Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Si el conflicte no existeix, per què s’ha de crear?

Em sembla, d’entrada, una imprudència plantejar ara la qüestió de la immersió lingüística, com si no hi hagués en l’horitzó més immediat problemes més urgents per resoldre

Nens a l'escola Reina Violant, de Barcelona.
Nens a l'escola Reina Violant, de Barcelona.

L’altre dia em vaig llevar amb una notícia que em va generar molta inquietud. El PSC portarà a debat, en el seu pròxim congrés, que es farà entre els dies 13 i 15 de desembre, la llei d’immersió lingüística. Òbviament, no parlaré d’aquest tema com a expert, ni de bon tros. Però sí com a testimoni del seu funcionament, com segurament li ha passat, durant tots aquests anys, a qualsevol pare amb fills que hagin cursat els estudis a escoles i instituts públics. Per tant, opinaré com a beneficiari indirecte d’una de les lleis en el camp de l’ensenyament que es van promulgar a Catalunya més encertades, necessàries i compartides, i sobretot parides, per l’esquerra catalana. Pensant-ho bé, aquesta idea no em sorprèn, tot i que hi insisteixo, m’inquieta per la seva procedència.

Diu Iceta que el que els socialistes es proposen és “una aplicació més flexible” de la llei. És que la llei d’immersió lingüística ha estat alguna vegada inflexible?

En un moment en què s’està debatent la formació d’un Govern a Madrid per a tot l’Estat, en un moment en què seria d’una gran vàlua que entre les propostes intercanviades pels negociadors per conformar-lo no fos menor l’exigència d’incloure-hi els conceptes de plurinacionalitat i plurilingüisme, no tant per resoldre d’una vegada per totes els desajustos territorials, sinó per anar familiaritzant els espanyols amb aquests conceptes, en un moment així, ¿és pertinent un pensament com aquest? No sé per què de cop i volta em sento traslladat a aquells anys en què van proliferar manifestos absolutament desinformats sobre la qüestió, o fins i tot directament insidiosos, als anys vuitanta i noranta, signats per persones que després van reaparèixer en Ciutadans, el partit fundat per l’avui dimitit Albert Rivera, fent infame bandera d’una qüestió que no havia generat mai cap conflicte de convivència entre castellanoparlants i catalanoparlants. Per això em sembla, d’entrada, una imprudència plantejar ara aquesta qüestió, com si no hi hagués en l’horitzó més immediat problemes més urgents per resoldre.

És evident que som davant d’una estratègia política per part del PSC per recuperar els vots que en el seu dia van anar a parar a Ciutadans. I si no ho és, s’hi assembla força. Els dos partits que han intentat, sempre que han pogut, treure profit electoral de la immersió lingüística han estat el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans. En la cerca d'aquest profit s'han prodigat amb una deshonestedat flagrant, gent que no ha dubtat a utilitzar la màxima bel·ligerància i munició verbal per desacreditar un sistema d’ensenyament que ni tan sols el Tribunal Constitucional ha pogut tombar.

Vegem el projecte del PSC, defensat per Miquel Iceta, el seu secretari general. Diu Iceta, amb qui, diguem-ho de passada, comparteixo molts punts de vista en moltes qüestions, que el que els socialistes es proposen amb aquest plantejament és “una aplicació més flexible” de la llei. I jo em pregunto, com molts: És que la llei d’immersió lingüística ha estat alguna vegada inflexible? I si ho ha estat, en quin moment de la seva aplicació? Tinc amics i coneguts, gens independentistes, que valoren la llei com la millor que es podia haver dissenyat, precisament perquè garantia la supervivència del català com a llengua i incloïa tots els alumnes, vinguessin d’on vinguessin, sense perjudicar el coneixement del castellà. El mantra que el castellà és una llengua marginada per culpa de la immersió és de procedència del PP i Ciutadans.

El mantra que el castellà és una llengua marginada per culpa de la immersió és de procedència del PP i Ciutadans

Tot això el PSC ho sap. I si ho sap, per què planteja precisament ara aquesta qüestió? Òbviament, per raons electoralistes. El PSC es fica en un terreny molt delicat. Acusar el procés d’una pretesa fractura de la convivència a Catalunya per instrumentalitzar la llengua és indicatiu que es camina poc pels carrers de Catalunya o es visita encara menys l’entrada a les escoles i instituts, llocs que si es freqüentessin més sovint desautoritzarien rotundament aquesta fal·làcia. El que resulta gairebé increïble és que, a hores d'ara, haguem de fer servir davant d’un partit catalanista d’esquerra com el PSC la mateixa convicció i fermesa en la immersió lingüística que es va utilitzar i encara s’ha de continuar utilitzant contra el PP, Ciutadans i Vox. No havíem quedat que l’ús de la llengua amb finalitats partidistes era patrimoni de la dreta i que no s’havia d’entrar mai en aquest joc pervers? El PSC necessita els vots que li han marxat a Ciutadans. (Suposo que l’aparell del PSC preveu que podria passar que els votants de Ciutadans s’abstinguessin en les properes eleccions autonòmiques). Si el càlcul fallés, el mal ja estaria fet. I les seves conseqüències les pagaria el català, una de les quatre llengües espanyoles.

Acabo la meva reflexió amb una frase del cantant pop madrileny Quique González. És una hipèrbole, una boutade, d’acord, però que el PSC la mastegui una estona: “És més crucial que tots els nens espanyols aprenguin català que anglès”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >