Selecciona Edició
Connecta’t

No pugis mai un conill al vaixell

L'exposició ‘Cants de sirena’, al Museu Marítim, inclou una secció sobre tabús i supersticions relacionats amb el mar

Cants de sirena
La barca 'María del Carmen', a l'exposició.

És coneguda la tradicional aprensió dels mariners a embarcar dones. Menys coneguda és la superstició que tampoc s'han de portar conills a bord, i ni tan sols esmentar-ne la paraula si és que ets dalt d'una embarcació. La raó de tot plegat s'ha perdut, però l'estudiós francès Michael Hoseman (Le tabou du lapin chez les marins, une spéculation structurale, a la revista Ethnologie française, núm. 20) suggereix que el tabú marí del conill es deu a la creença que aquests prolífics animals podien inundar el vaixell o la barca de cries que rosegarien les amarres i el casc i causarien un naufragi.

En realitat, apunta l'erudit, l'explicació és simbòlica i seria la fecunditat a la qual al·ludeix el conill i la capacitat d'aquesta de provocar desordre i fins i tot caos en l'univers metòdic i tancat de l'embarcació. En aquest sentit de la fertilitat i, per tant, de pertorbar el reglamentat món a bord, conills i dones desperten els mateixos recels supersticiosos en els mariners (inútil recordar la popular associació entre el sexe de les dones i el conill, precisament). El tabú s'estén inesperadament als sacerdots, també indesitjats a bord —excepte en festivitats religioses— en diverses tradicions marineres, com la de les Canàries, amb l'argument que duen "faldilles", però en realitat perquè estan relacionats amb la fecunditat en ser els encarregats d'establir matrimoni i, per tant, són garants de la unió sexual amb finalitats reproductives.

La d'aquest tabú dels conills, que segueix existint avui als pesquers i mercants francesos (en els quals no es menja conill de cap manera), és una de les curioses històries que s'expliquen a Cants de sirena, fascinació i abisme, la nova exposició del Museu Marítim de Barcelona (MMB), que es pot visitar fins al 16 de maig del 2020.

Desfilen en sorprenent processó sirenes, el leviatan, el kraken, Escil·la i Caribdis o la gran serp de mar

L'exhibició, de petit format però molt rica i evocadora, es proposa mostrar com el mar atreu però alhora provoca pors i com aquesta relació ambivalent ha donat lloc a un extensíssim món de mites, creences i supersticions. “Convidem a endinsar-se en allò desconegut”, explica amb un estil de P. T. Barnum el comissari, l'antropòleg Eliseu Carbonell, que és un especialista en el món imaginari i folklòric relacionat amb el mar.

L'exposició té nombrosos punts d'interès i nivells de lectura, i una gran diversitat documental que inclou escenografia, objectes artístics i artesanals (exvots, models de vaixells, mapes, amulets, i fins i tot una impressionant i preciosa barca de pesca autèntica, un xabec malagueny del 1926, la María del Carmen), una veritable banda sonora amb música, cançons i veus que relaten històries, i un magnífic catàleg que desenvolupa àmpliament els temes tractats.

La visita s'obre amb un muntatge escenogràfic de gran efecte (i més si llegeixes les paraules introductòries de Joaquim Ruyra, “parla'm de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort... Tot això ho sento i ho palpo”) que suggereix el misteri del mar. En aquest primer àmbit immersiu (i valgui la paraula) hi figuren unes cortines que es poden travessar com si fos la superfície de l'aigua i en les quals es projecten imatges de criatures marines mítiques. Desfilen en una sorprenent processó sirenes, el leviatan, el kraken, Escil·la i Caribdis o la gran serp de mar descrita terroríficament per Joan Amades: “Hi ha hagut molts vaixells que s'hi han acostat, però la serp s'ha descargolat i s'ha menjat la nau i la tripulació”. Glups.

Un altre espai reprodueix una capella amb exvots mariners com models de vaixells (precioses polacres goletes), pintures de naufragis solucionats miraculosament, uns preciosos amulets del XVIII de marí en plata i amb forma de peix o sirena, un rem, una àncora, un gravat de Turner d'un enterrament al mar, antigues estampes de monstres marins o una talla de Sant Elm, patró dels mariners i que té una vinculació amb el mar que li prové d'haver estat martiritzat traient-li els intestins i enroscant-los a un masteler, que ja és art marinera.

Un àmbit més remet a la casa d'un marí on se'ns expliquen històries relacionades amb aquest anar al mar o allunyar-se'n: la llegenda d'Ulisses i el rem i la de l'home peix, totes dues en les seves variants. Un final amb les sístoles i diàstoles del cor humà en relació amb les procel·loses i meravelloses aigües salades.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >