Selecciona Edició
Connecta’t

Quan mana el mantra de l’opressió de l’Estat

La Generalitat, ajuntaments, partits i organitzacions socials han alimentat des del 2012 un discurs segons el qual és imperatiu desobeir els poders públics

Cartell de propaganda electoral de Carles Puigdemont el 10-N.
Cartell de propaganda electoral de Carles Puigdemont el 10-N.

Espanya és un Estat antidemocràtic i no hi ha més remei que desobeir les seves institucions. Aquests són els dos missatges que ha rebut de forma constant la societat catalana des del 2012. Han estat set anys prometent reiteradament l'adveniment d'una república pròspera i lliure de l'“opressió espanyola”. El que es va batejar com “la revolució dels somriures” ha acabat amb foc als carrers i xocs amb la policia protagonitzats per joves que han crescut escoltant que viuen sota la repressió d'una força invasora. “Espanya és pitjor que Corea o Turquia. Ens volien de genolls i ens han trobat dempeus”. Sentències com aquesta han estat habituals per part de líders polítics i dels seus ideòlegs; aquesta en concret, expressada el 2017, és de l'actual conseller d'Interior de la Generalitat, Miquel Buch.

Els mitjans de comunicació han recollit les darreres setmanes els testimonis dels joves que s'encaren amb els agents antiavalots. Un comú denominador és que els seus anys de formació han coincidit amb un context de mobilització permanent, d'una quimera promesa que no es compleix i de discursos en què el nexe ha estat la crida a desobeir un “Estat autoritari”, com l’ha descrit l'entrenador de futbol Pep Guardiola, l'única persona que fins avui ha parlat en nom de Tsunami Democràtic.

Aquest col·lectiu anònim és el responsable del setge a l'aeroport del Prat del 14 d'octubre, del recent tall de l'autopista AP-7 durant tres dies i del bloqueig de la frontera entre Espanya i França a la Jonquera. Tsunami Democràtic està sent investigat per l'Audiència Nacional. El grup va sorgir al setembre i les màximes autoritats de Catalunya –el president de la Generalitat, Quim Torra, el vicepresident, Pere Aragonès, i el president del Parlament, Roger Torrent– van demanar a la ciutadania que li donessin suport. Tsunami Democràtic també ha realitzat accions de boicot a bancs i grans companyies que consideren que han actuat contra la independència. Alhora, Josep Lluís Alay i Aleix Sarri, assessors de l'expresident Carles Puigdemont i de Torra, respectivament, o l'editor Vicent Partal demanaven que l'independentisme emulés les protestes a Hong Kong contra el règim xinès.

Mas, l’ANC i la CUP

El mite de la desobediència va començar el maig del 2012. L’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar que si el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, no acceptava negociar les seves condicions per millorar l'autogovern de Catalunya, donaria inici a una nova era. “Catalunya entra en territori desconegut”, va dir Mas. Un any més tard, des del Parlament, Mas confirmava que ja s'havia entrat “en una dimensió desconeguda”. “I sabem que no hi ha marxa enrere possible”, afegia. Mentre Mas pronunciava aquests auguris, creixien com a actors polítics l'ANC i els anticapitalistes de la CUP. Carme Forcadell, com a presidenta de l'ANC, ja recorria pobles i ciutats el 2012 repetint idees com aquesta, expressada en un acte a Sant Carles de la Ràpita: “Els processos d'independència són sempre fruit de la injustícia, de la humiliació i del menyspreu. I Espanya fa molts anys que ens menysprea, des de l'edat Mitjana, i ho continuarà fent. Quina classe de poble seríem si en comptes de la llibertat preferíssim continuar sent esclaus?”.

Mas va anunciar l’entrada en “terreny desconegut” fa set anys

La CUP va irrompre aquell any al Parlament amb un programa que deia en el primer paràgraf: “Forçarem la ruptura amb els Estats ocupants [Espanya i França] a través de l'exercici del dret d'autodeterminació del poble català”. El 2015, quan el seu pes parlamentari va passar de tres a 10 diputats, el programa de la CUP s'ampliava amb un concepte que acabaria sent determinant, la independència unilateral: “És necessària la ruptura immediata amb el marc jurídic i polític de l'Estat espanyol mitjançant una declaració unilateral d'independència”.

L'agost del 2014, amb la primera consulta il·legal en l'horitzó, la del 9-N, Forcadell constatava des de Catalunya Ràdio el que repetien altres ideòlegs de l'independentisme, la necessitat de saltar-se el marc legal vigent: “En qualsevol opció caldrà trencar la legalitat espanyola. Molta gent ja ha dit que en algun moment caldrà trencar la legalitat espanyola”. El 2014 va ser intens pel que fa a propaganda: es van celebrar les festivitats del tricentenari de la fi de la Guerra de Successió, una data icònica per al nacionalisme català. El lema del tricentenari a Barcelona era “Viure lliure”. Entre els molts actes que es van organitzar va ser especialment polèmic un seminari titulat "Espanya contra Catalunya". El seu director, l'historiador Jaume Sobrequés, va escriure el setembre passat al diari El Punt Avui la justificació d'una “violència resistencial” per assolir la independència: “Sense una determinada acció violenta, en la versió a la qual m'he referit, Catalunya mai assolirà el seu alliberament. Correspon als polítics definir el marc i els límits de la 'violència' amb l'Estat; de les formes de resistència també 'violenta' que caldrà exercir”.

La deslegitimació de les institucions de l'Estat va pujar d'intensitat amb les eleccions autonòmiques del 2015, les que Mas va convocar com un plebiscit: si la llista de Junts pel Sí guanyava, prometien proclamar la independència en 18 mesos. Per això, el mateix Mas demanava al gener d’apujar les revolucions: “Hem de posar el turbo de la il·lusió fins amunt. El motor de la il·lusió ens durà fins a la victòria final. El motor de la il·lusió és el vent de popa que ens duu a Ítaca. Arriba la consulta definitiva per a la llibertat de Catalunya. Estem apropant-nos al moment més transcendent en 300 anys”.

La CUP ha estat determinant per imposar la doctrina de la desobediència

Aquell 2015 va ser prolífic en missatges dirigits al sentiment nacional, com el de Mas, en un míting de Tarragona, on va demanar a la gent que plantés cara: “Hi ha una cosa que no poden aturar, les ànsies de democràcia i de llibertat del poble de Catalunya. No caiguem en el parany de la por. [...] No som gent sotmesa, no som súbdits que simplement abaixem el cap. Som gent lliure i ara ho demostrarem”.

Promesa d’emocions

El 2016 i el 2017 són els anys en què el turbo es va prémer al màxim. “Qui vulgui emocions, les tindrà”, va dir l'exdiputat d'ERC Joan Tardà en una taula rodona del 2016: “El moment crític serà el dia en què el Parlament voti la llei de transitorietat jurídica. I què faran? Xapar el Parlament? Potser serà el moment en què milions de persones hauran d'ocupar els carrers de forma pacífica”. L'expresidenta de l'Associació de Municipis per la Independència Neus Lloveras va assegurar en una manifestació del novembre d'aquell any que “als catalans i catalanes, després de 300 anys, se'ns ha acabat la paciència”. Jordi Cuixart, president d'Òmnium, afirmava en aquell mateix acte que “el poble de Catalunya no falla mai. Si us ataquen a vosaltres [als polítics], ataquen tot un poble”.

“Arriba el moment de la desobediència gran, total”, va afegir Lloveras en un altre míting, del 2017, per conscienciar els assistents de les accions inconstitucionals que es produirien al setembre i l'octubre. El mantra era defensar al carrer allò que s’havia aprovat al Parlament. “Arriba un moment de màxima tensió”, va dir Cuixart al juny en una conferència organitzada per El Punt Avui, “serà necessari un esforç excepcional. La gent no ha fallat mai. No serà un camí de roses. Haurem de treure forces d'on no les tinguem. La independència es guanya a les urnes, però es defensa al carrer”.

L'1-O va suposar el moment culminant de la normalització de la desobediència, amb més de dos milions de persones votant en un referèndum il·legal. Mas incidia públicament en estratègies d'enfrontament amb la justícia i la Policia: “Hem de tenir un esquema de mobilització organitzada que posi molt difícil a l'Estat impedir el referèndum o que sigui enorme el cost que hagi de pagar per impedir-lo”. El dirigent de la CUP Quim Arrufat va expressar el setembre del 2016 que el seu partit buscava amb l'1-O “fer entrar en contradicció antidemocràtica l'Estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta”.

La influència de la CUP al Parlament ha estat determinant perquè s'imposés la doctrina de la desobediència. Els Comitès de Defensa de la República (CDR) van néixer amb l'1-O però van tenir una conceptualització prèvia, el març del 2017, per part de Poble Lliure, un dels corrents de la CUP: Poble Lliure proposava en un document “el desplegament de Grups de Defensa de la República”, “instruments d'organització i de lluita més i més amplis”.

Des de l'octubre del 2018 i fins als aldarulls recents, els CDR, òrgans autònoms formats per veïns de municipis i barris, havien liderat les actuacions més contundents de l'independentisme. El 2018 van protagonitzar xocs violents amb els Mossos d'Esquadra davant del Parlament. Torra els va demanar que pressionessin el Govern per prosseguir amb la independència. En aquelles mateixes dates es va filtrar un vídeo de Torra en unes festes populars en què un grup de joves li preguntava quan s'havia d'iniciar “una revolta”; “millor que comenci amb les sentències [del Tribunal Suprem], aquest és el moment”, va respondre. “Voldrà dir estar 15 dies allà, pim, pam. Això dependrà de vosaltres”, afegia el president amb un somriure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

A EL PAÍS, desenes de periodistes treballen per portar-te la informació més rigorosa i complir amb la seva missió de servei públic. Si vols donar suport al nostre periodisme i tenir-hi accés il·limitat, ho pots fer aquí per 1 € el primer mes i 10 € a partir del mes següent, sense compromís de permanència.

Suscríbete