Selecciona Edició
Connecta’t
SANTI CARRILLO, DIRECTOR DE ROCKDELUX

“És un miracle que la revista aguanti 35 anys”

La publicació resisteix a internet i a la caiguda de lectors de paper

Santi Carrillo, director de la revista 'Rockdelux'.
Santi Carrillo, director de la revista 'Rockdelux'.

Primer va ser ‘Vibraciones’, als llunyans setanta, després va ser ‘Rock Espezial’ i, des del 1984, és ‘RockdeLux’, la revista degana de la premsa musical espanyola. Va viure els seus moments de glòria entre finals dels noranta i a mitjans dels anys 2000 i des d’aleshores es manté, però amb dificultats creixents. “Primer ens va fer mal la crisi econòmica, després la crisi de lectura i més tard la crisi de la gratuïtat; ningú vol pagar pels continguts a la xarxa. Des d’aleshores, resistim”, afirma amb una ganyota de fatalitat Santi Carrillo, el director d’una publicació que celebra els seus 35 anys d’existència. I ho fa amb un número especial en el qual repassa el bo i millor de l’última dècada no només en música, sinó també en sèries, còmics, cinema i literatura. “Aquests números són els que es venen millor perquè en el fons funcionen com a guia de consum i resum de les millors produccions culturals”, puntualitza. Déu apreta, però no ofega, que deien els avis.

Números com a aquest, d’ampli espectre cultural, poden ser el futur de la publicació, obligada a redefinir-se en temps hostils: “Estem donant voltes a un altre tipus de publicació, una revista que ampliï la mirada cultural, que fins i tot entre sense frivolitat en temes de consum, que desenvolupi d’una altra manera els temes i les entrevistes i que així respongui als nous temps. De moment és només una idea”. I és que els temps han canviat fins i tot més del que Bob Dylan preveia: “Avui, l’oient accedeix a la música en el mateix moment que tu i pot prendre les decisions de compra en un instant. Ara funcionem més que mai com a filtre i guia en una jungla en la qual és fàcil perdre-s’hi”.

Per a Carrillo, la digitalització i internet han portat el que ell considera el punt d’inflexió de la crisi de la premsa, la música i la de la informació general. Creu que “s’han conjugat la gratuïtat pròpia de la xarxa amb la pèrdua de l’hàbit de lectura en paper entre els més joves”. D’aquí derivaria el tercer element que s’endinsaria en el caràcter resistencial de ‘RockdeLux’, la dificultat de renovar el seu públic: “Els més joves viuen a les pantalles i nosaltres, malgrat tenir web, no volem entrar en un món que t’obliga a oferir continguts gratis i que no dona temps a ponderar la música de la qual parles. A la xarxa s’opina amb molta frivolitat”.

Els efectes de la tecnologia es fan notar també en aspectes tan musicals com l’envelliment dels àlbums: “Molts dels nous estils, els dels més joves, ja s’expressen per mitjà de cançons, com ha demostrat Rosalía editant cançó més clip. Això implica dificultats per percebre l’assentament d’un artista i la seva possible transcendència, ja que tot és veloç i fungible. Nosaltres, com a representants de la vella escola del rock, ens sentim sotmesos al concepte àlbum”, assegura. Això dificulta la connexió entre la revista i la joventut i les seves noves tendències, la qual cosa torpedina la subsegüent renovació de públic: “Quan vam dedicar la portada a J. Balvin i vam fer un informe sobre reggaeton vam aconseguir que els nostres lectors no ens comprenguessin i els destinataris naturals d’aquesta informació no es van donar per al·ludits en no llegir paper. Va ser el número que menys va vendre en la història de la revista”, reconeix sincerament Carrillo.

Ortodòxia i prestigi

Percebuda sempre com una revista molt especialitzada i aliena al més popular, el seu director reconeix parcialment alguns errors: “l’ortodòxia i el purisme de RockdeLux, que sempre ha mantingut distàncies amb el temes més populars, s’han avaluat com a elements que han tancat el nínxol de públic de la revista. Potser hem pagat el fet de mantenir la nostra actitud, una mica aliena al que estava passant per no entrar en el joc de les marques i se’ns ha percebut com els estranys que n’estàvem al marge. És probable que hàgim abonat aquesta idea”, concedeix.

L’avantatge és que el prestigi de la revista es manté incòlume, que el rigor continua sent un element central i que en el fons la seva credibilitat és el que l’ha mantingut a la superfície més de tres dècades: “Mantenir-nos 35 anys ha estat un triomf i, tot i el que costa trobar un quiosc, ens continuen comprant”. No és poca cosa, en aquests temps líquids.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >