Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

En un moment crucial

La maquinària de les formacions polítiques s’han volgut curar en salut buscant el suport dels afiliats. Es ven com un acte de col·laboració imprescindible quan és només una coartada per poder negociar amb més exigència

Un home introdueix el vot en un sobre a les eleccions generals del 10 de novembre.
Un home introdueix el vot en un sobre a les eleccions generals del 10 de novembre.

I els militants han parlat. Amb el suport massiu a les propostes de les direccions dels partits, les bases han donat llum verda a la negociació per al primer Govern de coalició de la història de la democràcia espanyola recent. La més llarga, la més productiva, la més rendible, que ara apareix com la més convulsa, la més amenaçada i pot ser que la més vulnerable. Pels perills globals i per la mala gestió local, pels vicis propis i la pèrdua de virtuts alienes. Tot alhora. Però especialment per les tendències que pretenen incidir en una alteració del fons mantenint les formes i recuperant aquell suggeriment del fiscal del Consell de Castella, quan semblava convenient “dar instrucciones y providebcias muy templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. I si aquell document secret del 29 de gener del 1716 tenia com a destí Catalunya, 300 anys després, són les multinacionals forces econòmiques ultraliberals amb el suport de les autarquies polítiques les que treballen per aconseguir el que han anhelat durant tant de temps: que l’aparença emmascari la intenció de no perdre el control que han exercit durant tant de temps.

Som en un moment crucial. Com si el destí no ens hagués situat sota la influència d’una conjunció astral negativa. La que adverteix de determinats riscos per a l’estabilitat i que incideix en la necessària revisió i millora d’un sistema perfectible que alguns volen alterable. En el sentit que s’ha assenyalat o en el contrari. Instal·lar-nos en un assemblearisme permanent on ningú assumeix cap responsabilitat concreta perquè aquesta descansa en el col·lectiu. Tots sabem, malgrat tot, que a l’hora de la veritat també aquí s’imposen les trampes, les falsedats i les mentides. Condició humana, resistència, interès. En sobren els exemples.

Davant d’un repte d’aquesta dimensió, la maquinària de les formacions polítiques s’han volgut curar en salut buscant el suport dels afiliats. Una tendència que es ven com un acte de col·laboració imprescindible quan és només una coartada per poder negociar amb més exigència i menys marge. I és curiós que els qui s’omplen la boca de participació continuen prenent la majoria de decisions, tant o més importants que aquesta, a porta tancada i procurant que no transcendeixin. I així, on avui es proclama la transparència, demà es continuarà treballant en la foscor fent una crida a la responsabilitat.

No és qüestió d'aigualir la festa a ningú, sinó de contextualitzar un acte que té més de por que no pas de gosadia. Perquè quan els lideratges són forts, les ideologies sòlides i les decisions a prendre convençudes i convincents, aquest tipus d’accions no es preveuen. Creuen que amb les explicacions que es donen ja n’hi ha prou. Així ha estat i així ens ha semblat durant quatre dècades.

El mateix i per una raó idèntica podríem convenir en relació amb els votants. Avui tenim que uns 250.000 participants vinculats al PSOE –PSC inclòs–, Unides Podem –Comuns també– i Esquerra Republicana de Catalunya han decidit en nom d’uns 11 milions de ciutadans que el 10 de novembre van optar conjuntament per aquestes sigles i el que representaven. D’aquells resultats, d’altra banda analitzats sobradament, es van extreure unes conclusions. La més reiterada va ser que l’electorat va insistir en el seu dictamen del mes d’abril, frustrat per les tàctiques més que per estratègies, i per l’ambició més que per la convicció. En qualsevol cas, som aquí. Observant com, altre cop, uns pocs decideixen per uns molts. Perquè si les eleccions no es guanyen ni es perden gràcies o a pesar dels militants, sinó del volum de ciutadans que fa la seva aportació personal i intransferible, es podria deduir que les accions de les seves conseqüències s’haurien de consultar als mateixos que amb el seu vot han provocat aquesta circumstància.

És un absurd, és clar. Una provocació que ve a substituir-se per les enquestes que prenen el pols als desitjos ciutadans. I com que resulta que aquestes ho veuen tot tan malament com difícil s’ho plantegen els qui han d’executar la voluntat popular, aquests es curen en salut reduint el cercle als propis per simular que ells compendien les intencions dels estranys. I tampoc és així. Cada un decideix el que vol i sap per què ho fa. Trobaríem tantes raons com votants. Especialment quan bona part, cansats i avorrits, van esgotar les existències de pinces per posar-se-les al nas a l’hora de dipositar la papereta al sobre. Com ens divertiríem si la llei electoral permetés incloure una redacció justificativa a més del sufragi!

Davant de tanta impossibilitat, només cal exigir menys simulacre i més coratge, audàcia i valentia. Qualitats indispensables per al lideratge. Aquell estadi que va unit al risc i a l’assumpció de les conseqüències. Els electors ja hi serem per corregir-los quan ens tornin a passar la pilota. O no anava així la cosa?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >