Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ

‘El mort viu’, a la manera de Berlanga

El resum argumental de la sèrie ja deixa clar que és una història boja. Amb aquest material es poden fer moltes ximpleries

Un moment del primer capítol d''El mort viu'.
Un moment del primer capítol d''El mort viu'.

Betevé ha estrenat la minisèrie (cinc capítols) El mort viu. Una producció amb alguns quants anys al damunt. Va participar a Tub d’assaig, un programa de la mateixa emissora que mira de trobar finançament per a projectes de sèrie. El pilot d’El mort viu va guanyar, fins i tot, el premi Ondas el 2015. Quatre anys més tard, finalment arriba la seva visualització general. Betevé l’emet els diumenges, però es poden veure els cinc capítols, d’una mitja hora cada un, al web de la televisió.

El mort viu

Betevé

Diumenge

21.45 hores

El resum argumental ja deixa clar que és una història boja. Amb aquest material es poden fer moltes ximpleries. Els responsables de la sèrie han sabut evitar la falsa llibertat que dona una història irreal, i hi ha, per dir-ho d’alguna manera, un cert ascetisme en tot: en les situacions, en les metàfores que se’n pot extreure... Llàtzer és un xicot ni-ni que viu amb el seu pare i un germà, tips de portar la seva càrrega. Un dia, el pare el matarà ofegant-lo amb nata, però Llàtzer, fent justícia al seu nom, ressuscitarà i tornarà a casa.

És Llàtzer un mort vivent que no fa por, més aviat fa miracles. La seva figura, i la incomoditat que genera als seus parents, s’acosta més als revenants de la famosa sèrie francesa que als zombis de les pel·lícules de terror. Llàtzer és un mort vivent en un sentit social. Porta una vida sense suc ni bruc, particularment preocupat per la trempera matinera (recuperar-la serà un element del happy end final).

La història transcorre al poble de Tort, una lleugera variant de la toponímia catalana, amb una t de més, no gens amagada. Perquè quedi clar, fins i tot es veu una pintada contra els assassins del poble. Amb una respectuosa inspiració en la poètica berlanguiana, la sèrie, òbviament, no és una gran superproducció de plataforma, però hi ha molt treball en la coreografia dels personatges i en la planificació —si se li perdonen uns ralentís que volen fer uns èmfasis incomprensibles—. Amb una calculada càrrega simbòlica en determinades escenes, la justeta per no embafar, tot el relat està dominat per un humor negre, força negre, que es construeix sense fer acudits més o menys previsibles.

L’adversitat domina la biografia dels protagonistes, que tot i ser uns pocapenes... al final es fan estimar. El trio d’actors protagonistes (Aimar Vega, Arnau Vidal i Xavier Ruano) posen la convicció que s’ha de posar en unes circumstàncies estrambòtiques, mentre que el director, el valencià Adrià Espí, administra amb serietat una bogeria plena de miracles en un univers mental rònec.

El programa s’emet a les 21.45, però a les 21.15 fan Va passar aquí, i paga el tret aprofitar-ho. És un programa on m’aturo sovint. Localitza un lloc de Barcelona i parla del que hi va passar. Història local que moltes vegades supera les fronteres de l’urbs amb un repertori d’interessos temàtics molt ample i amb voluntat de no perpetuar-se en l’anècdota o el costumisme. Des de la història de les repassadores de la Paramount o el primer autobús a la vaga mortal de la Seat del 1971, fins als primers bitllets d’Espanya, emesos pel Banc de Barcelona. Són píndoles gens carregoses que, a més, es poden trobar al web del programa, un bon arxiu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >