Selecciona Edició
Connecta’t

Fins que Messi s’avorreixi

El tècnic del Barça, Ernesto Valverde, és més un ostatge que un còmplice d'unes vaques sagrades que viuen de renda

Messi, en el partit contra el Leganés. Ampliar foto
Messi, en el partit contra el Leganés. REUTERS

Al Barça se li ha oblidat jugar a futbol i no sembla gaire preocupat per recuperar ni que sigui una versió digna que complagui l'afició més entregada del Camp Nou. Ara mateix és un escamot despersonalitzat, avorrit i desganat, despreocupat pel que diran i convençut també que arribarà a temps de defensar el títol de campió de Lliga i de disputar la Champions. No té cap dels trets característics dels millors equips blaugrana ni admet comparació amb els més respectables d'Europa. No pot competir des de la convencionalitat després de perdre la identitat i deixar de ser el Barça.

N'hi ha prou amb veure el partit de Butarque per adonar-se que els seus símptomes són molt preocupants independentment del moment de forma i de l'edat de Messi (32). No té ritme de joc ni velocitat de pilota, ha deixat de pressionar, no troba bons laterals i ha extraviat el tercer home, una figura representada pel mig centre, bastit a mida d'un dels jugadors més discutits com és Busquets. La majoria d'associacions funcionen per amistat, o fins i tot per familiaritat, més que no pas per sintonia futbolística, un pecat cabdal per a l'ecosistema del Barça, que sobreviu a partir de jugades d'estratègia espontànies i afortunades, no assajades a la Ciutat Esportiva Joan Gamper.

Sense ordre, d'entrenament i treball de camp diari, sense intensitat ni mobilitat, els blaugrana s'aferren a la quietud i a la rutina, el recurs dels equips veterans, liderats per futbolistes amb ofici, molts títols i més diners, jugadors que guanyen els partits a partir dels córners, les faltes i les targetes, com es va veure a Leganés i contra el Celta: només un dels últims set gols ha estat de jugada i el va marcar Busquets. No es pensa a jugar sinó a guanyar perquè no tenen més sosteniment que el liderat de la Lliga i també del grup de classificació de la Champions. El resultadisme, no obstant això, no acostuma a funcionar al Barça.

El precedent Ronaldinho

L'afició ja està escarmentada des dels temps en què el secretari tècnic (Begiristain) convidava a llegir el teletext per confirmar que l'equip encapçalava la classificació, el president (Laporta) demanava als penyistes que no els engalipessin perquè “no estem tan malament” o l'estrella Ronaldinho passava més estones a la discoteca que al Camp Nou. El Barça torna a envellir malament quan encara té una bona versió de Messi. Hi havia un temps en què la pilota acabava sempre als peus i fins i tot al cap de l'argentí, més tard va ser el de Rosario el que la repartia; i avui ha desaparegut fins i tot de les botes de Messi.

L'etapa post-Messi s'anuncia com un viacrucis si no s'intervé a temps en una plantilla que ha perdut la il·lusió, sadollat de diners i fart de futbol, amo del negoci i de l'agenda del club que presideix Bartomeu. El vestidor està viciat pels hàbits d'una vella guàrdia amb uns contractes que no són regressius, sinó que augmenten amb els anys, una política que fomenta el sedentarisme i l'abandonament, l'interès per l'oci i no pel joc, cosa que perjudica Valverde. El tècnic és més un ostatge que un còmplice d'unes vaques sagrades que viuen de renda. Ja no serveix agitar l'alineació perquè l'equip es queda quiet i els que es desmarquen juguen un futbol diferent del del Barça.

Griezmann s'ha extraviat, De Jong va i ve sense arribar enlloc, Carles Pérez figura sempre en la llista de descartats i ha desaparegut el factor Ansu Fati. Acostuma a passar en moltes transicions, com recordava recentment Jordi Puntí després de citar Antonio Gramsci i un dels seus textos polítics: el que està morint no acaba de morir i el que està naixent no acaba de néixer, justament el que passa al Barça per més que intenti intervenir Ter Stegen. No és casual que no s'encerti en els fitxatges i s'aposti per renovar en les millors condicions uns veterans que formen part de la millor generació de la història del Barça.

La directiva no vol que se li retregui la sortida de cap figura després de l'adeu voluntari de Puyol, Xavi i Iniesta i de la fugida de Neymar. La junta actua amb por, presonera del vestidor, i condicionada per la falta d'un pla des de la marxa de Zubizarreta. El drama del consell és que no sap què necessita ni què li convé al Barça. Parlar de l'estil és tan vacu com omplir-se la boca amb el més que un club; val per vendre samarretes i negociar crèdits, no per seduir ni reconquistar els admiradors del futbol del Barça. No serveix de res canviar les peces d'un cotxe i embellir la carrosseria quan el motor no arrenca, tot i que el conductor sigui Messi.

No n'hi ha prou amb tallar i enganxar. Per construir un relat, i també un equip, per ser conseqüent amb la idiosincràsia blaugrana, es necessita una idea que tingui sentit i sentiment, fàcil de divulgar a partir de la convicció i l'ambició, no des de la presumpció i l'acomodament, just la sensació que desprenen molts dels quals ja han donat els millors anys de la seva vida al Barça. No és un problema de qualitat ni de noms —home per home el Liverpool no sembla el millor equip de la Champions—, sinó de sincronia, complicitat i credibilitat, de creure i compartir un projecte que necessita guanyar per il·lusionar, emocionar i regnar a Espanya i Europa. No n'hi ha prou amb guanyar, a diferència del Madrid. Avui ningú s'ho passa bé amb el Barça, sinó que el seu joc fins i tot avorreix i provoca desafecció en dies com el de Leganés.

L'equip ha perdut la pilota, després el joc i més tard l'ànima, raó de més perquè s'hagi convertit en un club de descreguts que només aspira al fet que Messi no es cansi també del Barça.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >