Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Manel no atura la seva evolució

El grup català arrasa al Poble Espanyol en la presentació de 'Per la bona gent'

Concert de Manel al Poble Espanyol de Barcelona.
Concert de Manel al Poble Espanyol de Barcelona.

Cada dia surt un conill del barret, cada concert és el nou pas d’un camí diferent, quan intentes fer la foto, el subjecte ja s’ha mogut. Manel, el grup que no vol assemblar-se al seu ahir, que retorça la música per no veure’s sempre igual, va obrir oficialment la temporada amb un concert que els va tornar a congregar amb la seva clientela, absorta, entusiasmada, entregada i feliç en un Hivernacle del Poble Espanyol on es van esgotar les localitats convocades pel festival Cruïlla. I sí, com a natural conseqüència del seu últim disc, l’electrònica va marcar una actuació on, de fet, Per la bona gent va funcionar millor que en el disc, donant cos a unes cançons que adaptades a les possibilitats del quartet mostren que no hi ha fronteres que resisteixin la seva inquietud. Sí, Manel continuen sent els de sempre adaptant-se més que mai. Pedalar per no aturar-se.

L’inici del concert va ser potser la part més brillant, aquella que desplegava electrònica en les cançons més noves, protagonistes de l’arrencada. Amb Els entusiasmats, genuí pop electrònic, la carpa instal·lada a la plaça Major del Poble Espanyol ja semblava trobar-se en els bisos, tenint en compte com estava d'animat el públic. La festa encara es va animar més amb Aquí tens el meu braç i la seva arrel reggae, que després, amb La serotonina, va recalar en la música llatina per continuar ballant. Canvi de paradigma va ressituar el repertori en el nou disc abans que esta cançó desemboqués en Captatio benevolentiae i imperés l’“i a vegades ens en sortim” corejat pels presents com si en cada lletra hi anés la vida, aquella vida plena de revessos dels quals, només a vegades, un s’escapa. Va ser un dels moments culminants de la nit, aquells instants en què es percep nítidament que l’artista ha trobat una frase de la qual tot el seu públic se sent protagonista.

Però la proximitat de Manel amb el seu públic no només ve de les lletres, sinó d’una manera de fer melodies que remet a la música familiar, aquelles tonades que tenen tant de regust d’envelat com de cançó de bressol, de festa major com de cançó tradicional, de música que en definitiva sembla que ens ha acompanyat des de sempre. Pop d’aquí. Només en aquest sentit Manel és un grup folk, perquè la seva manera de fer pop s’enfonsa en la música popular, una tradició planera i domèstica, que sona pròpia i reconeixible i que el grup, que no necessita entorns rurals, vesteix amb la urbanitat de la classe mitjana i els seus sons contemporanis. Va ser precisament una cançó d’aquest estil, La cançó del soldadet, gairebé de bressol, la que obrint els bisos va tornar a fer embogir el públic, que ja havia escoltat Jo competeixo i Teresa Rampell abans del pas per escena de dues peces més del nou disc, l’autoparòdica i petarda Boy Band i Per la bona gent.

La qüestió és que Manel ho han tornat a fer, assemblar-se a ells mateixos amb una pell diferent, aprofundint en els recursos que les bases digitals ofereixen a una banda d’avui en dia. Ells són els mateixos però com a banda semblen una cosa diferent, tant que les noves versions de les seves velles peces havien de superar la introducció perquè el públic les reconegués. Mirar cap endavant és la manera que no t’atrapi el passat i la vida esdevingui una successió de batalletes. Davant d’un teló il·luminat de manera que semblés diferents obres de Rothko, Manel van tornar a ser Manel, un grup en evolució permanent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >