Els habitatges més cars d’Espanya, a la Diagonal de Barcelona

Quan l'arquitecte brasiler Marcio Kogan va entrar per primera vegada a l'antiga seu de Winterthur a la plaça de Francesc Macià, a Barcelona, va sentir una sensació “molt intensa” que es multiplicava a mesura que recorria les diferents plantes. “Va ser com una cita a cegues”, explica el premiat fundador de l'estudi MK27 amb seu a São Paulo, al Brasil, en una entrevista amb EL PAÍS.

Al davant tenia el repte de transformar aquest immoble dissenyat els anys seixanta per l'arquitecte suís Marc J. Saugey, sota l'esperit de la Bauhaus, per allotjar les oficines de l'asseguradora, en set habitatges de màxim luxe destinats als clients més exclusius.

Amb la seva visió de cineasta, la seva segona passió després de l'arquitectura, descriu la seva visita: “Em va resultar estrany, però alhora molt intrigant. Com més el coneixia, més m'encantava”. A poc a poc va descobrir la bellesa “única, però no obvia” que s'amaga darrere de la seva peculiar façana en corba convexa en una de les rotondes més transitades de Barcelona, en plena Diagonal.

És el primer projecte de rehabilitació d'un edifici d'aquestes característiques que emprèn Kogan, en què les obres es caracteritzen per la simplicitat formal, la interrelació entre l'interior i l'exterior, i l'ús d'elements purs heretats del brutalisme.

Un perfil a l'altura per convertir-lo en el primer edifici “joia” d'Espanya, similar a les promocions de superluxe tan de moda a ciutats com Londres o Nova York. El desembre del 2018 ja va ser guardonat amb el premi a la millor rehabilitació del món pel World Festival of Interiors.

El resultat són set habitatges exclusius de 600 metres quadrats amb tota la façana de vidre oberta en un sol espai a la ciutat. “L'emmarca com una pel·lícula panoràmica”, explica Kogan, que ha aplicat així la “forta” connexió que hi ha entre l'edifici i l'energia de Barcelona. La relació interior-exterior de totes les seves obres.

L'immoble té uns serveis comuns a l'altura d'un hotel de cinc estrelles amb piscina, gimnàs i, fins i tot, una cava privada. Kogan també s'ha encarregat del disseny d'interiors amb unes estances recobertes de fusta de noguer americà, marbres de carrara, statuario i marquina, i granit negre, dins de la paleta de grisos i marrons. “L'objectiu era fer una casa sofisticada en una ciutat elegant: combinar coses antigues i noves”, conclou Kogan.

L'arquitecta Suzana Glogowski, de l'estudi MK27, que ha liderat el projecte amb Diana Radomysler, descriu el resultat com “una barreja estranya i delicada” entre les torres arrodonides del Marina City de Chicago (Bertrand Goldberg) i el refinat Seagram Building de Mies van der Rohe a Nova York.

Les opcions no s'acaben aquí. La promoció disposa de dos dissenys d'interiors per als apartaments realitzats per l'arquitecte i dissenyador belga Vincent Van Duysen i l'italià Vincenzo de Cotiis.

El primer ha ideat l'àrea principal de l'habitatge amb una gamma de colors entre el beix i el gris amb mobles arrodonits adaptats a la curvatura de la façana. L'interior de l'italià és un reflex de la seva elegància aspra però refinada.

La iniciativa de portar a Barcelona el concepte de residències destinades a l'1% ha estat del fons d'inversió Squircle Capital, propietat de José Caireta, que ja va impulsar l'obertura de l'hotel Mandarin Oriental. El 2012 va adquirir l'edifici i va contractar Kogan amb aquest objectiu.

De moment, s'han venut quatre dels set habitatges disponibles a vuit milions d'euros en brut i 10 milions acabats amb els dissenys de Kogan, Van Duysen o De Cotiis. L'àtic, distribuït en dues plantes, que té una superfície de 950 metres quadrats i una terrassa de 250 metres quadrats, no està en venda.

L'objectiu de tots els implicats era aconseguir un entorn de comoditat i calidesa en l'antiga estructura d'oficines, icona de la Barcelona moderna. L'edifici s'ha allunyat així del sobrenom El Winterthur i s'ha apropat una mica més al segon malnom que li van atorgar els seus finestrals coberts amb para-sols, la Casa de les Celles.