Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

La destrucció de la bellesa

'Francesca', la primera novel·la del poeta Quim Español, a pesar d’internar-se en uns territoris que ho propiciarien, esquiva sàviament qualsevol temptació de caure en la cursileria

La protagonista de 'Francesca' és una pianista, violinista i compositora.
La protagonista de 'Francesca' és una pianista, violinista i compositora.

Es podria dir amb una frase que no tindria cabuda dins de Francesca, perquè el poeta Quim Español (Girona, 1945), a la seva primera novel·la, a pesar d’internar-se en uns territoris que ho propiciarien —la lluita de l’enveja i l’ambició contra la delicadesa moral, la decrepitud civil i física, la magnitud de les aventures creatives i el goig de la música com a salvació personal—, esquiva sàviament qualsevol temptació de caure en la cursileria: Francesca és una novel·la crepuscular en la qual la fosca creixent no aconsegueix fer oblidar mai la bellesa de la llum, tot i que hi hagi moments en què “l’atmosfera, la llum obliqua, la flaire de terra humida d’alguns dies d’abril a vegades semblen més el preludi de la desolació que l’inici de la plenitud solar”.

Español, proveït de totes les astúcies, la paciència i els instints d’un novel·lista, narra justament el trànsit de la plenitud a la desolació que sofreix la protagonista que dona el títol a la novel·la: una pianista, violinista i compositora precoç que viu a Girona amb els seus avis —una lletraferida i un melòman— en una torre dels afores on tot sembla pertànyer, deliberadament, a una vigència social més pròpia d’una època d’entreguerres que no pas d’avui. Però la capacitat de meravellar-se davant de la puresa de l’art, la seva fe en el llenguatge de la música, en la positivitat del món, en les seves pròpies facultats, el seu ordre, s’interromp bruscament, i tant Francesca com els seus avis topen amb la vulgaritat i les arrítmies de la vida, els dramatismes insospitats que acceleren els batecs del cor: ella és víctima de la mesquinesa corrosiva del director de l’orquestra filharmònica on ocupa una plaça d’assistent de concertino; el seu botxí, que els estafa i els arruïna, és l’administrador del seu patrimoni.

Glossar només els dos fils argumentals principals de Francesca, però, significaria ometre l’elegància expressiva d’Español —que potser no serà ben del gust dels lectors que ignoren l’existència del ritme de la prosa—, o la seva mirada comprensiva, serena, noble i suaument transcendent, que s’escampa arreu amb un toc de maduresa reflexiva i que dona a la novel·la un angle immillorable de penetració moral. O significaria deixar de banda un seguit de fils laterals de la trama amb personalitat pròpia —aquí, no només els personatges secundaris, sinó també els simples comparses, tenen el seu moment de vida plena— que contribueixen a conduir a bon port la novel·la alhora que n’eixamplen la mesura, com si fossin les estances d’una casa sense cap funció i, de sobte, algú els concedís un servei impensat fins aleshores.

Així, l’admiració de Francesca cap al professor de música que llença les partitures que compon a la paperera, la seva amistat amb la primera viola de l’orquestra, l’amic anglès dels avis que havia treballat al Foreign Office, o el conegut que a la vellesa se separa de la seva dona per viure amb una de més jove, no són peces decoratives que queden al marge del relat central, sinó que acaben jugant un rol precís dins la mecànica del text, ja sigui per apuntalar la solidesa de la trama —en els dos primers casos—, ja sigui per caracteritzar, en els altres, els aspectes mínims que van envoltant la degradació dels personatges, l’atmosfera de decadència i la pèrdua de la serenitat que va impregnant la novel·la.

La destrucció de la bellesa

FRANCESCA

Quim Español
Edicions de 1984
320 pàg. 18 euros

El lector s’angoixa mentre avança vigorosament dins la meticulosa incursió que Español fa en l’enfonsament vital dels protagonistes, i li plau que no li aclareixi uns fils que voluntàriament deixa sense explicar —qui és, i quina relació té, el narrador amb la família?, per exemple. Però també és cert que s’atura desconcertat quan l’alta volada del ritme narratiu decau, quan Francesca entra en la dinàmica d’una intriga mínima i rocambolesca i els aspectes psicològicament improbables s’alien amb una aparatosa col·lecció de coses impossibles: encara que sigui essencial per al desenrotllament de la trama, no és creïble que l’amiga de la protagonista, de sobte, s’atreveixi a traspassar la frontera de la legalitat.

Més enllà d’aquest desajust, el lector de Francesca agraeix que la prosa balsàmica d’Español recorri tranquil·lament una gamma immensa de tonalitats anímiques sense permetre’s sucumbir passivament en la desesperança, o la consciència plàstica de les eloqüents descripcions de les invisibles notes musicals —o de les coses tan físiques com la naturalesa—, que aconsegueixi fer sentir en l’esperit el que queda després de la contemplació de la bellesa i l’experiència de la seva destrucció.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >