Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Impressions sobre la sentència

Quan és que tots, especialment la Generalitat, se sotmetran a una teràpia de possibilisme i de seny?

Sala del judici al procés al Tribunal Suprem.
Sala del judici al procés al Tribunal Suprem. EFE

La sentència del Tribunal Suprem sobre els acusats en el judici per la independència de Catalunya ha tingut, d’entrada, la virtut de disgustar molts, cosa que no és en si mateixa una mala notícia. Els independentistes, perquè només n’accepten una de caràcter absolutori o gairebé; la dreta, entre altres sectors, per entendre que s’hauria d’haver condemnat per delicte de rebel·lió i posar límits temporals a l’aplicació del tercer grau penitenciari. També la Fiscalia per aquests mateixos motius. En les tertúlies madrilenyes es comenta que el president del Tribunal, Manuel Marchena, ha posat en perill, per la seva benevolència, les pretensions d’ocupar la Presidència del Suprem. Així és aquest país.

No es pretén, aquí, fer una anàlisi jurídica a fons, sinó exposar algunes consideracions relacionades amb la sentència.

1. Sobre la durada del procés i l’extensió de la sentència. El nombre d’acusats i de testimonis i la complexitat dels fets expliquen, en part, la llarga durada del procés, però les deliberacions i el redactat de la sentència han necessitat més de quatre mesos. És molt de temps. Es troba a faltar la publicació de notes informatives per part del Tribunal o del Consell General del Poder Judicial, per minorar, en la mesura del possible, la preocupació dels interessats. La lentitud de la justícia és tradicional, però cal procurar més rapidesa, cosa que seria aconsellable. L’extensió de la sentència, de gairebé 500 folis, és excessiva. Les resolucions judicials han de ser fluïdes, àgils i concises.

2. Pel que fa a la legalitat de la sentència. No sembla que s’hi puguin oposar greus objeccions. Descartada l’absolució, basada en raons políticopatriòtiques, discrepar jurídicament de la resolució per raons d’aquest tipus, atesos els poders del Tribunal, no és una tasca fàcil. És cert que la condemna, que ha resultat severa, especialment per als acusats no integrants del Govern, podria haver estat per un delicte menys greu, com pot fer el Tribunal –fins i tot quan no han estat objecte d'acusació– sempre que es respectin substancialment els fets jutjats i no comporti una diversitat del bé jurídic protegit. No es va fer i ara posar-hi remei és difícil. Del Tribunal Constitucional i dels tribunals europeus no es pot esperar gaire. És així. Els acusats, amb la seva conducta, confosa i ambigua, es van col·locar en una situació de risc possibilitadora de la seva condemna. I ara ho paguen.

3. L’actitud de les defenses. Han manifestat, com era d’esperar, la seva discrepància amb la sentència. Algunes de les objeccions presentades, com que la sentència ja estava decidida abans del judici, i que aquest havia estat inútil, sense cap prova, són manifestament imprudents i de cara a la galeria.

4. La sentència és la resposta juridicopenal a uns delictes polítics atribuïts a polítics en l’exercici de les seves funcions oficials o cíviques. No es pot obviar el seu caràcter polític. És inevitable. S’hi contenen una sèrie de pronunciaments que és prudent prendre en consideració: un referèndum no acordat és il·legal; la inviolabilitat parlamentària té els seus límits, així no existeix quan  es pretén emparar una desobediència al Tribunal Constitucional; el dret a decidir no està emparat per la llei; ningú es pot atribuir el dret a establir l’àmbit de la legitimitat; el debat parlamentari, com tot, té els seus límits i el desconeixement de la llei no exonera de complir-la. Són afirmacions a les quals tots ens hem d’ajustar mentre no s’aproven les reformes pertinents a través dels corresponents canvis legals. Si la Generalitat no n'aprèn i Madrid no promou els ajustos i reconeixements imposats per la realitat social, a Catalunya li espera un futur polític incert.

5. Els beneficis penitenciaris. La sentència és ambivalent, el rigor punitiu va unit a un posicionament penitenciari que pot resultar molt beneficiós per als condemnats, dins de la llei, si s’aplica amb criteris tècnics, atès el perfil de cadascun i no automàticament i per raons polítiques. Els serveis del Departament de Justícia hauran d’estar a l’altura de les seves responsabilitats sense oblidar que les seves decisions estaran sotmeses al control del fiscal, del jutge de Vigilància Penitenciària i de la sala segona del Suprem. La porta entreoberta pel Tribunal és legal, però d’ús altament infreqüent. No estaria de més potenciar-la amb prudència operativa de tots els interessats.

Quan és que tots, especialment la Generalitat, se sotmetran a una teràpia de possibilisme i de seny? Si és així, seria una gran ajuda per a tots els problemes que hi ha entre Espanya i Catalunya. Si les turbulències escampen, milloraria la possibilitat de concedir indults. Mentrestant, des del 2017 fins al darrer 30 de setembre s’han deslocalitzat 4.187 empreses a Catalunya, un cop computades les que hi han arribat, segons les dades proporcionades pels Registres de Propietat.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >