construeix busca referents de la tradició sociocultural catalana trencada el 1939 i cosir-los amb alguns dels nous noms que sorgeixen dels inquiets últims anys del tardofranqusime. Una liofilització del seu projecte vital pot comprovar-se ara a Retrats paral·lels, una antologia (Edicions 62), recopilades pels escriptors Gemma Ruiz i Albert Forns, amb les fotografies que en el seu moment va fer Pilar Aymerich.

“El primer que fèiem quan preparàvem una entrevista era trucar-nos per comentar com ens vestiríem (...) La Montserrat volia que el personatge se sentís còmode; fèiem tots els papers perquè se sentissin relaxats i confiats”, recorda Aymerich en un curt però sucós pròleg. Era present durant les sessions de fotos perquè s’hi donava un ambient d'intimitat en el qual es deien coses que no afloraven en l'entrevista. També va cridar l'atenció d'Aymerich la documentació exhaustiva que demostrava la periodista: “Semblava que els conegués de tota la vida i se'ls ficava a la butxaca des del primer moment”. Queda clar en els 18 retrats recopilats, des del primer, un coetani Pau Riba, del qual dona des de tots els seus cognoms a fragments de les seves cançons de l'àlbum Dioptria I; o citant referències de cinc dels seus llibres al mateix Josep Pla, o elogiant l'obra de Carles Riba per trencar el bloc de gel amb el qual la vídua, Clementina Arderiu, rep aquesta noia “que diu coses tan grosses a Serra d'Or”, però que anirà trufant l'entrevista amb versos de la sacrificada esposa del bard.

A la documentació s'afegeix una cultura aclaparadora que l'autora d'El temps de les cireres ja porta de sèrie i que li permet, per exemple, fer un símil amb els models del pintor Xavier Nogués en veure el port de Xammar; tendir des de La Plaça del Diamant ponts amb la narrativa de Joyce, Woolf i portar a col·lació una crítica francesa per a satisfacció infinita de Mercè Rodoreda en la potser millor entrevista per forma i fons; identificar un gravat de Brueghel a casa de Pla; esmentar amb tota la intenció El Misantrop de Molière i El Gatopardo de Lampedusa a Villalonga, o convocar la figura d'Alexandre Cirici Pellicer en la seva xerrada amb Oriol Bohigas.

Potser no va tenir tant mèrit si no fos perquè l'entrevistadora tenia en aquells moments entre 24 i 27 anys; va ser culturalment precoç en tot: va iniciar les seves col·laboracions periodístiques el 1968 i el desembre de 1970, mentre estava tancada a Montserrat, en protesta pel judici de Burgos contra militants d'ETA, es feia allà mateix públic que aquella jove anònima entre 200 intel·lectuals acabava de guanyar el premi Víctor Català de contes per Molta roba i poc sabó, el seu debut literari. Al cap de poc temps, col·laboraria en el combatiu Tele-eXpres com a crítica de literatura en català, la qual cosa reforçaria el seu ja nodrit pòsit llibresc.

A cavall en molts casos de l'entrevista directa de pregunta i reposada (si el personatge li dona per sostenir el ritme),i la d'estil indirecte i el perfil, els textos solen començar amb una exquisida barreja en la qual s'entremesclen escenari geogràfic, detalls psicològics o sociològics i descripció física de l'entrevistat, amb especial fixació a les mans. Ja allà o durant la xerrada, la trobada es veurà, a més a més, repuntada per unes frases-retrat gairebé poètiques: així, “Calders té una cara ocellívola”; Arderiu apareix com “una dona feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure”; Maria Aurèlia Capmany, “l'esplèndida antitesi de la Ben Plantada”, llueix “mans expressives com les d'una venedora de mercat”; Xammar riu “amb un ritme tallant i la seva metralla oratòria és esfereïdora”, i la figura de Rodoreda li sembla “feble i dura com una estalactita”.

El doble resultat és que els entrevistats cobren volum i acaben confessant, gràcies al clima creat per l'entrevistadora, el que no voldrien, ies fan transparents. Apunten llavors naturaleses inesperades, com una còmica Mary Santpere lectora seriosa del Quixot, Galdós, l'Amadís de Gaula, el Tirant lo Blanch i Simenon; el punt altiu d'un ambiciós Josep Maria Flotats, que el gener de 1973 i des de París, no dubta a afirmar que “Tot el que és amateur m’esparvera” per referir-se a la llavors significada Agrupació Dramàtica de Barcelona, que “no tinc vocació ni d'apòstol ni de màrtir... Si em donen l'oportunitat de fer teatre a casa nostra, hi aniré.” I va adornant el seu discurs: “Hi estàs d'acord? Bé, tant me fa”.

L'entrevista amb Pla serà dura. L'escriptor acaba de complir 75 anys i va menyspreant la jove de cabells curt i minifaldilla: “Vostè ha llegit molt?”. Però també acabarà rendit, malgrat la famosa anècdota mai escrita segons la qual li va respondre a la seva pregunta sobre si li donava algun consell per ser bona escriptora que amb aquelles cames no era necessari que escrigués. Durant la xerrada, l'autor de La vida amarga sí que li va dir: “Si les seves coses duren 30 anys en literatura ja pot estar segura que el que escriu és realment important”. Dels retrats amb tercera dimensió de Montserrat Roig en fa més de quaranta...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ