Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Infraestructures de país: el Codi Civil català

El Tribunal Constitucional ha reconegut que el principi fonamental del dret de contractes és la llibertat de pactes i aquests inclouen amb freqüència l’elecció del dret aplicable

El Tribunal Constitucional, a Madrid.
El Tribunal Constitucional, a Madrid.

En el fons el dret civil no és gaire cosa més que sexe i diners (al servei de la propietat). Acostuma així a passar desapercebut, ja que les persones assenyadament llestes no es vanten mai ni d’una cosa ni de l’altra. Però just per això mateix també mou la humanitat. La seva eina bàsica són els contractes.

A l’Europa occidental, els contractes que se signen cada dia, com la compravenda, es regulen en els codis civils nacionals –ja sigui en el francès, l’italià, l’alemany o en el venerable codi espanyol del 1889.

A Catalunya, l’intent de disposar d’un codi civil propi es persegueix, tenaç, des de fa més d’un segle i, metòdicament, des del 2002. La voluntat de construir un codi civil complet i raonable és compartida per totes les formacions polítiques catalanes. Els nostres polítics han convergit en aquesta ambició difusa que el Codi Civil de Catalunya és una infraestructura de país, un instrument a disposició de la gent. Que ens deixin, pensem gairebé tots, organitzar-nos la vida a la nostra manera, que la llibertat civil és la més bàsica de les llibertats i l’arrel última de la nostra deplorada i idiosincràtica desconfiança en els poders públics, vinguin d’on vinguin (també els d’aquí mateix).

Si els contractants tenen diversos drets de contractes per escollir, és bo per a tothom: que guanyi el millor

Així, les successives conselleries de Justícia preparaven avantprojectes de fragments del codi, que el Govern llavors presentava com a projectes de llei al Parlament i que aquest finalment aprovava amb tanta parsimònia com tossuderia. El català s’estructura modularment com un codi obert, en una feliç troballa de Miquel Martín, catedràtic de la Universitat de Girona, construïble per peces. Una de les últimes va ser la Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè, per entendre’ns, el dels contractes. Quan es va aprovar, molts vam témer que el Govern central l’impugnaria per inconstitucional. I així va ser. Els motius del recurs van ser diversos, però tots van girar al voltant de la noció que el dret privat dels contractes és un assumpte de l’Estat, no dels catalans, encara menys de Catalunya.

El recurs no va ser cap bona idea: els contractes escullen el seu dret i no el dret, els seus contractes. Almenys és així entre empreses i empresaris quan es contracten entre si, tot i que menys en el cas dels consumidors, que, en funció dels seus mitjans, decideixen si compren un pis, si el lloguen o si només arriben per viure rellogats, però no sempre poden escollir el dret aplicable a les seves relacions contractuals. Però altre cop, i anant al moll de l’os, la tesi del Govern central segons la qual la unitat de mercat postulava la unitat del dret de contractes era més aviat pobra: el millor mercat és el més competitiu i si els contractants tenen diversos drets de contractes per escollir, és bo per a tothom: que guanyi el millor i que la resta es posin al dia. Al final, la competència és oli en un llum. En tot cas, les disposicions de la Constitució espanyola sobre els drets civils propis dels territoris que ja en tenien abans del 1978 admeten, per purament defectuoses, diverses lectures raonables i contrapropostes. Fins fa uns dies no sabíem quina d’aquestes lectures faria el Tribunal Constitucional sobre la crucial llei catalana de les obligacions i els contractes.

L’Estat hauria de deixar de posar pals a les rodes i dedicar-se a de fer un nou Codi Civil espanyol

La sentència ha arribat aquest 13 de novembre i pels pèls (set vots contra cinc amb tres vots particulars) la majoria ha resolt a favor de la lectura més oberta de la Constitució en aquesta matèria. La llei catalana del 2017 s’ha salvat gairebé íntegrament i el Codi Civil de Catalunya podrà seguir el seu camí. La ponència, de Juan Antonio Xiol, i tota la feina feta per Encarna Roca, vicepresidenta del Tribunal i catedràtica de Dret Civil amb mig segle de serveis al dret català, han aconseguit una cosa que molts, repeteixo, pensàvem que seria inassolible: reconèixer que el principi fonamental del dret de contractes és la llibertat de pactes i aquests inclouen amb freqüència l’elecció del dret aplicable al contracte mateix. Ara hi ha una alternativa més a l’hora d’escollir. Més enllà de l’ordre públic econòmic, l’Estat té poca cosa a dir sobre com vostès i jo decidim, amb el que tenim, organitzar-nos la vida.

És bona sentència: la millor resposta de l’Estat seria deixar de posar pals a les rodes i dedicar-se, en canvi, a la tasca de fer un nou Codi Civil espanyol que substituís el text galdosià del 1889. En general, més competència és millor que menys.

Pablo Salvador Coderch és professor de Dret Civil de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >