Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Per posar-se a tremolar

El problema no és tant que els partidaris de la independència intentin aconseguir-la, una cosa certament natural, sinó que els no partidaris s’hagin convertit en els seus companys de viatge i donin suport a les seves polítiques

L'acampada a la plaça Universitat de Barcelona.
L'acampada a la plaça Universitat de Barcelona.

A Catalunya les coses cada vegada van pitjor. El problema no és tant que els partidaris de la independència intentin aconseguir-la, una cosa certament natural, sinó que els no partidaris s’hagin convertit en els seus companys de viatge i donin suport a les seves polítiques. Això està passant a les universitats catalanes i al món cultural i acadèmic.

Les resolucions dels òrgans de govern de les universitats catalanes són exactament la renúncia a la seva funció d’institucions que tenen l’ensenyament com a objectiu. En realitat, per sectarisme o per por, dimiteixen de la tasca que tenen encomanada i per la qual cobren un sou a final de mes. Facilitar que els estudiants es puguin dedicar a participar en les manifestacions a favor de la independència en lloc d’assistir a classe, tal com han aprovat, en aquests termes o en termes semblants, les seves juntes de govern presidides pel rector corresponent, és el menyspreu més gran que es pot fer a la tasca acadèmica de les institucions que tan indignament presideixen.

En realitat, venen a insinuar que les classes i els professors són superflus, que per aprovar les assignatures no cal assistir a classe perquè la independència de Catalunya és més important que l’aprenentatge. Una vergonya que vulnera el deure d’ensenyar dels professors i la neutralitat política i ideològica dels centres com a institucions públiques. Si alguna autoritat acadèmica no està d’acord amb aquestes resolucions, l’únic camí digne que li queda és dimitir del càrrec. Qui no ho faci haurà d’assumir les conseqüències dels seus actes.

D’altra banda, més de 200 intel·lectuals d'arreu del món van signar el 23 d’octubre un manifest sorprenent. Els signants, d’idees polítiques no necessàriament separatistes, sostenen que després de fer-se pública la sentència del Tribunal Suprem la situació a Catalunya s’ha agreujat d’una manera preocupant en produir-se aldarulls i enfrontaments amb la policia als carrers. Malgrat tot, diuen, estan disminuint, aviat hi haurà un govern progressista a Madrid i llavors serà hora d’iniciar les negociacions per abordar el “conflicte”, tal com de manera reiterada ha demanat la Generalitat.

D’entrada, els inculpats semblen ser la policia –eviten, esclar, dir els Mossos d’Esquadra– i les autoritats espanyoles. Cap responsabilitat té, pel que es veu, el Govern de la Generalitat, que precisament empara i estimula els violents sense condemnar-los de manera expressa. Pel que es veu, és la policia qui incendia contenidors, arrasa el mobiliari urbà, talla carrers i carreteres, i destrossa automòbils i tot el que troba al seu pas. Els pacífics manifestants són les víctimes d’aquesta violència policial.

A la vista de tot plegat, els signants demanen: 1) un esforç per part de tots els implicats en el conflicte per posar fi a tanta tensió; 2) abandonar l’estratègia de judicialització d’un conflicte de naturalesa política; 3) que els governs català i espanyol acordin una ronda de negociacions per trobar una solució raonable que pugui satisfer els interessos de cada una de les parts.

No sé si alguns dels amics meus signants s’han adonat d’aquestes peticions perquè, ben llegides, són contràries als principis de l’Estat democràtic i l’Estat de dret.

Del primer, perquè demanen negociacions al marge de les institucions democràtiques, gairebé d’amagat i en secret. Que se sàpiga, és als parlaments on diàriament es duen a terme el diàleg i les negociacions. Els canals estan, doncs, establerts. Amaguen que el que pretenen és situar en peu d’igualtat el tot amb la part perquè aquesta pugui pressionar millor. Així es podran escapar de les lleis i tractar com si fos un arbitratge el que anomenen conflicte d’interessos.

I també el text és contrari a l’Estat de dret perquè rebutja que els jutges puguin jutjar els càrrecs públics si aquests són acusats de vulnerar les lleis, atès que la naturalesa del conflicte és política. La naturalesa d’un delicte –ja sigui financera, familiar, violenta o política, com en aquest cas– no impedeix que el seu autor sigui jutjat, en un altre cas seria contrari a la igualtat dels ciutadans. Els il·lustres signants s’escapen al control judicial? Si fos així, el nostre Estat no seria democràtic ni de dret.

I una acotació final. El que demanen coincideix amb la posició d’ERC, que probablement sostindrà el futur Govern Sánchez. És per posar-se a tremolar!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >