Esquerra Republicana, de Hyde a Jekyll
La formació independentista celebra una consulta per refermar l'estratègia de Junqueras i convertir-se en un partit de fiar
En el diàleg obert entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez és difícil abstreure’s de la motxilla amb què els republicans arriben a la negociació. “No es pot ser autista davant del que pensa una majoria important de la militància”. El secretari general de la formació, Joan Puigcercós, acatava així el maig de 2006 el resultat de la dotzena d’assemblees del partit —amb molt poca participació— celebrades per forçar que la direcció canviés el vot nul o blanc, que defensava per al referèndum de l’Estatut, al no.
Malgrat que les enquestes apuntaven que la majoria de votants d’ERC s’inclinaven pel sí a l’Estatut, la seva direcció va atendre les bases i va plantejar una campanya davant del referèndum en la qual molts consellers i dirigents no sabien on amagar-se per evitar promoure el no, com feia el PP. La decisió no va impedir l’aprovació definitiva de l’Estatut, però sí que va posar fi al govern de Pasqual Maragall, el primer de l’esquerra catalana després de dues dècades de pujolisme.
El caràcter assembleari d’ERC en els últims 30 anys ha portat la seva militància al convenciment que les successives direccions no tan sols els havien d’escoltar sinó obeir-los. El seu sistema de balanços intern, afegit a dècades de lluites caïnites, va traslladar la sensació que els seus líders no sempre estaven en disposició de complir allò que pactaven o proposaven ja que en qualsevol moment podien aparèixer les temudes bases i esmenar-los la plana. Durant les autonòmiques de novembre de 1995, Jordi Pujol ho va sintetitzar amb un vehement “ERC no és de confiança”. La frase ha estat repetida posteriorment per molts altres dirigents polítics. Aquests dies és habitual sentir-la en dirigents del PSOE.
ERC ha viscut llargs períodes en la dualitat. Abans de la més contemporània entre bases-direcció, durant la Segona República, Guerra Civil i exili, aquesta es donava entre partit-president de la Generalitat (de la seva pròpia formació). Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas van veure de manera constant i, sovint, cruenta com els òrgans del partit provaven de limitar el seu tarannà presidencialista per evitar que actuessin al marge del consell directiu. Des de la seva fundació, el març de 1931, i fins a finals dels anys setanta, Esquerra va defensar l’Estatut de 1932 i la República espanyola, encara que sempre amb aspiracions que aquesta fos federal o confederal. D’allà la participació d’alguns dels seus futurs actors principals, la renúncia de Francesc Macià a la República catalana o el suport als governs de Largo Caballero i Negrín davant els rebels revoltats, i la lluita ferotge de Tarradellas contra l’autodeterminisme de Carles Pi i Sunyer als anys quaranta.
Passada la Transició, desposseïda de poder institucional, ERC es va declarar primer separatista i després netament independentista i partidària dels denominats Països Catalans amb les Illes Balears i València. Des d’aleshores el seu caràcter assembleari el va fer més imprevisible. El fet d’haver d’afegir a la dinàmica interna la compaginació d’un discurs d’horitzó independentista en un règim autonomista ha portat Esquerra a moments de desorientació, amb el tripartit de Pasqual Maragall com a cim. Amb l’arribada d’Oriol Junqueras a la direcció es va avançar per temperar el seu caràcter assembleari, decisió criticada per corrents interns com el Col·lectiu Primer d’Octubre.
Des de la proclamació de la República catalana fantasma del 27 d’octubre de 2017, Junqueras prova de virar un transatlàntic cap a una via possibilista i assimilar el partit, des de l’independentisme, al que va ser als anys trenta. Fer-ho des de la presó és summament complex. Companys, després dels esdeveniments d’octubre de 1934, va aconseguir imposar el seu criteri des del penal de Santa Maria de Cadis, encara que la porció més essencialista del partit, sota les sigles d’Estat Català, es va escindir.
La consulta que se celebra demà entre les bases no té res a veure amb la que el maig de 2006 van promoure els sectors més intransigents del partit, molts dels quals van acabar anys després coalitzats amb Convergència i els seus hereus. Es tractava de posar contra les cordes Carod-Rovira i el pacte amb els socialistes i el dirigent de les joventuts, Pere Aragonès, expressava que “tota la gent de les JERC vol votar no”.
Avui, com a vicepresident de la Generalitat, promou una consulta a la militància des de la direcció. No per reforçar els essencialistes del seu partit, sinó per consolidar l’estratègia i lideratge de Junqueras i deixar enrere la imatge d’ERC com a mister Hyde i convertir-la en un doctor Jekyll de confiança. Després d’haver-los promès la independència exprés, aquest és un pas per al qual molts dels seus militants, que no els seus votants, més que interioritzar un nou discurs necessiten fer un acte de fe.
