Selecciona Edició
Connecta’t

Esquerra davant del seu gran dilema

Els republicans volen passar del no a l'abstenció a la investidura

Aragonès i Torra, dimecres passat durant el ple del Parlament.
Aragonès i Torra, dimecres passat durant el ple del Parlament. EFE

D’entrada, “Esquerra no pot avalar el bloqueig polític amb el PP, Ciutadans i Vox”, asseguren fonts dels republicans sobre el vot del partit d’Oriol Junqueras a la investidura de Pedro Sánchez. ERC, fonamental perquè l’actual president en funcions revalidi el càrrec, es manté en el no. Però hi ha alguna cosa que es mou. Si al document subscrit entre PSOE i Unides Podem es parlava de “crisi de convivència” a Catalunya, va ser el mateix Sánchez que dijous passat ja va utilitzar els termes “crisi política” i “crisi territorial”, una terminologia molt més grata a l’independentisme, que nega l’existència de conflicte a Catalunya.

“Si només fossin els vots de la investidura sense haver-hi eleccions catalanes en l’horitzó, ERC donaria el seu suport a Sánchez”, assegura un dirigent històric de Convergència. Ara bé, si decideix donar suport al candidat del PSOE que es prepari: “El que Rufián va fer a Puigdemont [oposar-se a les eleccions el 2017 acusant-lo de vendre’s per 155 monedes], ara Junts per Catalunya l’hi tornarà amb escreix i per això als republicans els tremolen les cames”, afirma el mateix dirigent.

El partit de Junqueras assumeix que no pot avalar el bloqueig polític

Rufián, amb la seva actitud conciliadora a ulls dels sobiranistes hiperventilats, ja ha pres la seva pròpia medicina en les últimes setmanes: va ser esbroncat i acusat de botifler (traïdor) pels més radicals en una manifestació independentista després de la sentència als líders del procés. ERC es troba atrapada en el ‘chicken game’ del sobiranisme: malgrat dirigir-se cap al precipici polític, les tres formacions independentistes –ERC, JxCat i la CUP– es resisteixen a ser la primera d’aixecar el peu de l’accelerador. En aquest concurs, Esquerra té tics que recorden la vella Convergència, asseguren els de Puigdemont, que acusen els republicans de possibilisme autonomista mentre es proclamen independentistes. “JxCat és una religió, són nacionalistes, amb molt culte a la personalitat i afecció a la màgia”, asseguren des d’ERC. “Nosaltres no demanem coses impossibles”, afirma Enric Marín, ara militant de base d’Esquerra, secretari de Comunicació del Govern Tripatit català (2004-2006), president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA 2010-2012) i coautor juntament amb Joan Manuel Tresserras del llibre ‘Obertura Republicana’. Catalunya després del nacionalisme (Pòrtic, 2019). Per a Marín, que va participar en el debat intern en suport de la moció de censura que va fer president Pedro Sánchez, “cal concretar un escenari de diàleg creïble, com ja han fet alguns dirigents del PSC suggerint un retorn a la Declaració de Pedralbes de fa just un any, però ha de ser un senyal nítid, clar i amb calendari”.

La taula de negociació

“Pedro Sánchez assegurava fins fa uns dies que no podria dormir tranquil amb ministres de Podem; ara, pel que sembla, sí que pot; i el mateix ha de passar amb l’independentisme”, afegeix Marín. Altres fonts d’ERC parlen amb més precisió d’una taula de negociació que avanci en la via canadenca, que discuteixi quina pregunta o preguntes cal fer a l’electorat català en una consulta o que estableixi, per exemple, si és necessari el tipus de fórmula per plural que sigui. ERC, de fet, tal com va avançar ahir EL PAÍS, exigirà al PSOE, si s’obre a negociar la investidura de Sánchez, que es firmi un compromís per escrit que delimiti com seria aquesta taula de diàleg sobre el futur de Catalunya.

Totes les fonts consultades són conscients dels riscos que pot córrer la proposta de diàleg de Sánchez al comitè federal del seu propi partit, però recorden que Esquerra ha descartat la declaració unilateral d’independència als documents previs a la segona part del seu congrés, que se celebrarà el 21 de desembre. La direcció del partit es va veure obligada a tenir en compte aquesta via per la pressió d’un grup de militants crítics amb la línia oficial en la conferència que es va desenvolupar el juliol del 2018. Ara la proposta de màxims és no renunciar a un referèndum unilateral, tot i que s’advoca preferentment per una consulta pactada. Malgrat que a ERC la majoria asseguren que el partit s’ha fet més metropolità i s’ha desprès del sector més carlinoruralista no serà fàcil aconseguir –després de la condemna dels líders independentistes– que tota la militància faci pinya entorn de la direcció del partit.

Des d’ERC, el sector més esquerrà advoca per l’abstenció a canvi de negociació. “Nosaltres quan anem a Madrid portem el nostre projecte nacional, però també el nostre projecte social i en aquest sentit no podem oblidar al sector de la societat més castigat per la crisi”, afirmen fonts d’aquest sector. En cas que ERC s’obri al diàleg, JuntsxCat podria acabar sumant-se a l’abstenció, afirmen alguns a Esquerra, que per justificar-se davant de les seves bases i visualitzar que ells busquen punts en comú amb altres forces abans de negociar amb el PSOE han proposat que els de Puigdemont s’afegeixin al diàleg, com va succeir amb la Declaració de Pedralbes. D’altres, en canvi, creuen que els plantejaments maximalistes de JuntsxCat són irrealitzables i no hi tenen cabuda. En qualsevol cas, un primer senyal el donarà a començaments de desembre l’elecció de la taula del Congrés, asseguren fonts del PSC.

La gran por és a l’ús que faci JxCat d’aquest gir a la campanya catalana

Les circumstàncies poden afavorir la multiplicitat de pactes: l’aliança dels Comuns d’Ada Colau i el PSC necessita a l’Ajuntament de Barcelona els vots d’ERC per aprovar els pressupostos municipals. Així mateix, el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, necessita el suport de Catalunya en Comú-Podem als pressupostos de la Generalitat del 2020, després d’una pròrroga de tres anys.

No hi ha més aliances que les que tracen els interessos, afirmava Cánovas del Castillo. Jordi Pujol, a les eleccions del 1996 va passar en tres dies de considerar José María Aznar “una amenaça per a Catalunya” a fer-lo president. I el PP va passar del “Pujol, enano, habla en castellano” corejat per les seves bases aquella jornada electoral a tenir un president que parlava català en la intimitat. Coses de la negociació pel poder.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >