Selecciona Edició
Connecta’t

Els poemes de Riba, segons Riba

L'autor va publicar set llibres de poesia, des de 'Primer llibre d’estances', el 1919, fins a 'Esbós de tres oratoris', el 1957, però no els va refondre en un conjunt definitivament establert

Carles Riba va qualificar les seves anotacions de “concessió a la feblesa del batxillerat de la gent”.
Carles Riba va qualificar les seves anotacions de “concessió a la feblesa del batxillerat de la gent”.

L’activitat professional de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) —traductor, especialment de clàssics grecs i llatins a la Fundació Bernat Metge, lexicògraf a l’Institut d’Estudis Catalans i crític d’alta volada— no oculta però sí que condiciona la imatge que al cap dels anys en tenim com a poeta: intel·lectualista, hermètic, lliurat a la freda perfecció formal. La importància del seu mestratge durant la llarga postguerra, tornat de l’exili el 1943, i el seu paper de representant de la cultura catalana en publicacions i activitats acadèmiques castellanes, en la mesura que el règim ho permetia, són recordats però ja semblen història llunyana. Els clàssics deixen de ser-ho per incompareixença de lectors, i això només pot passar per deixadesa editorial o per incúria acadèmica, que solen complementar-se. Encara que els llibres més importants de Riba no són introbables, tenir tota la seva poesia en un únic volum, assequible i manejable, és sens dubte una bona notícia. La nova edició que n’ha fet el professor de la Universitat de Lleida Jordi Malé és un element important perquè el nostre gran humanista no deixi de ser un poeta llegit, entre els feliços i escassos lectors de poesia que queden, és clar.

Riba va publicar set llibres de poesia, des de Primer llibre d’estances, el 1919, fins a Esbós de tres oratoris, el 1957, però no els va refondre en un conjunt definitivament establert, a la manera de Josep Carner a Poesia (1957). Les obres completes publicades pòstumament, la de Joan-Lluís Marfany (1965) i la d’Enric Sullà (1984), van aplegar aquests set llibres i van afegir-hi les sis composicions de Residu de la paraula a lloure, que daten dels anys deu, i la desena de Poemes per a un nou llibre encara sense títol, que el poeta havia treballat en els seus últims anys.

LLIBRES DE POESIA

Carles Riba
Edicions 62
570 pàgines
21.90 / @ 9.99 euros

Malé, en l’edició que ens ocupa, eleva aquests dos aplecs a la condició de llibre; en canvi, ha preferit excloure una vintena de poemes d’aprenentatge o de circumstàncies, d’interès poc més que biogràfic.

Acompanya cada un dels llibres la història de les publicacions fetes en vida de l’autor, la justificació dels criteris a l’hora d’establir el text definitiu, i les dates de composició de cada poema. En un altre ordre de coses, l’ortografia ha estat regularitzada d’acord amb les últimes normes de l’IEC. La gran novetat d’aquesta edició és la incorporació “de tots els comentaris i totes les notes que el mateix poeta va dedicar als seus poemes”. Tots els comentaris? En tot cas, molts. La idea és proporcionar al lector elements que facilitin la comprensió del text. Tractant-se de dades o d’interpretacions que el mateix autor va facilitar, la seva pertinència està fora de discussió. Però el problema seria que n’esperéssim massa. Per bé o per mal, Riba no va deixar una edició anotada dels seus poemes, i això no pot ser substituït per l’aplec de notes escrites en moments i amb finalitats diferents, les quals, en general, s’han de veure com, en paraules seves, “alguna concessió a la feblesa del batxillerat de la gent”.

Es tracta d’anotacions d’ús personal, de fragments d’articles, d’explicacions donades pel mateix Riba en ocasió de lectures públiques, o de respostes a interrogants que amics o traductors li plantegen sobre el sentit d’algun passatge. Llavors, hi ha poemes amb informació notable, com és el cas de les Elegies de Bierville —un esment especial mereix la introducció que Riba va fer a cada una, en ocasió d’un recital el 1956, del qual es conserva un enregistrament: senzillament imprescindible—, i d’altres amb escassa, com Salvatge cor, en aquest cas compensada per una traducció al castellà en prosa del mateix autor.

En la correspondència és on traspua el Riba més humà, sovint càlid, a vegades irònic, i on retrocedeix el seu to professoral, sempre present en altres escrits. Com ara quan, comentant a Rosa Leveroni l’Elegia VIII, mig de broma reconeix que s’hi perd una mica, o adreçant-se a Segimon Serrallonga, afirma que “cada dia em sento més lluny d’aquella maragalliana eternització del ‘nostre dolç regne terrenal”, o deixa anar a Sebastià Sánchez-Juan que “la viril humanitat franciscana ha degenerat en molta nyonyeria sentimental”.

En definitiva, estem davant d’una magnífica oportunitat per rellegir un autor que va esgrimir aquesta divisa: “Cal fer pura a tot o re / la jugada, com si ho fos…” Com va dir Gabriel Ferrater, “Riba és —en comparació amb els poetes catalans anteriors— més intens, i, sobretot, és més europeu”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >